Òscar Camps / Sònia Ros
Proactiva Open Arms / Stop Mare Mortum
”La Unió Europea té una política vergonyosa”
“La pobresa extrema és violència”
“A Europa no hi arriba ningú. Dels que comencen el viatge, molt pocs acaben posant-hi els peus”
DESAPAREGUTS “Al mar no desapareix ningú. Al mar la gent mor. Al mar no sobreviu ningú” EUROPA “No els preocupa en absolut la vida d’aquestes persones. Només els importa que no vinguin” MEDITERRANI “És el punt més militaritzat del planeta, però nosaltres, com a ciutadans, no sabem què hi passa” RESCATS “Se’ns coacciona, se’ns dispara i se’ns amenaça perquè no ho fem” PERILL “La Unió Europea posa molts paranys perquè no es pugui arribar a Europa”
GRÈCIA “La Creu Roja grega va desaparèixer de Lesbos perquè estava mal vist que ajudessin els refugiats i perdien donacions de grans empreses. Se’n van tornar cap a Atenes ” CONTEXT “Quan arriba aquesta crisi, la societat grega està totalment desmantellada i en mans de la troica ” ÚS POLÍTIC “Hi ha una classe política que fa un ús absolutament pervers de l’arribada de les altres persones. No des d’una perspectiva de drets, sinó des d’una perspectiva de «no hi cabem tots» ”
Òscar Camps i Sònia Ros atenen a La República abans de participar en una taula rodona a l’Institut Europeu de la Mediterrània, a Barcelona. Són les cares visibles de dues organitzacions no governamentals que lluiten per un canvi en les polítiques migratòries de la Unió Europea.
Quin és el paper de la UE davant del drama dels refugiats?
Ò.C.: Des de fa un parell d’anys, la política de la Unió Europea només es basa en l’externalització de fronteres. Estem pagant a tercers països perquè retinguin de qualsevol manera les persones que fugen i que volen arribar a Europa, perquè les retinguin a mig camí. Fins i tot abans d’arribar als països per fer el salt a Europa. Això es fa militaritzant fronteres. Aquesta militarització de fronteres significa armament, és a dir depèn de la venda d’armes. Europa està finançant aquests països, està pagant aquests tercers països i en alguns casos finançant-los amb soldats i armes, i això és preocupant. Estem militaritzant Àfrica i això se’ns pot girar en contra en qualsevol moment, perquè aquests mateixos militars que estan controlant fronteres es poden girar contra els governs. I poden ser un problema. A banda que, evidentment, al darrere hi ha un negoci que és el de la indústria de les armes. Tot plegat ens fa entendre que no hi ha ni un interès ni una preocupació social per aquesta situació. Es tracta, senzillament, que no vinguin. A qualsevol preu. Fins si tot pagant el preu de la mort.
A Europa no li importa?
Ò.C.: No els preocupa en absolut. Ni les seves vides ni aquestes persones. Els preocupa només que no vinguin. I això és el que s’està fent i és el que nosaltres intentem denunciar, que la Unió Europea ha assumit uns compromisos, ha signat uns convenis internacionals que ha de complir. I que són legals. I això és el que nosaltres critiquem i el que com a activistes denunciem constantment, cada vegada que ho veiem, que s’incompleixen els acords des del dret marítim internacional.
Per què és tan difícil demanar asil a Europa?
Ò.C.: No hi ha ningú que sigui il·legal, totes les persones que fugen tenen dret a demanar refugi. El que no hi ha dret és que per sol·licitar aquest refugi hagin de posar els dos peus a la Unió Europea. Això és el que no hi ha dret. Que hagin de posar en perill les seves vides perquè la Unió Europea els posa molts paranys. La gent que fuig hauria de tenir l’opció de demanar refugi des d’una ambaixada o des de qualsevol punt que les Nacions Unides o l’ACNUR o qui fos estipulés... Perquè hi ha gent que està perseguida per la seva fe religiosa, per la seva condició sexual, per la guerra, o per la seva opinió. I aquestes persones tenen dret a demanar refugi. I Europa té l’obligació d’atendre aquestes sol·licituds. I no necessàriament ha d’assumir o respondre positivament a totes les sol·licituds, però sí que té l’obligació de buscar un tercer país segur, si no el pot acollir. I això és el que es va fer amb Turquia. Van dir que era un país segur. I van començar a pagar Turquia perquè se’ls quedés. I això és el que s’està fent.
I què passa a alta mar?
Ò.C.: Malauradament, s’estan fent devolucions en calent. Constantment. Al mar s’estan fent devolucions massives És un espai que s’anomena aigües internacionals, és un forat negre on no hi ha ningú. Bé, ells. Ells controlen i escanegen el mar amb satèl·lits i mitjançant drons. El Mediterrani és el punt més militaritzat del planeta, però nosaltres, com a ciutadans, no sabem el que hi passa. I allà la situació és que la gent mor. Si surten de Líbia i moren al mar i no hi ha testimonis, ningú ho diu. I si no hi ha cossos es diu que són desapareguts. I jo sempre dic una cosa: al mar no desapareix ningú, al mar, la gent mor. Perquè al mar no sobreviu ningú, per tant, s’han de comptar com a morts. Que no em diguin que són desapareguts.
A més, arriben trucades de mòbil des de les embarcacions.
Ò.C.: En aigües internacionals el que no podem fer és fer veure que no hi són. Ells truquen demanant auxili i estan en aigües internacionals. No els podem denegar l’auxili. El dret marítim internacional ens obliga a atendre’ls. Malgrat això, se’ns coacciona, se’ns dispara, se’ns amenaça a les organitzacions que som allà perquè no ho fem.
I qui du a terme aquestes accions contra les organitzacions que duen a terme els rescats?
Ò.C.: Doncs, per exemple, la guàrdia costanera líbia. Un grup armat, perquè és clar, Líbia no té estat. Hi ha tres exèrcits que s’autoproclamen govern legítim. Dos són més poderosos, però és que hi ha cinquanta guerrilles repartides pel seu territori. No controlen l’extensió del país. Si sents parlar els dirigents europeus o italians, diuen que negocien amb el govern de Trípoli. I això és tendenciós. Ens fan creure que a la capital de Líbia hi ha un govern. I no. És un grup armat, que vosaltres, Unió Europea i Nacions Unides, ens voleu fer creure que són el govern i no ho són. Controlen Trípoli i punt, però no hi ha un sistema jurídic que garanteixi la justícia i els drets de tota la ciutadania. No és un territori segur. És un territori hostil. Per tant, no hi hauríem de fer negocis, perquè estan en guerra. No ens hi hauríem d’involucrar. Però tenen gas i tenen petroli. I hi ha interessos econòmics. I a més, tenen la gent retinguda a allà, perquè Europa paga, a través d’Itàlia. Han muntat un grup de barques militaritzades que els ha regalat Itàlia i s’autoanomenen guardacostes.
S.R: De fet, caldria veure amb qui ha fet aquest acord Itàlia, perquè a canvi que duguin a terme aquestes actuacions s’hi han enviat barques, s’han compromès per escrit que hi haurà un entrenament de part de les forces de seguretat als cossos de salvament.
Ò.C: Fins i tot la Guàrdia Civil els està entrenant!
S.R: És que no és només que els sembli bé la resposta que Líbia dona a aquests fluxos, sinó que els entrenen i els paguen perquè ho facin així. I a la Unió Europea també li va molt bé que es posi en qüestió que Líbia és un estat fallit, perquè és una manera de dir que no ho poden gestionar millor, que no tenen un interlocutor millor. I això no és cert, perquè amb els països on hi ha interlocutors estables per negociar, la política ha estat la mateixa. Només cal veure el Marroc, només cal veure Turquia. Les contrapartides econòmiques, els acords comercials, els contractes milionaris d’armament, l’intercanvi de pràctiques de les forces de seguretat són comuns a tots els països amb els quals han de pactar una gestió de fluxos migratoris. Això passa a tots els països, no és una qüestió específica. A Líbia hi ha una vulneració de drets molt bèstia comparada amb el que passa en altres països, però compte!, perquè situacions de prostitució, de violació, de falta de llibertats, de segrestos i de mesos i anys de captiveri no només passen a Líbia, sinó que passen a tota la costa mediterrània . És una situació generalitzada.
I per què es posa el focus sobre Líbia?
S.R.: Perquè la situació és més accentuada.
Ò.C.: A més, quan rescates aquestes persones que fugen de Líbia t’expliquen el seu testimoni. Aquesta és la contrapartida de per què a Europa molesta que nosaltres [les ONG] estiguem allà. Si els rescatem del mar, nosaltres fem d’altaveu perquè ells expliquin quina ha estat la seva realitat: extorsió a les famílies, violacions i fins i tot, en alguns casos, esclavització durant molts mesos.
S.R.: De cop i volta, quan algú els rescata i els dona veu, passen a existir. Ja no són desapareguts...
Ò.C.: I la Unió Europea no queda gaire bé, perquè està finançant tot això. Hi ha testimonis del que està passant... Itàlia ha pagat 280 milions d’euros perquè durant els tres primers mesos de l’any no sortís ningú, perquè al març hi havia eleccions al país . I les arribades d’immigrants a Sicília era tema de campanya electoral i no hem pogut rescatar ningú perquè no han sortit. I no sortien perquè les màfies havien rebut diners d’Itàlia, i els que vam poder rescatar durant el mes d’abril se’ns van morir al vaixell d’inanició, perquè havien estat retinguts durant mesos, sense aliments, en males condicions higièniques i amb patologies cròniques associades a conviure amuntegats.
I on els tenien retinguts?
Ò.C.: Estaven a retinguts a Líbia i quan els han deixat anar tenien una salut tan precària que no ens havia passat mai. Fins i tot hi ha un informe de la guàrdia costanera italiana que diu que el 2017 hi ha un canvi important en l’estat de salut de les persones que han desembarcat a Itàlia, que es nota, perquè han estat retinguts a Líbia en unes condicions molt dures. La Unió Europea utilitza Itàlia per maltractant-nos, malgrat que ens han donat un premi [a Open Arms] per defensar el drets fundacionals de la Unió Europea. Però ens castiga a través d’Itàlia i ho seguirà fent. No només a nosaltres, sinó a l’acció humanitària, a la flota humanitària.
Us sentiu perseguits?
S.R.: Sí, s’ha intentat fer a Grècia amb els voluntaris que hi han treballant. Són missatges exemplars per dir a la ciutadania que no pot exigir el compliment dels drets. A Grècia, tant a les illes com a la Grècia continental, el que es va fer va ser desmantellar els camps informals, ja fa un any i mig, que han passat a ser camps militaritzats, on la gent està retinguda, on es necessita permís per entrar i sortir. Les condicions són absolutament indignes pel volum de sol·licitants d’asil, que han quedat atrapats per l’acord UE-Turquia, que s’ha demostrat un mecanisme totalment ineficaç perquè al final no s’han fet ni 1.000 devolucions en total, i que no ha permès que la gent pogués entrar en el programa de reubicació, de repartiment de quotes a tots els estats membres. Per tant, els camps existeixen i cada cop estan pitjor. L’exemple seria el camp de Mória, que és la cara més visible de les illes, que està preparat per tenir al voltant de 2.000 persones i les últimes xifres revelen que n’hi ha més de 7.000. Són xifres de l’ACNUR, xifres conservadores. La situació d’inseguretat a causa de la gent que hi ha, la mala alimentació, la falta de sanitat. És inhumà.
Ò.C.: Hi ha incidents cada dia. És horrible. Allò que s’ha dit que Grècia era solidària... jo sempre he dit que no. Grècia no és solidaria, sinó tot el contrari. Hem vist mostres de rebuig, sobretot a l’illa de Lesbos. Això que els pescadors han ajudat... Es deia que Grècia es mereixia el premi Nobel de la Pau... Perdó? Nosaltres hem tingut
situacions molt violentes amb la gent grega, perquè ells se sentien envaïts. Perquè arribaven milers de persones cada dia i deixaven les platges contaminades (benzina, motors...) I allò és una destinació turística, i ells no ho volien, això. I venien voluntaris a ajudar a aquesta gent i no ajudaven el poble a mantenir allò bonic. I no ho entenien. Molts dels pescadors han fet negoci amb tot això. Fins i tot la Creu Roja grega va desaparèixer de Lesbos perquè els seus donants no veien bé que treballessin per als refugiats i perdien donacions de grans empreses. Que això ho faci la Creu Roja grega, ja indica quin és el pensament general.
Els voluntaris han marxat?
Ò.C.: S’ha professionalitzat, hi ha altres entitats que fan la feina, però aquesta resposta popular de tot arreu per ajudar, el voluntariat, ha disminuït.
S.R.: També cal posar-ho tot en un context social i polític. La societat grega, igual que la italiana, que la canària o que l’andalusa, reacciona perquè hi ha un ús polític molt bèstia de l’arribada dels migrants. Hi ha un missatge d’oposició, de contraposar, de dir que nosaltres no tindríem els nostres drets garantits si ens féssim càrrec del cost econòmic que té acollir aquestes persones. Per tot plegat, al final una part de la població local té una resposta de rebuig. En quina situació es troba la societat grega quan rep aquesta crisi? Totalment desmantellada, amb mancances en sanitat, en educació, en mans de la troica [...]. En un moment en què hi ha una manera de viure que és gairebé de supervivència, hi ha una classe política que fa un ús absolutament pervers de l’arribada de les altres persones. No des d’una perspectiva de drets, sinó des d’una perspectiva que no hi cabem tots. L’ACNUR de Grècia reconeix que la restricció geogràfica per les persones que han arribat, sobretot a les illes, és el que provoca més patiment als refugiats. És com una devolució en calent en fase zero.
Ò.C.: I és que fins i tot Europa va bloquejar la sortida dels refugiats de Grècia, per perjudicar el govern grec, que era l’únic govern d’esquerres , juntament amb el de Portugal. Es va utilitzar contra la pròpia població. Hi havia llocs on es duplicava la població local. Això creava un caldo de cultiu contra el govern grec . A l’illa de Lesbos es va triplicar la població, però és que no deixaven sortir ferris, d’allà! Els volien retenir.
El degoteig de persones no cessa
La portaveu de Stop Mare Mortum, Sònia Ros, afirma que el degoteig de persones no s’atura. La ruta sud, on esperen 42.000 persones per arribar a Europa, és una de les més problemàtiques. Crítica amb la Unió Europea, Ros considera que s’està duent a terme una política genocida i que aquesta actitud es veu en el salvament marítim. “No ens en fem responsables, ho veiem des de l’alteritat. És l’altre que vol venir al meu territori. Hi ha una política absolutament xenòfoba. És una política que assassina persones, que vulnera els seus drets més fonamentals. Ho veiem en el tema del salvament marítim però també amb els països amb els quals es fan acords, com Líbia”.
Una feina sense fi
El fundador de l’ONG Proactiva Open Arms, Òscar Camps, és una veu en contra de les polítiques de la Unió Europea. La seva organització ha patit la persecució del seu vaixell Astral, L’activista és molt crític amb el paper que juguen tercers països com ara Líbia i Turquia, que reben grans quantitats de diners de la UE per evitar que els migrants puguin arribar a Europa. Des l’ONG s’ha iniciat una campanya en països com ara Nigèria per explicar als joves la duresa de la travessia. “Gairebé cap acaba arribant a Europa, si s’exceptua la via sud, la que arriba a les costes espanyoles. De les altres rutes, molt pocs acaben posant-hi els peus.”
El canvi de rumb de l’‘Aquarius’
L’’Aquarius, un vaixell de SOS Mediterranée i Metges sense Fronteres, que rescata persones al Mediterrani juntament amb d’altres ONG, ha estat notícia aquesta setmana. Amb més de 600 persones a bord rebia la negativa d’Itàlia i Malta per atracar als seus ports. El nou govern de Pedro Sánchez, en un un gir radical en la política d’immigració, ha acceptat que el vaixell desembarqui al port de València. A l’Estat espanyol han arribat 1.400 persones de les 17.000 a què s’havien compromès amb l’acord amb la Unió Europea.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.