0
Entrevista
28 setembre 2018 21.00 h

Jordi Borràs

fotoperiodista

Jordi Borràs

Premi Reflexió Republicana “Em fa molta il·lusió i està molt bé que hagi estat per sufragi col·lectiu”, diu el fotoperiodista, premiat per la seva contribució a la difusió del republicanisme des de l’àmbit del periodisme

Josep losada
VOCACIÓ
“He anat fent el que em dictava el cor, partint d’una escala de valors”
VALTÒNYC
“Escandalós. Un clatellot estratosfèric contra l’Estat, que té lleis medievals”
1 D’OCTUBRE
“Atonyinar gent per votar és violència legal i resistir-se davant d’una escola per poder votar és il·legal”
EXTREMA DRETA
“L’ambient és destructiu i agressiu”
1 D’OCTUBRE
“Atonyinar gent per votar és violència legal i resistir-se davant d’una escola per poder votar és il·legal”
EXTREMA DRETA
“L’ambient és destructiu i agressiu”

Valent, professional i amb conviccions fermes. Amb aquestes qualitats ha forjat la seva trajectòria Jordi Borràs, un dels fotoperiodistes més importants del país i punta de llança de la lluita contra el feixisme quant a la divulgació i investigació de la seva activitat i infraestructura a casa nostra. Tot un valuós desafiament que li ha comportat un just reconeixement, però també amenaces i agressions en els darrers cinc anys.

Com valora haver estat el guanyador d’aquest primer Premi Reflexió Republicana?
Em fa molta il·lusió, estic content; la veritat és que no estic gaire acostumat a rebre premis ni guardons. Està molt bé que hagi estat per sufragi col·lectiu, que té més mèrit encara. També és important que hi hagi mitjans nous. Un setmanari en paper, també amb versió web, i amb una capçalera per a un públic molt concret.
Se sent més orgullós d’alguna contribució en concret o de la seva trajectòria en general?
La veritat és que no m’ho he plantejat gaire. Intento fer sempre el que crec que he de fer. Fa cinc anys no vaig pensar que faria això... Senzillament he anat fent el que em dictava el cor, el que tenia ganes de fer i el que creia que havia de fer. Partint d’una escala de valors i d’un sentit de llibertat de la justícia, i d’entendre el periodisme i el fotoperiodisme com una eina de transformació social, les coses han anat sortint. Però la veritat és que no tenia plantejat ni ser fotògraf. Jo soc il·lustrador.
Un altre dels premiats ha estat Valtònyc, a qui fa uns dies la justícia belga va donar la raó en rebutjar l’extradició. Quina dimensió dona a aquest nou cop que ha rebut l’Estat espanyol?
Per mi encara és més un orgull i un honor el premi sabent que ell també l’ha rebut... Aquests dies escrivia un article sobre ell. Crec que el nou clatellot contra la justícia espanyola és estratosfèric. Finalment demostra que és com aquell acudit, en què un va en contra direcció per l’AP-7 i es pensa que són els altres els que van en contra direcció... L’Estat espanyol, des del punt de vista jurídic, s’està quedant aïllat en l’àmbit europeu. Això demostra que qui té el problema no és la resta, com deia l’Albiol fa uns dies. No és Bèlgica. És l’Estat. El cas de Valtònyc és molt escandalós. Estem parlant d’empresonar un jove de 24 anys per les lletres de les seves cançons. Estem en un Estat on hi ha lleis gairebé medievals, on si et cagues en Déu, com va fer Willy Toledo, la policia ve a casa teva i et deté.
Les seves arrels i influències familiars deuen haver estat aspectes decisius en la seva vocació i activitat actual...
Sí, jo m’he criat en una família molt polititzada. Els meus pares es van conèixer a la manifestació de l’endemà que matessin Puig Antich. He viscut envoltat de política i de llibres des que era petit. El meu pare és editor de l’editorial El Llamp; la meva mare em va ensenyar a dibuixar... El que som en general ho devem a qui ens ha fet. Vinc d’una família de tradició independentista i per a mi això no és nou. Hi ha gent que diu que fa vint anys érem pocs... Sempre dic que sort dels que entenen ara que l’independentisme és una opció per conviure en un país democràtic. Com a independentista de tota la vida, trobo que té molt de mèrit tota aquesta gent que ha modificat el seu pensament i que ha abraçat l’independentisme com una opció necessària per viure.
Vostè ha fet feines molt diverses. Però fins a arribar a especialitzar-se en moviments d’extrema dreta a Catalunya hi ha hagut un procés...
Sí, però tampoc ha estat una cosa planejada. Encara em dedico a fer coses d’il·lustració, per a portades de llibres, etc. De cop i volta em trobo que tinc cinc llibres al mercat sobre fotoperiodisme i periodisme d’investigació i que em sento còmode amb el que faig. I que ho vull continuar fent. Si m’haguessis preguntat fa quinze o vint anys què volia fer amb la meva vida, no en tenia ni idea. És cert que hi va haver un punt d’inflexió, fa deu o onze anys, quan vaig acompanyar el meu germà a una manifestació del 12 d’octubre per por que li passés alguna cosa. Ell hi havia anat l’any anterior, havia publicat fotos, havia rebut amenaces... Vaig veure una cosa totalment desconeguda per al públic en general: l’apologia del feixisme de manera descarada al centre de la ciutat. I vaig decidir seguir aquest tipus de moviment. Però ho vaig fer a poc a poc. Per interès, per curiositat, per antagonisme polític... I em vaig adonar que aquelles fotos eren valuoses perquè allò que estava fotografiant, la majoria de gent no sabia que estava passant.
A Warcelona, una història de violència, el 2013, parla d’abús dels cossos policials i de falta de rigor dels mitjans... Han canviat gaire, les coses?
Warcelona és un llibre amb què volia mostrar el binomi violència legal i il·legal, violència legítima i il·legítima... Hi exposava preguntes com aquesta: “Que és més escandalós socialment: una persona amb un ull rebentat per una bala de goma o un contenidor cremat?” Volia posar aquest debat sobre la taula. I crec que és un debat que està més que present. Hem vist que atonyinar gent per votar és violència legal i que gent resistint-se davant d’una escola per poder votar és violència il·legal.
En el llibre Plus Ultra. Una crònica gràfica de l’espanyolisme a Catalunya tracta la bel·ligerància de l’extrema dreta i el seu lema “vèncer i no convèncer”. Creu que amb un hipotètic govern de futur PSOE-Podemos aquest concepte podria canviar?
La veritat és que dubto que hi hagi una entesa entre el PSOE i Podemos. Al cap i a la fi tenen molts vasos comunicants, i l’electorat espanyol bascula més cap a la dreta que cap a l’esquerra. Si hi ha Pedro Sánchez al govern és per una carambola política. Veurem què passa si demà hi ha eleccions. I després hi ha un tema evident. Pel que fa a Catalunya, gairebé no hi ha sentit crític, a l’Estat. Podem trobar algunes línies crítiques... Però ells són conscients del desgast que significa alinear-se amb els partidaris del referèndum. Ja no dic amb els independentistes. Pablo Iglesias va dir que potser a l’inici es van abocar massa en el referèndum. En el moment en què ells mouen la seva escala de valors en funció dels càlculs electorals i les enquestes, tenim un problema greu.
A Desmuntant Societat Civil Catalana assenyala connexions amb l’elit política i econòmica catalana. Les altes esferes de Madrid o fins i tot la monarquia hi podrien estar també al darrere?
Que hi ha l’elit política i econòmica darrere de l’operació SCC és evident, sobretot des del moment que hi ha diverses versions sobre com es crea l’organització. A la monarquia, ara, no la posaré pel mig. Però hi ha interessos econòmics de grans empreses de l’IBEX, de cúpules dirigents, de gent propera al president del govern com la cunyada del cap de gabinet, Miriam Tey, que és fundadora de SCC, i el mateix Jorge Moragas... Quan va plegar, explicava a El Mundo en una entrevista que va ser una de les persones que va estar a l’ombra, al darrere, de la creació de SCC. SCC intenta imitar el model de l’ANC amb la petita gran diferència que l’ANC surt d’un clam popular, d’unes bases, d’una mobilització... i amb SCC passa al revés. És una elit que intenta crear una organització de manera vertical, de dalt cap abaix.
Vostè s’ha mostrat molt crític amb els mitjans que no li acaben de donar suport en aquesta denúncia o per investigar tot aquest cas...
No es tracta d’ajudar. Es tracta de fer periodisme. Hi ha mitjans de comunicació on teòricament treballen periodistes... bé, a la pràctica. I els dirigeixen periodistes. Doncs aquests mitjans s’han de dedicar a fer periodisme. I periodisme és explicar coses que hi ha gent que no vol que se sàpiguen. A poc a poc, les coses han anant canviant. No tant com a mi m’agradaria. El que passa és que hi ha molta por de dir les coses pel seu nom. Cada dia que hi ha una agressió dels partidaris de la unitat d’Espanya hi ha por d’obrir el Telenotícies amb això. Si l’obren amb l’agressió del llaç de la Ciutadella, per què quan apunyalen algú no passa res?... Estic parlant de casos reals.
També es refereix a d’altres mitjans com La Vanguardia i El Periódico?
Bé, aquests ja passen de tot. Fins i tot mitjans afins, sembla que s’hagin acostumat a aquesta violència. La minimitzen. I això és un perill. Quan parlo de violència em refereixo als vasos comunicants de l’extrema dreta a les manifestacions de Ciutadans.
Posi un exemple recent...
A l’última manifestació de Ciutadans, en què es va agredir un càmera de Telemadrid perquè es va confondre amb un de TV3, hi havia dirigents d’organitzacions d’extrema dreta amb la bandera rere dels líders de Ciutadans. Va sortir a Twitter, però va passar gairebé desapercebut en molts mitjans. A mi em sobta que et trobis Arrimadas en manifestacions darrere la mateixa pancarta que el líder de Vox, un partit d’extrema dreta que té com a referent el Front Nacional, i que ningú ho expliqui.
Tampoc TV3?
Hi ha por. Els mitjans públics tenen un problema, que tenen un control polític molt gran. Això no és bo. El que veig és que cada cop que TV3 diu una cosa que a Ciutadans no li agrada, ho porten a comissions parlamentàries... Em sorprèn molt segons quines actituds, perquè hi ha una pressió política brutal. Hi ha d’haver llibertat periodística. I ara no hi és.
En moltes entrevistes insisteix que és molt més perillosa l’extrema dreta intel·lectual que un grup de caps rapats al carrer... Per què?
Perquè són els que seran capaços d’incidir en la societat. Són els que poden homenatjar un moviment polític, un partit... Fa molta més por els que pensen que els que actuen. Si vaig per un carrer em faran més por els cap rapats, tot i que de caps rapats ja gairebé no n’hi ha... Però socialment, qui pot incidir en unes eleccions no són aquests, són els caps pensants.
Es refereix a organitzacions de les quals parla habitualment en els seus articles i llibres com Democràcia Nacional i Somatemps?
Hi ha de tot a tot arreu. No obstant això, crec que si actualment es presentés un partit d’extrema dreta a les eleccions del Parlament o de l’Estat difícilment aconseguiria representació. Perquè el vot de l’extrema dreta s’ha dividit entre dues organitzacions que no són pròpiament d’extrema dreta, com el PP i Ciutadans. Fa molts anys que passa. Han de fer certs discursos, certs inputs, per atreure aquests votants perquè els necessiten. El cas d’Albiol és claríssim. O el d’Albert Rivera, que intenta monopolitzar l’ultrapatriotisme espanyol perquè l’extrema dreta té una característica principal: aquest anticatalanisme furibund i aquesta obsessió per la unitat de la pàtria.
A Espanya el vot d’extrema dreta és molt transversal. Seria més perillós que hi hagués un partit propi com passa a Alemanya o a Grècia?
No sé que és més perillós, m’ho plantejo, si una extrema dreta identificable amb una marca electoral com pot ser el Front Nacional o una extrema dreta que aparentment no existeix, que està dissolta. El que sé que és un perill és que a l’Estat espanyol la transició encara estigui per fer. Estem parlant del fet que la dictadura feixista més llarga del món no hagi passat mai comptes amb la justícia. Això és un escàndol de primer ordre. Som el segon estat del món amb més fosses comunes per exhumar després de Cambodja. Fa més de quaranta anys de la mort del dictador i encara estem discutint si treure’l d’on està. Per mi el problema és que hi ha un mausoleu dedicat a les víctimes, als assassins i als dirigents criminals que van dirigir la dictadura. Parlem de Franco, però és que a l’altra banda de l’altar major hi ha José Antonio Primo de Rivera. I el problema és que hi ha milers de cossos enterrats allà sense el consentiment de les famílies, que no els poden treure. Els van portar allà sense permís. Tot i que estem en un estat aconfessional, qui mana per sobre de tot és l’església. Això és un escàndol.
El jutge Elpidio José Silva ha afirmat que el problema de l’Estat és la pressió d’una minoria feixista, que manté segrestada la majoria demòcrata. Hi està d’acord?
Hi ha una elit dirigent, com en totes les societats. El problema és que és la mateixa, en part, que fa cinquanta o seixanta anys. Durant la Transició, qui era jutge, alt comandament militar o qui tenia negocis en infraestructures bàsiques va seguir igual després de la mort de Franco. Vam veure transformacions polítiques espectaculars. Resulta que el penúltim dirigent del Movimiento Nacional es va convertir en un gran demòcrata... el senyor Suárez. No m’imagino polítics alemanys lloant la figura d’un antic dirigent del partit nazi, com va fer Arrimadas no fa gaire a Catalunya Ràdio posant com a exemple de bon president Adolfo Suárez. Tota aquesta classe dirigent es va reconvertir. I els que no en política, a través de consells d’administració d’empreses, de la judicatura, de la policia, de l’exèrcit... dels grans poders de l’Estat.
Un ministre actual va parlar de “desinfectar”... Creu que al PSOE també hi ha tics o espai per a l’extrema dreta?
No analitzo mai el concepte feixisme quan es banalitza. Ara, si tenen actituds d’extrema dreta? Evidentment que sí. El PSOE té un problema. Per damunt de l’esquerra sempre hi ha la rojigualda i la unió d’Espanya, que pot amb tot. I fan coses incongruents, com donar suport al 155. El PSC, que fins i tot havia donat suport al referèndum, va canviar en poc temps. Al cap i a la fi, són coherents amb la seva tradició. El PSOE va ser el creador d’un grup “parapolicial” terrorista format amb mitjans d’extrema dreta feixista com el GAL. No sé si hi ha antecedents en algun país d’un partit d’esquerres, que crea un grup terrorista a base de mercenaris d’extrema dreta.
Amb un altre relat no tan manipulat per part dels mitjans espanyols hi podria haver més entesa quant al referèndum?
Amb una finestra mediàtica alternativa, la gent podria tenir el luxe de plantejar-se coses. Però és clar, vas a un quiosc de Madrid i, pel que fa a Catalunya, tots diuen el mateix. Les editorials fan por.
Segueix anant a cobrir manifestacions de l’extrema dreta?
Hi vaig molt poc. Fa cinc anys que rebo amenaces i no puc treballar amb normalitat. A més, la darrera agressió que vaig rebre no va ser en una manifestació. Només hi vaig si em garanteixen seguretat.
Quin ambient hi ha en aquestes concentracions feixistes?
No cal que sigui feixista. En qualsevol manifestació espanyolista l’ambient és altament negatiu, destructiu i agressiu, tan verbal com escènic. La prova és la quantitat de periodistes agredits en aquestes concentracions. Si vas a una manifestació pels presos, que és una cosa trista, fins i tot hi ha alegria.
Quin creu que és el camí per fer efectiva la república?
Cal determinació i consciència que el camí serà llarg. Cal unitat, no uniformitat, i tornar a alinear carrer, institucions, partits... No crec que l’Estat estigui en condicions de pactar res. L’octubre passat van obrir els caps dels nostres avis com melons. Hi haurà un moment, després d’una gran dosi d’unilateralitat, que s’hauran de pactar actius, passius, deutes... amb l’Estat. Cal, sobretot, una estratègia conjunta. I no la tenim.

Il·lustrador

Graduat superior en il·lustració per l’Escola Massana, aquest gracienc de família republicana fa una dècada que va trobar la seva vocació en la fotografia i les qüestions socials, i especialment en el seguiment del moviments d’extrema dreta a casa nostra. Membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils, actualment col·labora com a freelance, entre altres mitjans, amb El Món, Nació Digital, El Temps, Crític, Vice News, Gaztezulo i la revista basca Argia. També ha col·laborat en diverses capçaleres catalanes i internacionals com Ara, Berria, Hope Not Hate i The Guardian. Col·laborador també de Catalunya Ràdio, Borràs ja ha escrit cinc llibres: Warcelona. Una història de violència (2013), Desmuntant Societat Civil Catalana (2015), Plus Ultra. Una crònica gràfica de l’espanyolisme a Catalunya (2015), La cara B del procés (2016) i Dies que duraran anys (2018).

‘Dies que duraran anys’

L’últim llibre publicat de Jordi Borràs va ser el segon més venut de no-ficció en català en la darrera Diada de Sant Jordi. El llibre és un recull de les fotografies més icòniques de “la tardor més bèstia de les nostres vides”, acompanyades de textos. Les primeres detencions, gent custodiant i amagant urnes i paperetes, mobilitzacions, càrregues policials, violència, resistència pacífica... Va ser l’obra que el president de la Generalitat, Quim Torra, va escollir per regalar a Felip VI.

L’últim llibre publicat de Jordi Borràs va ser el segon més venut de no-ficció en català en la darrera Diada de Sant Jordi. El llibre és un recull de les fotografies més icòniques de “la tardor més bèstia de les nostres vides”, acompanyades de textos. Les primeres detencions, gent custodiant i amagant urnes i paperetes, mobilitzacions, càrregues policials, violència, resistència pacífica... Va ser l’obra que el president de la Generalitat, Quim Torra, va escollir per regalar a Felip VI.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a

[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor