Silvia Rubí Yaiza Red Light

Silvia Rubí (S.R.): Una mica totes dues coses. Aquest any i per primer cop totes les àrees del festival estan dirigides per dones. És una manera d’expressar el desig que hi hagi més oportunitats per a les dones per tal que puguin liderar els moviments de canvi.

Yaiza Red Light (Y.R.): També pensem que el canvi és més fàcil i més real si el dirigim nosaltres que no si, un cop més, ve un home a dir-nos com hem de fer les coses.

S.R.: Jo soc la directora artística del saló, i els xous, per exemple, guanyen en qualitat, i això es veu en les actuacions dels artistes, que llueixen vestuaris macos, s’allunyen de la roba que cosifica la dona... Hem intentat que la dona lideri més l’espectacle i que porti el ritme... Confio que el públic se n’adoni.

Y.R.: Que ningú es pensi que el saló serà irrecognoscible. El canvi s’està fent des de dins i per mi, com a dona feminista, això és el que importa. Jo no crec en aquesta estratègia de pacotilla d’anem a fer que sembli tot molt feminista quan en realitat per dins no hem canviat res.

Y.R.: El que importa és que per fi s’estigui fent aquest canvi intern, que és potent i real. Ara bé, som realistes i la indústria és la que és i s’ha de reeducar.

S.R.: La realitat és que costa canviar les coses, perquè els homes segueixen sent els grans consumidors del gènere pornogràfic i això fa que les pel·lícules s’adaptin al que l’home reclama.

S.R.: Moltes actrius no exerceixen el poder que tenen per por de no cobrar, que no les tornin a contractar... Però això passa també al cinema, a la música... També s’ha de tenir en compte que hi ha actrius molt joves, de 18 anys, i que ni tan sols són conscients del masclisme a què s’estan sotmetent. Hem de donar suport a aquestes noies joves perquè coneguin els seus drets, que tinguin clar que poden parar una escena si no hi estan d’acord.

S.R.: I tant. Escenes que he rebutjat rodar, escenes que he aturat i m’he discutit amb l’equip tècnic...

S.R.: No totes les noies comencen perquè els agrada aquesta feina. Algunes, jo diria que fins a un 80%, hi arriben per una necessitat econòmica.

Y.R.: Al final el més important és des d’on fan porno aquestes dones: si tenen una bona informació, maduresa, bona educació sexual, bons valors... Jo he estat stripper, però partia d’una maduresa i em sentia lliure. Ara bé, hi ha molt desconeixement i no totes les dones partien del mateix mapa que jo ni amb les mateixes oportunitats.

Y.R.: El saló sempre ha parlat d’educació sexual. A mi em preocupa molt l’educació sexual, i jo mateixa he demanat que aquest any no es doni veu a segons quins professionals, perquè no estan preparats. Amb la salut sexual i l’educació sexual no s’hi juga.

Y.R.: Mai n’hem sabut, sempre hem estat analfabets. Però cada cop hi ha més demanda d’informació i d’educació sexual i més consum. Si una cosa bona té l’activisme social, és que hi ha una presa de consciència a la societat, que no s’acaba de creure allò que li han explicat. I ara s’obren altres fronts i estem disposats a escoltar altres coses. En realitat, mai hem tingut informació sexual ni la gent se n’havia preocupat tant com ho fa darrerament.

S.R.: A partir dels 6 anys, més o menys. Erika Lust té un lloc web, The Porn Conversation, que és una guia per a pares sobre educació sexual. Ajuda a tenir xerrades amb els teus fills, sobre sexe i també sobre porno.

Y.R.: Som persones sexuades. Només s’ha d’aprendre a parlar el mateix idioma. A mi em preocupa que un nen o una nena de 8 anys ja relacioni follar amb coitocentrisme. Se’ls ha de començar a explicar aviat que no cal associar el sexe amb el gènere, que existeixen moltes orientacions sexuals, que les relacions no són el coit, que les relacions són sexoafectives... Hi ha una sèrie de termes que han d’existir des que són molt petits. Hi ha contes per explicar models familiars. Si no preparem la canalla amb aquests termes bàsics acabaran buscant al YouTube com fer-se una palla. Com a adults tenim la responsabilitat de construir moltes coses, i ens trobem amb elements que desmunten la nostra sexualitat i la manera d’entendre l’amor.

S.R.: D’entrada, als menors se’ls ha d’explicar que aquests vídeos existeixen i que són ficció. I que hi ha diversos models de porno. En lloc de censurar és millor parlar-ne i explicar-los per què determinat porno no els hauria d’agradar. Si et limites a prohibir-lo argumentant que no està bé, el primer que faran és anar-lo a buscar per qualsevol canal.

S.R.: A mi també em costa establir aquesta línia, però sí que veig detalls que no m’agraden. Per exemple, jo el tema de la humiliació només l’accepto en el BDSM (pràctiques no necessàriament sexuals en què intervenen els jocs consensuats vinculats als rols de poder), perquè és una pràctica sexual que ha de quedar molt clar que s’emmarca en aquests paràmetres. Això és molt diferent a una escena normal en què l’home arriba a una casa, agafa la criada, la desmunta i a més la insulta, la humilia i la deixa abandonada al carrer. He vist vídeos de gent que acaba llançant l’actriu per la borda o que li ofereix diners pel carrer. M’encanten les fantasies, però han d’estar ben fetes.

Y.R.: Jo trobaria més interessant que es fessin plans educatius a les escoles i plans educatius sobre sexualitat per a progenitors. És un problema si a casa no hi ha educació sexual. Som éssers sexuats, així que en algun moment de la nostra vida, i fins i tot abans del que els progenitors voldrien, apareixerà la curiositat per saber. Neix des del dia que et fregues amb un llençol, notes alguna cosa i necessites trobar respostes. Si ho busques a internet trobaràs pornografia, però tot això es pot evitar amb educació des de ben petits. Si tenen els dubtes coberts arribaran a la pornografia, perquè tots hi arribaran, amb prou taules per saber que això que es veu és ficció.

S.R.: Aquest missatge s’ha de repetir, però no només entre la canalla, també entre els adults, perquè tothom ho tingui molt clar.

Y.R.: Hem d’aprendre què és el consentiment. Hi ha un buit educatiu molt important. Hem associat que hem de posar els nostres límits verbalment des que som nens i trobem situacions que no estem dient que no, però tampoc que sí, però allò que estem vivint no ens està fent sentir bé, però no tenim les habilitats prou desenvolupades per saber que allò és un abús de poder i, per tant, és un abús sexual... El consentiment s’ha de treballar en molts camps, per saber delimitar molt bé el que està passant. Perquè un dels problemes que em trobo com a supervivent d’abús sexual infantil amb les persones que han passat el mateix que jo és que no érem conscients del que ens estava passant perquè no hi havia coit. I parlo de noies de 25, de 35 anys. I això és falta d’educació sexual i d’associar follar amb coitocentrisme.

Y.R.: Tinc moltes amigues sexòlogues que fan plans educatius en escoles i jo els retrec que només hi van a parlar de preservatius i a posar-los en un cogombre. I em responen que tant de bo poguessin fer més, però que les escoles no els hi permeten perquè no ho acaben de veure o perquè s’haurien d’enfrontar amb molts pares.

S.R.: Evidentment que sí, que s’ha de treballar l’educació afectivosexual. Seria una bona manera.

Y.R.: Igual es pensen que ja ho fan perquè s’explica a les criatures les parts dels aparells reproductors, però t’expliquen les parts de la vulva i després arribes als 20 anys i no saps diferenciar res. A tot li dius cony. També m’agradaria que els expliquessin a les noies què és el clítoris, que té més de 8.000 terminacions nervioses i que és un òrgan perquè elles gaudeixin. Això és apoderar-les en l’àmbit sexual, perquè els ensenyes que el seu sexe és d’elles. Però no interessa perquè el nostre plaer segueix sent dels homes.

S.R.: Dir això és absurd. Si el Saló Eròtic vol sumar-se i lluitar per aquest canvi, benvingut sigui. Com més gent siguem treballant perquè es produeixi el canvi, molt millor.

Y.R.: Cada cop hi ha més dones que s’atreveixen a venir, i no només dones cis [quan el sexe biològic coincideix amb la identitat de gènere], però també hi haurà l’Enzo donant visibilitat al col·lectiu transsexual. A mi em faltava diversitat al saló, i crec que aquest any comença a canviar.

S.R.: Han emprenyat algunes feministes que no accepten que jo faci porno, però em quedo amb els comentaris positius. Estem explicant el que molta gent no s’atreveix a dir però tothom pensa.

Y.R.: No hem tingut problemes, però a mi m’agrada que sacsegem mentalitats i analitzem si les coses s’estan fent correctament.

S.R.: I tant que sí, però vull recordar també que no totes les víctimes són iguals. Hi ha la manada de Múrcia, on una prostituta va quedar amb un noi, en van aparèixer uns quants més, la van violar i el jutge va dir a la víctima que com era prostituta sabia què feia.

Y.R.: Crec que sí. Hi ha dones casades que estan sent violades cada dia i no ho saben. Els hi dius i et responen que no, perquè és el seu marit i els sap greu deixar-lo sense sexe. Fins aquí arriba la falta d’educació sexual. No tenim eines per detectar què ens passa. Em fa molta por quan la gent diu “això era abans, ara no passa”, quan en realitat estem cada cop pitjor.

S.R.: Amb el boom de Cinquanta ombres d’en Gray no sabeu la de xavals que m’escrivien dient: “Tinc 14 anys i tinc una submisa de 12.” I noies que reclamaven un dominant.

Y.R.: És el conte de La Ventafocs però girat. A en Grey li treus els diners i és un violador de carreró.

Y.R.: Per opinar s’ha de visitar. La gent del SEB fem mil coses malament, però també fem mil coses bé. I perquè es generi un canvi real necessitem que cada cop vinguin més dones, se sentin més còmodes i repeteixin.

S.R.: Recomano venir amb la ment oberta i amb molt d’amor.