MANEL ESTELLER
INVESTIGADOR CONTRA EL CÀNCER
“El tractament del càncer és cada cop més personalitzat”
Reconegut internacionalment per la seva recerca sobre el càncer, el doctor explica com són les noves estratègies contra aquesta malaltia
FUTUR
“Determinades leucèmies i tumors a la pell ja són curables en un 70 o 80% dels casos. I en altres càncers, tot i no curar-los, els arribem a cronificar”GENÈTICA
“No ho determina tot. L’epigenètica ens explica per què, tot i tenir una genètica dolenta, amb bons hàbits podem tenir menys malalties”PREVENCIÓ
“S’ha avançat moltíssim, però el càncer encara és una malaltia molt greu i és molt important una bona prevenció”MECENATGE
“Cal una llei de mecenatge generosa, que recompensi fiscalment qui inverteixi en recerca. Millor que els diners dels rics estiguin aquí que no pas a Suïssa”Em pot explicar què és l’epigenètica de manera que ho entengui algú de lletres?
Si la genètica és un abecedari, l’epigenètica és l’ortografia i la gramàtica d’aquest abecedari. Són marques químiques que controlen el genoma i li donen sentit. Una manera molt gràfica d’entendre-ho és mirar dues persones bessones monozigòtiques. Tenen el mateix ADN però poden tenir malalties diferents. Això vol dir que hi ha d’haver alguna cosa que interpreti o doni senyals al genoma, i precisament això és l’epigenètica, el regulador entre els nostres gens i l’ambient, quelcom que està enmig, regulant i permetent la funció adequada de l’organisme.
Per tant no estem tan condicionats com ens pensem per la genètica?
La genètica és molt forta, però no ho és tot. Fins i tot amb una mala genètica, tenint una bona conducta i evitant hàbits tòxics, pots tenir menys malalties. I això, en l’àmbit químic, ho explica l’epigenètica. Per exemple, sabem que el tabac primer provoca un canvi epigenètic i després un canvi genètic. Els canvis epigenètics són més ràpids, més dinàmics, mentre que un canvi genètic és una mutació que costa molt que es produeixi.
Quan ens diuen que hem de tenir uns hàbits saludables és perquè tenen efectes imminents?
Sovint pensem que els canvis saludables trigaran anys a tenir un efecte beneficiós, quan en realitat l’efecte serà immediat, perquè començarà a canviar l’expressió dels nostres gens per tenir unes cèl·lules més sanes.
Així, els gens no són estàtics?
Els gens com a tals sí que ho són, tret que hi hagi una mutació, però la manera com aquests gens es regulen, s’activen o no, és un procés altament controlat per la química. Hi ha diferents canvis químics que s’encarreguen de controlar el nostre ADN.
Per què és tan important en la lluita contra el càncer?
L’epigenètica dona identitat a les cèl·lules d’una persona. Una cèl·lula del cervell i una del fetge tenen el mateix ADN, el seu genoma és idèntic, però tenen funcions molt diferents perquè la seva epigenètica és molt diferent. Què passa amb una malaltia? Que moltes vegades es perd la identitat. Per exemple, una cèl·lula del fetge pot començar a créixer massa i a deixar de fer la seva funció. Això és un càncer. En el cas d’una neurona, podria perdre la identitat per anar morint a poc a poc, això seria una neurodegeneració, com l’Alzheimer. En qualsevol malaltia humana, igual com hi ha un component genètic, també hi ha un component epigenètic.
I deu ser més fàcil modificar l’epigenètica que la genètica...
Sí, quan tens una alteració genètica, si és activadora, et donaran un inhibidor, i això es fa en determinats càncers i està molt bé, però si perds l’activitat de les cèl·lules és molt difícil recuperar-la, per això els mecanismes actuals d’allò que anomenem edició genètica poden ser molt útils. En canvi, l’epigenètica són marques químiques que arriben i que, de la mateixa manera que arriben, poden marxar. Avui tenim set fàrmacs epigenètics aprovats per al tractament de leucèmies i limfomes. Aquests fàrmacs ja s’estan donant a persones i estan donant bons resultats. I esperem que aviat també es puguin aplicar en sarcomes, que són tumors de les parts toves del cos.
Per tant, podem ser optimistes?
Sí, aquesta és un altra dimensió per tractar les malalties. Les podem tractar genèticament i també epigenèticament. Hem de tenir en compte que és una disciplina molt nova. Les primeres alteracions epigenètiques en càncer les vam descobrir cap a l’any 1997. Avui, aquells primers gens que vam estudiar són marcadors que s’utilitzen als hospitals per definir el comportament del nostre cos. Per exemple, per saber si un tumor serà més agressiu o menys agressiu. També tenim millors fàrmacs perquè tenim noves tècniques per mirar l’epigenoma de manera més global, per exemple tenim el big data que el 1997 no teníem.
El càncer arribarà a ser una malaltia crònica?
Hem d’entendre que hi ha molts tipus de càncer. En podem dir càncer, de moltes malalties associades, en general, a l’alteració de les cèl·lules de cada teixit. Ara bé, tots els càncers comparteixen coses, per exemple que les cèl·lules són immortals, no paren de dividir-se, tenen tendència a no obeir ordres del cos, tenen tendència a escapar-se... Però un càncer de mama serà diferent d’un càncer de cervell i una leucèmia serà diferent d’un càncer de ronyó. Hi ha un tronc comú i moltes diferències. Aquestes diferències han fet que alguns càncers siguin més curables que d’altres. Determinades leucèmies i determinats tumors a la pell són curables en un 70 o 80%. I el mateix passa amb càncers infantils, en què podem arribar a taxes de curació elevades. Però també n’hi ha d’altres que se’ns resisteixen més, com el de pàncrees i el de cervell, en què els percentatges són a l’inrevés. I n’hi ha d’altres en què ens trobem entremig. Un exemple és el càncer de mama. Hi ha casos en què no el podem curar, però estem donant a la pacient vint anys més de vida. Es pot dir que es van cronificant. I no podem saber què passarà en aquests vint anys. En l’àmbit de recerca, es pot avançar moltíssim.
L’epigenètica pot contribuir a curar altres malalties a part del càncer?
Sí, un tema que ens interessa és la neurodegeneració, les demències. Són malalties cada cop més freqüents perquè la població va envellint, i no tenen cap tractament. I també les malalties autoimmunes. En aquestes malalties s’exposen unes proteïnes a l’organisme que el sistema immune reconeix com si fossin alienes al propi cos i les ataca. Però per què les exposa? Perquè té un epigenoma alterat. El genoma del pacient està bé, però activa gens que no ha d’activar i fa que el cos ataqui les pròpies cèl·lules. Això té molt a veure amb l’epigenètica i aquesta també és una àrea de gran interès per a la recerca.
Tornant al tema del càncer, a part de l’estudi de l’epigenoma hi ha altres recerques prometedores?
En càncer, fins fa deu o quinze anys, la majoria dels tumors es tractaven en funció del tipus tumoral i de si eren més o menys avançats. Ara el que fem és estudiar les característiques moleculars del tumor. Determinem quin és el seu perfil molecular i per tant a quin fàrmac és susceptible. Però això encara s’aplica només a un de cada quatre casos. Tot i això s’ha millorat molt: als anys noranta es podia fer en un de cada cent casos. I segurament d’aquí a cinc anys serà en un de cada dos casos. Això permet fer una atenció molt personalitzada. En el cas de la immunoteràpia també es pot personalitzar molt. El tumor s’amaga del sistema autoimmune amb una sèrie de disfresses, i aquests tractaments el que fan és treure-les i que el sistema immune pugui atacar. Aquesta és una altra de les eines modernes que tenim.
Què li diria a algú que tingui càncer i llegeixi aquesta entrevista?
Que la situació ha millorat molt amb relació a vint o fins i tot deu anys enrere. També li diria que quan parli amb els seus metges pregunti si hi ha algun assaig clínic en què pugui participar. No sempre és possible perquè hi ha molts requisits previs, però en qualsevol cas s’ha de preguntar. I, tot i que s’ha avançat molt, aquesta és una malaltia que no deixa de ser molt greu i per tant la prevenció és bàsica, per exemple amb les vacunes del papil·loma virus, de l’hepatitis B, contra el càncer del coll del cèrvix, contra el càncer orofaríngic que es produeix per contactes sexuals, contra el càncer de fetge... Tot això són vacunes que el que fan és que no aparegui el càncer. També és important el cribratge de les dones per detectar si hi ha càncer del coll del cèrvix, o les revisions de la mama per detectar el càncer de pit quan és petit. A vegades sembla que ara hi hagi més càncer de mama que abans, però el que passa és que el detectem abans.
Per tant no és cert que hi hagi més càncer ara que abans?
En realitat, i en general, sí que és cert, però pel fet que vivim molt més temps. Les dones catalanes, per exemple, són les que viuen més anys de mitjana de tot Europa. Estem arribant a supervivències de 86 i 87 anys. El càncer té un pic d’incidència de 62 anys, aproximadament, per tant com més gent arriba a aquesta edat, més possibilitats hi ha que tinguin càncer.
I és cert que quan et fas més gran baixa la probabilitat de tenir la malaltia?
El pic és als 62, si l’has superat sense càncer, a partir de llavors les probabilitats baixen, però torna a haver-hi un altre repunt al final de la vida. Estem veient gent de 90 anys amb càncer, però aquestes persones acostumen a morir d’alguna altra malaltia.
Com és el panorama de la recerca a Catalunya?
Catalunya té una recerca biomèdica d’excel·lència, encara que les condicions econòmiques dels últims anys no han estat les més adequades. Hi va haver un impuls molt important entre el 2000 i el 2008. Després la crisi va frenar una mica les inversions, però com que ja estaven acordades es va poder continuar. De tota manera, ara hem de fer un altre salt. Catalunya és un país petit, no tenim petroli o altres recursos, però tenim el talent de les persones que formem a les nostres universitat, i la capacitat d’atreure gent de fora. La recerca biomèdica ha de ser un nucli de creixement econòmic del país.
Parlant de diners, vostè passa més temps amb bata de laboratori o amb americana buscant fons?
En el món de la recerca hi ha diversos nivells. Quan comences passes més temps amb bata, a la trinxera. Tot i que és cert que això també està canviant i ara s’utilitzen molt més els ordinadors i per tant els investigadors van menys en bata i més amb ulleres de disseny. Ara bé, quan ets al capdavant d’un equip et comences a preocupar més que tot vagi bé i també de tenir prou recursos perquè la gent que està investigant pugui treballar en bones condicions i amb uns contractes dignes.
I ho són, de dignes?
Ara pots començar bé fins que fas la tesi doctoral. Després ve el desert, encara hi ha moltes mancances per als investigadors postdoctorals i la majoria han d’acabar marxant a fora. Per això és molt important que hi hagi prou recursos per poder retenir aquest talent aquí.
I potenciar-lo des de les universitats?
Les universitats són el nostre planter, és d’on ens nodrim els investigadors. Però crec que els falta una mica de flexibilitat en contraposició a la investigació que es fa en grans centres de recerca. Potser haurien de tenir una estructura més dinàmica, per exemple amb la capacitat de contractar de manera més senzilla o de comprar un aparell que sigui necessari sense haver de fer un gran concurs públic. En qualsevol cas, en el món de la recerca el que sí que hi ha és un gran problema estructural. Hi hauria d’haver més finançament públic, però també més de privat, en forma de mecenatge. Necessitem una llei de mecenatge generosa, que recompensi fiscalment la gent que inverteixi en recerca, cosa que ara no passa.
Però si hi ha molta inversió privada no hi interferiran interessos particulars?
Hauríem de distingir entre dos tipus de participació. La privada més dura, en què potser sí que s’hi barregen interessos, i la privada tova, que seria en forma de mecenatge. Això permetria, per exemple, que un milionari donés diners a una entitat de recerca sense esperar res a canvi, potser tan sols que li ho agraeixin. Per impulsar-ho se li hauria de permetre que aquests diners desgravessin fiscalment. I sempre serà millor que els diners estiguin aquí que no pas a Suïssa.
De tota manera, sembla que la recerca biomèdica hauria de ser la que pugui aconseguir fons més fàcilment. Tothom es preocupa per la salut...
Jo soc un gran defensor de la recerca sense barreres. Crec en la biomedicina, en la física, en la química i en la geografia i la història... Crec que tota la recerca hauria de ser finançable. Si és possible trobar patrons per a l’art, també ho hauria de ser trobar-ne per a qualsevol tipus de recerca. Per tant, aquestes lleis de mecenatge haurien de ser per a tothom. Això ja passa en altres països, però en canvi aquí no tant. Es pot destacar el cas de Josep Carreras, que gràcies als seus esforços personals ha fet possible un institut de recerca sobre leucèmia, limfomes i altres malalties de la sang. Hauríem de tenir moltes altres persones com ell, hauria de ser possible fer aflorar la generositat d’altres mecenes.
Ara que s’incorporarà a l’Institut Josep Carreras, vostè diu que vol que sigui un nucli de captació de talent. És difícil portar investigadors que són a fora?
S’ha d’explicar molt bé el projecte. Els científics no ens solem moure pel sou, ja sabem quin serà. Volem saber si ho tindrem fàcil per poder muntar un equip, si podrem pagar les persones que treballin per a nosaltres, si podrem comprar els aparells que necessitarem... Als investigadors, se’ls ha d’oferir que puguin treballar bé, si no, no marxaran només al Estats Units, ens marxaran a l’Institut Marie Curie de París o a l’Imperial College de Londres. Podem dir que Barcelona és molt atractiva, però també els hem d’oferir mitjans de qualitat. És evident que no podem fer investigació casolana, la recerca es fa des d’aquí, però és d’àmbit internacional.
Finalment, com valora la situació política actual?
Crec que aquests són moments molt complicats, però en qualsevol cas la recerca ha de ser una aposta transversal de país. I aquesta és una de les poques coses en què tothom pot estar d’acord.
El primer
Nascut a Sant Boi de Llobregat el 1968, va ser el primer membre de la seva família a estudiar a la universitat gràcies als esforços del seus pares. Amb desenes de premis concedits i centenars d’articles publicats, és un dels investigadors de més prestigi del nostre país. El seu caràcter amable i proper el fa també un gran divulgador. Després d’haver passat per la Universitat Johns Hopkins, als Estats Units, i pel Centro Nacional de Investigaciones Oncológicas, a Madrid, des del 2008 treballa a Catalunya, on és director del programa d’epigenètica i biologia del càncer de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques de Bellvitge i també professor de genètica a la Universitat de Barcelona. Reclama un bon sistema de beques “perquè ningú hagi de deixar d’estudiar per qüestions econòmiques.”
Un nou repte
A partir del gener vinent, Manel Esteller serà el nou director de l’Institut de Recerca Contra la Leucèmia Josep Carreras, on es planteja noves línies de recerca. “Els oncohematòlegs tenen deu anys d’avantatge amb relació a la investigació de tumors sòlids. Estan arribant a xifres de curació del 90% i impulsant encara més aquesta investigació volem ajudar a arribar al 100%. Amb una mica de sort, això podria passar d’aquí a 10 anys”, explica. En el cas de la leucèmia i els limfomes, l’avantatge és que ja s’han pogut definir molt bé les cèl·lules que hi intervenen. S’ha posat cognom al càncer. “Per entendre’s, ara ningú parla de leucèmia i prou, parlem de leucèmia limfoblàstica aguda, de leucèmia mieloide crònica... però, en canvi, per un tumor de còlon simplement diem càncer de còlon”, hi afegeix el doctor. I és precisament aquesta diferenciació de les cèl·lules el que permet fer el tractament adequat. “És com anar a un restaurant i demanar ranxo per a tothom o poder triar a la carta. En aquest cas el plat a la carta és el fàrmac que és tòxic per a aquell tumor. Això, a més, suposa un estalvi econòmic. Si dones al pacient adequat el medicament adequat estalvies diners en fàrmacs que no seran efectius i efectes secundaris perjudicials. Al final, el fet de poder personalitzar els tractaments només té avantatges, però primer s’ha de fer la inversió necessària”, conclou.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.