Anna Tarrés i Anna Caula
Diputades al Parlament de Catalunya
De la banqueta a l’escó
POSICIONAMENT
“Socialment no estem preparats perquè es parli tan clar. Hi ha gent que s’ha posicionat i ha rebut una clatellada”EXPERIÈNCIA
“Entrenem i entrenem perquè anem per un camí. Crec que podem aportar aquesta força per tirar endavant”ANNA TARRÉS EL PAS
“Jo, sobretot, soc filla de l’1 d’octubre. I del 20 de setembre. Si no hagués passat allò, no estaria en política”SELECCIÓ ESPANYOLA
“Si encara fos seleccionadora, després de l’1 d’octubre, probablement també hauria fet aquest pas”PARLAMENT
“Visc molt diferent aquesta segona legislatura respecte de la primera, perquè ja conec més el meu camp de joc”LIDERATGES
“Hem perdut Junqueras i Puigdemont, i això ens ha obligat a redefinir-nos. Hi ha un problema i això s’acaba? No, no s’acaba”ANNA CAULA COMPROMÍS
“Crec que era el moment de ser coherent amb el que havia demanat socialment. Va ser fàcil dir que sí”POSICIONAMENT
“És compromès. Expressar-se amb llibertat tal com ets i parlar en català no ha de ser interpretat com un atac a ningú”Han canviat les banquetes pels escons. En un moment transcendental de la història del país i coincidint amb una època professional i existencial de canvis, Anna Tarrés i Anna Caula han aparcat l’esport d’elit per entrar de ple en la política. La zona de confort, després de molts anys d’èxits com a entrenadores, queda enrere. La seva maduresa personal i sobretot el seu fort caràcter els ha permès introduir-se en un món desconegut per posar el seu gra de sorra perquè la República es faci efectiva. Això sí, des de dues opcions polítiques diferents.
Per què i com van decidir entrar en política amb els seus respectius grups parlamentaris?
A.C.:
Tot i que ens trobàvem en un moment important per al país, fins llavors seguia els esdeveniments amb certa distància. Hi havia una demanda social i personal i l’objectiu de la república estava sobre la taula, així que quan va arribar la proposta, em vaig dir: “Va, som-hi.” En aquell moment, m’ho vaig plantejar. Érem figures independents que encapçalàvem la llista de Junts pel Sí per Girona, amb el Lluís Llach, i vaig creure que era el moment de ser coherent amb el que havia demanat fins llavors. També va coincidir amb un any sabàtic meu en l’àmbit esportiu. Per tant, va ser fàcil dir que sí per un sentiment de complicitat amb el que sempre havia demanat socialment.
A.T.:
A mi em va arribar més per casualitat. Em van trucar per si m’interessava formar part de la llista del president. No m’ho vaig pensar dues vegades, sobretot per consciència social. El gran pas va ser el 20 de setembre de l’any passat, quan estava anant cap al club... Em va sortir trucar a la gent i dir-los: “Escolteu, hem d’anar cap a la rambla Catalunya...” Jo, sobretot, soc filla de l’1 d’octubre. I del 20 de setembre. Si no hagués passat allò, no estaria en política. He estat fins ara fent molta política des d’un altre àmbit, l’esportiu, defensant l’esport minoritari, femení, amb pocs recursos… Des de fa molt temps he estat educant les noies que tenia a les meves mans i he intentat que sabessin on érem. He intentat cultivar les nostres tradicions, arrels… Les meves noies de l’equip estatal parlaven totes català, perquè estaven totes al CAR de Sant Cugat. Després se’m va criticar, però feia una política de normalitzar el que és viure en un país i una cultura diferent.
S’ha criticat molt els esportistes que s’han posicionat políticament durant el procés... Hi ha hagut cert desagraïment amb vostès després de tot el que han fet per l’esport en l’àmbit estatal?
A.T.:
Fa mal. Quan a Madrid parlava català o els deia que em sentia molt catalana, potser pensaven que no n’hi havia per a tant. Ara que m’he mullat els sorprèn i no és fàcil que ho entenguin. Crec que són etapes. La gent xerra molt. Costa entendre que les dones ens atrevim a tirar-nos a la piscina si políticament i socialment creiem que podem aportar coses.
Hi ha esportistes catalans molt famosos que encara no s’han atrevit a pronunciar-se sobre el procés i la violència viscuda a Catalunya...
A.C.:
Crec que s’han de diferenciar dos espais diferents. Un és el de l’esportista que pot donar la seva opinió personal en entrevistes i un altre és la carrera professional, el seu futur. Arriba un moment en què posicionar-se és molt compromès. No hauria de ser així, és una situació malentesa. El mateix que reclamem a l’Estat espanyol, també ho volem per al món de l’esport: poder-nos expressar amb llibertat tal com som i amb la llengua amb què ens expressem, i que parlar en català no sigui interpretat com un atac a ningú.
A.T.:
Estem dient avui, per exemple, que no hem de polititzar la salut, doncs tampoc hem de polititzar l’esportista. L’esportista fa una feina, fa esport. I l’esport és universal. I no té cap color. L’esport és una lluita contra un mateix i, en el nostre cas, la lluita d’un equip contra un altre equip. S’està demanant a gent molt jove que es posicioni, i socialment no necessàriament ho han de fer. I la realitat és que estem parlant d’esport. Qui se senti lliure que ho faci. I qui no, no passa res. Forma part de l’individu i la persona, i potser socialment no estem preparats perquè es parli tan clar. Hi ha gent que s’ha posicionat i ha rebut una clatellada. Jo, si encara fos seleccionadora espanyola, després de l’1 d’octubre, probablement també hauria fet aquest pas. Segueixo activa en la natació sincronitzada, però ara fora d’Espanya. Això és una feina. Per què no a Itàlia i sí a Espanya? Som professionals i quan estic pensant en una coreografia no estic pensant en quin país visc. He guanyat medalles amb altres països i la il·lusió és per l’esforç fet. Crec que això ens ha arribat en un moment professional de canvi, perquè ja hem fet una part de la carrera.
Els ha costat molt de temps aprendre tot el funcionament, la reglamentació i la terminologia del sistema parlamentari?
A.T.:
A mi, molt. Tinc la gran sort que dins del meu grup parlamentari hi ha un equipàs que m’ajuda, però realment em trobo en una altra galàxia. Estic aprenent la terminologia.
A.C.:
És una fase per la qual ha passat tothom al principi. Comences a comunicar-te amb un argot diferent i molt específic. Quan arribes trobes que la gent que ja hi era està molt acostumada a funcionar amb aquesta nomenclatura i d’una manera molt concreta. Es tracta d’adaptar-se a un món amb uns paràmetres totalment diferents. Penso que venir del món de l’esport és un punt a favor perquè ens permet flexibilitat i adaptació. Un cop t’ajustes a la dinàmica general, tot funciona millor. Jo, en el meu cas, visc molt diferent aquesta segona legislatura respecte de la primera, perquè ja conec més el meu camp de joc.
La seva experiència en el món de l’esport els està servint en aquesta nova tasca quant a la gestió de grups, a saber transmetre un missatge concret…?
A.C.:
Jo crec que sí. És vital. Si miro enrere, el meu bagatge, veig que el món de l’esport m’ha nodrit de molts valors: ètica de treball, sacrifici, reflexió, posar-me a prova, la pressió ben entesa en l’esport d’elit… És un aprenentatge de com incorporar la pressió al teu món, fer-ne una eina i saber conviure-hi. El món de l’esport m’ha ensenyat moltíssimes coses. No deixen de ser dinàmiques de grup, dinàmiques humanes, que com a entrenadora has tingut l’obligació de gestionar. Quan has gestionat grups de deu personalitats amb egos diferents, sabent que l’objectiu al final ha de ser prou potent, treus les virtuts de tothom i amortitzes el temps. Hi ha molts símils que realment es poden exportar. Per exemple, hem perdut lideratges, com el d’Oriol Junqueras, que està a la presó, i el de Carles Puigdemont, a l’exili, i això ens ha obligat a redefinir-nos. Hi ha un problema i això s’acaba? No, no s’acaba. Senzillament és com si al teu equip perds la teva millor figura. El cas del Barça, amb Messi ara lesionat, serveix d’exemple. Si vens des del món de l’esport tens el cervell més preparat per reinventar-te, superar adversitats i buscar solucions. Sí que és cert que aquí va tot més a poc a poc del que ens agradaria.
A.T.:
Hi afegiria sobretot la tolerància a la frustració. L’esport et dona aquesta capacitat. Veiem els problemes com oportunitats de millora. Tenim integrades, després d’una llarga carrera, la disciplina i l’autoexigència davant les dificultats com a eines per tirar endavant. Entrenem i entrenem perquè anem per un camí. Crec que podem aportar aquesta força per tirar endavant. Estem acostumades a patir. És clar que el que fas aquí repercuteix molt més socialment que el que fèiem en un equip...
I amb aquest bagatge i experiència que comenten, sobretot en la gestió de grups, han pogut ajudar a suavitzar les desavinences que hi ha entre els seus grups polítics?
A.C.:
Crec que al meu ADN tinc incorporat el gen de l’esport col·lectiu. Això vol dir que el que has aconseguit ha estat un objectiu comú. Som gent amb característiques diferents que al final ha de trobar maneres perquè l’equip jugui millor. El paral·lelisme aquí és el mateix. Aquí som persones que tenim afinitats concretes, però sí al final posem les nostres virtuts al servei del col·lectiu podem avançar amb bons fonaments.
A.T.:
Jo crec que estic aportant una manera de ser i de fer. No estic liderant ni de bon tros absolutament res. El grup Junts per Catalunya és molt transversal, hi ha molt talent d’àmbits molt diferents. És apassionant i emocionant veure com ens podem nodrir els uns dels altres. Crec que funcionem més amb aquesta aportació personal de diferents àmbits, amb molt de respecte envers cada persona, i on hi ha gent liderant el projecte. En aquest sentit, crec que faig una aportació molt més sectorial.
Han estat ben rebudes pels diputats més veterans del Parlament?
A.T.:
Jo, personalment, m’he sentit molt ben rebuda. Probablement també perquè arran de polèmiques passades es va crear un personatge al meu voltant i la gent em saluda pel meu nom. He tingut més feina per ubicar alguns diputats que perquè em coneguin a mi.
A.C.:
Crec que, com ja es va dir des de la legislatura passada, hi ha hagut un canvi generacional, amb perfils diferents que vam arribar al Parlament, amb gent que no venia de la política i amb gent jove. Això crec que s’ha reforçat en la darrera legislatura. Va ser un canvi penso que agradable per a tothom. De tant en tant, les estructures han de patir una sacsejada en el bon sentit. L’equilibri és bo com també passa en els equips. La gent veterana, amb gran bagatge polític, no sempre ha de ser dolenta. I penso que aquesta gent i l’energia dels nouvinguts fan una bona barreja.
A.T.:
Per la meva experiència, la imitació dels líders és una de les millors maneres d’aprendre. Al meu equip, el lideratge va passar de la Gemma a l’Andrea i de l’Andrea a l’Ona. És una manera natural d’aprendre. Aquí el trasllat de coneixement existeix, també fins i tot per afinitat personal, per la manera com t’expliquen les coses.
Venen de la societat civil, del carrer, de la ciutadania... Ara que estan dins de l’esfera política, creuen que realment es poden canviar les coses o és un camí molt lent i feixuc?
A.C.:
I tant. Per mi és una autoobligació personal intentar que això sigui diferent, amb un altre tarannà. Ho dèiem fins i tot en referència a la reforma del reglament del Parlament. Els replantejaments fan falta sempre, perquè les necessitats de fa trenta anys no són les mateixes que ara. Els mitjans tecnològics d’ara no són els mateixos que els d’abans. El replantejament de com fer política d’una altra manera crec que existeix.
A.T.:
Ens fas la pregunta a dues dones que hem canviat els nostres àmbits professionals anteriors. I si ho hem fet és perquè ens veiem preparades, amb certa força interior. S’ha de treballar molt, segur. A mi ningú m’ha regalat res. No és fàcil guanyar medalles. Crec que és una recerca constant de la perfecció. És una obsessió per millorar, primer en els àmbits que controles. Només es pot parlar i lluitar per un objectiu si saps quines són les regles del joc. A mi això m’ha arribat com un regal en un moment de màxima dificultat per al país. Poder conèixer des de dins el que s’està fent i poder donar idees i traslladar un esperit competitiu, per mi és fantàstic. Crec que si som aquí és per apostar pel canvi i perquè creiem que tot es pot girar com un mitjó.
A.C.:
Crec que hi ha perfils femenins que han lluitat molt. Durant el primer any que vaig entrenar, la pregunta que més vaig contestar era què sentia sent dona i entrenant en la Lliga Femenina. Sempre hem hagut d’anar una mica a contracorrent. Tenim aquest repte des de fa temps de treballar per aconseguir coses i ser innovadores.
En la República Catalana, quins beneficis, satisfaccions i avantatges podria tenir l’esport català?
A.T.:
Se’n beneficiaria totalment. L’esport català ha estat model d’èxit de l’esport espanyol. L’esport neix a Catalunya. On hi ha més clubs centenaris és a Catalunya. On es creen els primers centres de tecnificació, en els anys vuitanta, és a Catalunya. Aquests centres són la base de l’esport a l’Estat.
La República Catalana aconseguiria medalles participant en competicions internacionals, per exemple en bàsquet i natació sincronitzada?
A.T. i A.C.:
Segur, segur [riuen totes dues].
A.C.:
Jo començaria des de baix. Tenim un teixit associatiu i cultural que comença des de baix. Tenim molts clubs i entitats que treballen perquè l’esport sigui una eina social transversal. L’esport és una eina de construcció de país, que ens uneix a tots. Raül Romeva deia que l’esport hauria de ser una autèntica estructura d’estat. Crec que en una Catalunya independent hauríem de creure en l’esport com una eina molt i molt potent. I al final, com a resultat, si fas la feina ben feta, ets molt competitiu. I al final guanyes lligues i guanyes medalles. Hi ha molt recorregut.
A.T.:
L’esport és salut, l’esport és educació, l’esport és desenvolupament del talent, de la creativitat, de la innovació... L’esport és república. És totalment transversal. Crec que avui dia, en la societat del benestar, els valors que aporta l’esport són imprescindibles. La cultura de l’esport, la disciplina, la tolerància a perdre, l’autoexigència… I no només en l’esport d’alta competició. També en l’esport salut. A partir d’aquí, creant el vessant empresarial, ja estem creant un model de societat en què el talent sortirà per si sol. Hem de ser conscients de la importància aglutinadora de l’esport a l’hora de pensar en aquest nou país que volem construir.
En la República, hauria de ser obligatori anar a la selecció catalana, com passa a l’Estat espanyol amb les seves seleccions per la llei de l’esport?
A.C.:
Les obligacions per se, jo no les comparteixo. Penso que hi ha d’haver uns bons fonaments perquè la gent vulgui fer les coses. S’ha de crear un teixit i una xarxa en què la gent se senti còmoda i representada i al final la culminació de tot això sigui voler aspirar al màxim de possibilitats que t’ofereix el teu entorn esportiu.
A.T.:
Hi ha d’haver orgull de pertànyer a un cos d’elit. La traducció seria que això surt, ha de sortir de dins. Al final, hi ha coses que no es poden comprar. L’experiència d’una medalla en uns Jocs Olímpics és la materialització de moltes hores de feina i d’una estructura. La piràmide és això. Estàs representant l’èxit i l’estructura de tot un país.
Vostès han representant i dirigit durant molts anys l’Estat epanyol en l’elit esportiu en l’àmbit internacional... Se’n penedeixen, en algun aspecte?
A.T.:
Jo vaig començar sent seleccionadora catalana i per evolució natural de l’esport vaig ser seleccionadora espanyola. Feia feina. Mai m’ho havia plantejat. No hi havia ruptura social. M’he sentit molt catalana, espanyola, europea i dona del món. Ara bé, quan em foten una clatellada com l’1 d’octubre, dic: “No gràcies, ja no vull ser més d’aquesta gent.” Hi ha un moment en què la balança se’n va totalment cap a un costat. Li ha passat a molta gent.
A.C.:
Al final és la nostra professió. Jo era entrenadora. Quan et dediques a això aspires a fer-ho de la millor manera possible i a arribar a dalt de tot. Jo volia guanyar. He afrontat un europeu pensant a treure el màxim rendiment. I volia que aquest camí també m’enriquís. Un dia Carrizosa em deia: “És que la teva identitat...” No confonguem esport amb identitat. La meva identitat personal és una altra cosa: ser dona, catalana, esportista… És barregen moltes coses. L’esport és esport. I és una professió.
Es parla molt de falta d’estratègia per arribar a fer efectiva la República Catalana… Quin és el full de ruta que cal seguir segons el seu criteri?
A.T.:
Crec que s’està escrivint una nova pàgina de la història de Catalunya i això comporta moltes incerteses. És com quan un vol guanyar una primera medalla i no sap com fer-ho, perquè mai n’ha guanyat cap. Mai hem estat independents i sabem que el camí és allà, el tenim idealitzat. Estem fent camí, construint tots junts aquest camí. De vegades un cau i es torna a aixecar. Jo no sabia com era la primera medalla olímpica i com s’aconseguia. La segona ja sí.
A.C.:
Quan ets a l’ull de l’huracà és complicat sortir i veure tot allò que hem avançat. És veritat que a la societat catalana som molt autocrítics i ens agradaria estar molt més endavant, però hem de fer l’esforç d’entendre que hem aconseguit moltes coses: el que es va assolir l’1 d’octubre com a mobilització social, amb tota una classe política atrevint-se a fer coses que no s’havien fet… No estem al final, però estem superant etapes. Fent un símil, quan comences una temporada, tens deu peces i a còpia d’entrenar al final arribes a tenir el teu equip campió. Ara bé, has d’entrenar moltes setmanes. Crec que estem molt més a prop del final de la temporada que de l’inici.
Enorme competidora... 52 medalles
Després de participar en els Jocs Olímpics de Los Angeles 1984, Anna Tarrés, formada al Club Kallípolis de Barcelona, va iniciar la seva llegenda en la natació sincronitzada com a entrenadora, dirigint durant quinze anys la selecció espanyola, amb la qual va aconseguir 52 medalles entre Jocs Olímpics, mundials i europeus, i el més important, va col·locar aquest esport en primera línia. Dona competitiva com poques, Tarrés va portar al límit l’exigència i els èxits gràcies al seu fort caràcter i capacitat de treball. Després de ser destituïda el 2012, va assessorar Ucraïna en els Jocs de Rio del 2016, va entrenar les bessones Jiang amb la Xina en el mundial del 2017 i també Israel. L’any passat va ser fitxada pel president Carles Puigdemont per formar part de les llistes de Junts per Catalunya. És diputada des del gener.
Cinc temporades en l’elit del bàsquet
Psicòloga i entrenadora de bàsquet des de molt jove, aquesta gironina es va fer càrrec del primer equip de l’Spar Citylift Uni Girona el 2008, en la categoria de Lliga Femenina 2, i va aconseguir l’ascens a la Lliga Femenina en el primer any. Les cinc temporades posteriors, va assolir en l’elit estatal dos subcampionats, a més d’aconseguir dues medalles d’or (2012 i 2013) i una de plata (2014) dirigint la selecció espanyola sub-20 en diversos europeus. El 2015 va fer el pas a la política en formar part de la llista de Junts pel Sí com a número 2 per Girona. L’any passat va tornar a ser elegida diputada, en aquest cas després de formar part de les llistes d’ERC. Actualment, i després de tres anys d’experiència al Parlament, és la portaveu d’aquest grup parlamentari.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.