Meritxell Borràs Exconsellera de Governació i autora del llibre ‘34 dies de tardor i un de primavera. Diari de presó’
“La presó té un punt d’humiliació”
OBJECTIU
“Vull creure que el meu pas per la presó no marcarà per sempre la meva vida i aquest llibre m’ha servit per visualitzar no tan sols la meva experiència, sinó, sobretot, la que encara pateixen la resta de presos polítics.” Meritxell Borràs, exconsellera de Governació del govern Puigdemont, fa mesos que viatja pel país presentant el seu primer llibre 34 dies de tardor i un de primavera. Diari de presó (Símbol Editors), que narra l’estada a la presó d’Alcalá-Meco de Madrid del 2 de novembre al 4 de desembre del 2017 –els dies de tardor– per ordre de la jutgessa Carme Lamela. L’obra, però, comença un dia abans, amb la reunió convocada a Bèlgica pel president, on els membres del govern van haver de decidir quin seria el seu futur, i acaba amb el casament de Meritxell Borràs i la seva parella, Pere Carles Altés, un 24 de març del 2018 –el dia de primavera–. Quedo amb l’exconsellera mitja hora abans que presenti el llibre a Calella (Maresme), a la cafeteria de l’edifici on es fa l’acte i on fa temps prenent un cafè amb l’alcaldessa de la ciutat i amiga personal, Montserrat Candini. Ens trobem el mateix dia que s’ha conegut que el Tribunal Suprem ha demanat a Interior el trasllat dels presos polítics novament a Madrid. L’inici del judici contra el procés és imminent, i l’exconsellera torna a reviure el malson. De bon començament es mostra amable en la conversa i narra l’episodi de la presó com una experiència dolorosa i crua, però no s’hi recrea. Prefereix posar l’accent en aquelles vivències positives que li han permès, entre d’altres, forjar una amistat “de pedra picada” amb la també exconsellera Dolors Bassa, amb qui va compartir cel·la, o rebre l’escalf de centenars de cartes de ciutadans catalans que: “Em van fer sentir acompanyada i estimada per gent que no em coneixia de res.”
“Aquest no era un llibre per ser publicat. Va néixer com un diari personal per abocar el meu dia a dia a la presó. Per això em va costar decidir-me, i sense la insistència d’en Jaume Ciurana no hauria estat possible.” La seva intervenció, com amic personal, és clau perquè Meritxell Borràs s’exposi sense filtres davant els lectors en un dels pitjors moments de la seva vida. Assegura que no se’n penedeix, però reconeix que, de vegades,: “M’he sentit estranya parlant de la meva intimitat.” Afegeix que ara, pendent de l’inici del judici, està més serena que quan va sortir de la presó. “Els primers dies vaig aprofitar intensament el retrobament amb la família, però aviat va arribar l’angoixa de constatar que allò només era un primer pas i que el judici continuava. Ara que ha arribat el moment em sento preparada per entomar-lo, cosa que no vol dir que no m’afecti”, assenyala, i manté que es defensarà “amb la confiança d’haver actuat com calia” dels fets que se li imputen: malversació i desobediència.
MANILLES, FRED I VIDRES
Meritxell Borràs no estalvia detalls quan parla dels dies a la presó. Recorda quan ella i Dolors Bassa van ser emmanillades i traslladades a gran velocitat a Alcalá-Meco en una furgoneta de la policia claustrofòbica, que va passar molt fred a la cel·la i que el que pitjor suportava era veure la mare, els fills i la parella a través del vidre. “Això de no poder-los tocar ho portava molt malament, igual que ells, perquè el sistema per parlar-hi tampoc ajudava i ens havíem de fer sentir baixant el cap i parlant per una reixeta. Era surrealista”, assenyala. Les normes estrictes marquen el dia a dia. “T’has de llevar a una hora concreta i formar davant la porta perquè puguin veure’t per l’ull del pany. Surts de la cel·la poca estona, per als àpats i algunes activitats, i la major part del dia hi has d’estar a dins”, comenta. Aquesta condemna a deixar passar el temps l’enerva i no vol cedir al desànim que suposa. “Des del primer moment, amb la Dolors vam decidir que ens marcaríem un horari de treball, que seríem espartanes. Ho vam complir”, destaca, però reconeix que no va ser fàcil. Hi ha moments en què les forces flaquegen i que no es pot contenir el plor.
Com a preses “mediàtiques”, eren el centre d’atenció des del primer moment. El contacte amb les altres internes, segons Borràs, es va normalitzar aviat. No hi va haver enfrontaments directes, potser algun estirabot fruit de comentaris fora de lloc que no van anar més enllà. “Hi ha moments que semblen de pel·lícula i que tenen un punt d’humiliació, com ara quan una hora després d’haver tancat la cel·la al vespre has de tornar a formar davant la porta perquè comprovin que encara hi ets. On pensen que podem anar?”, constata. La relació amb les treballadores de la presó va ser diversa: “La majoria són correctes, però n’hi ha algunes que són persones dures, sense cap mena de consideració” i algunes de les normes també grinyolen: “Pots fer deu trucades a la setmana de cinc minuts. I cinc minuts són tan poc temps quan parles amb qui més estimes! Quan es compleixen, la conversa es talla de sobte i et fa sentir tan impotent!”, diu l’exconsellera.
PRESONS A DEBAT
El període d’adaptació és ràpid, perquè les pautes es repeteixen sense canvis un dia i un altre. Meritxell Borràs recorda que el menjar no és dolent, “però tampoc en posen gaire” encara que es pot repetir i això permet acumular petites provisions a la cel·la. Poder disposar de diners li va permetre adonar-se de la dura situació que viuen les preses sense recursos. “Les presons no haurien de ser un càstig afegit a la privació de llibertat i queda encara molt camí per fer per aconseguir l’objectiu de reinserció amb què van ser creades”, reflexiona.
S’acosta l’hora de la presentació i encara queda molt per dir. Meritxell Borràs m’indica que en el diari també recull la crítica al tractament menor que els mitjans de comunicació han donat a les preses davant els presos homes. “A la Dolors i a mi ens va arribar a indignar com habitualment es parlava d’Estremera i no d’Alcalá-Meco i el pitjor és que no es feia amb cap segona intenció, sinó que estava normalitzat. El sostre de vidre també arriba a les presons, malauradament”, assegura, i completa la reflexió recordant que quan van sortir de la presó, la Dolors i ella es van mostrar davant els periodistes juntes i abraçades, tal com se sentien. Al contrari dels homes que van aparèixer més distants, més institucionals. “Llavors creia que tots quedaríem en llibertat fins al judici. Em vaig equivocar”, lamenta.
EN DETALL
Vostè va patir un accident a la presó.
Sí. Vaig caure i em vaig fer un esquinç al peu. Em vaig sentir molt impotent, perquè havia d’estar immobilitzada i encara em sentia més atrapada dins la cel·la.
Va ser l’11 de novembre, no m’ho esperava. Va ser un gest de gran generositat, amb què em va demostrar com m’estimava. Vam acordar que si no em deixaven lliure ens casaríem per poders. Les presons són institucions molt antigues i si no estàs casat o no ets parella de fet no et deixen tenir el vis-a-vis.
És el dia de primavera que surt al títol del llibre. Un 24 de març, a Sant Celoni. Malauradament, el dia abans els companys de govern van tornar a entrar a la presó. Va ser una celebració agredolça.
El seu pare, mort el setembre del 2017, és molt present en el llibre.
Va ser un cop molt dur per a tots els de casa i quan encara no havíem passat el dol, jo vaig haver d’entrar a la presó. El meu pare va ser un referent per a mi, també en l’àmbit polític, i sovint quan era a la cel·la trobava a faltar el seu suport, la seva opinió. És una absència profunda que trobo molt a faltar.
Diu que va patir molt pels fills.
No sabia com reaccionarien i m’angoixava que no sabessin canalitzar el dolor i la ràbia de veure la seva mare tancada a la presó. Aquells dies tota la família vam fer més estreta la pinya. Recordo amb claredat que en el primer vis-a-vis el meu fill petit em va tenir abraçada i amb el cap recolzat a la meva espatlla durant tota l’estona. Tenia necessitat del contacte directe. Tots en teníem.