“A Itàlia s’ha normalitzat que algú sigui feixista”

El que més em va sobtar quan vaig venir a viure a Roma és trobar-me gent de qui no t’esperes que defensi postulats feixistes. És l’exemple d’aquest sopar que explico a l’inici del llibre. Parlo d’una parella de mestres de qui no t’ho imaginaries mai! També intento desmitificar la idea que la persona que té una ideologia feixista és una persona que porta el cap rapat i un energumen sense conversa, una persona ignorant. A Itàlia està menys mal vist definir-se com a feixista, hi ha gent que no se n’amaga i que t’ho diu tranquil·lament. De la mateixa manera, aquí, a Itàlia, hi ha una cultura antifeixista que a l’Estat espanyol és totalment inconcebible. Les institucions de l’Estat es declaren obertament antifeixistes. Tant el feixisme com l’antifeixisme estan més normalitzats. Fa molts anys que en el debat públic se’n parla. Qui es declara antifeixista a casa nostra sol ser gent d’esquerres i aquí hi ha gent procedent de Democràcia Cristiana (que va ser el gran partit de centredreta italià) que se’n declara. A Itàlia està molt arrelat que per ser demòcrata s’ha de ser antifeixista.

El feixisme és molt perillós. A les tertúlies televisives hi assisteix gent de Casa Pound, un grup d’ultradreta que no renuncia a la violència per assolir els seus objectius. Tenen grups paramilitars, organitzen batudes per apallissar immigrants i persones del col·lectiu LGTBI. El seu equivalent espanyol seria Hogar Social. És com si convidessin aquesta gent a tertúlies! Sempre van ben pentinats... Hi envien una persona amb bon aspecte, que defensa les seves idees. De fet, en la intel·lectualitat italiana està força acceptat que el feixisme pugui defensar les seves idees. Berlusconi [exprimer ministre italià] va portar els feixistes al govern. S’ha normalitzat que algú pugui ser feixista. Per a molta gent, és com una ideologia més. Per exemple, la neboda de Mussolini, Alessandra Mussolini, era del partit de Berlusconi, després va passar a la formació de Salvini i ha estat europarlamentària molt de temps. Surt a les televisions a defensar el seu avi des de sempre, és una habitual dels programes del cor, és un personatge televisiu més.

Recordo que quan hi va haver el trasllat de les restes de Franco es deia que això seria impensable a Itàlia! És un fet que no es coneix gaire, però Itàlia té un mausoleu i té tot el poble de Predappio, que és on està enterrat Benito Mussolini, dedicat a vendre productes de la figura de Mussolini i també de Hitler. Està enfocat al turisme neofeixista i neonazi. En dates assenyalades, com la de la Marxa sobre Roma, hi van milers de feixistes de tot el país. El poble accepta que té aquest turisme i els visitants van allà en peregrinació. Les botigues estan plenes d’imatges de Hitler, d’esvàstiques, de bats de beisbol d’aquests que s’utilitzen per pegar. També hi ha molts objectes dedicats a Franco. En teoria hauria d’estar prohibit, però també ho està fer la salutació feixista. Depèn dels jutges, perquè, com en tot, es dona marge a la interpretació. La Constitució italiana explica que la reorganització del partit feixista està prohibida.

Sí, per exemple els de Casa Pound es defineixen com a feixistes del tercer mil·leni i són aquesta gent que té molta presència als instituts. És un dels fets que em va sorprendre, la implantació que tenen als instituts. A Roma he viscut a la vora d’aquests centres i veus els cartells amb ideologia feixista. No es prohibeix, i fins tot hi ha un informe de la policia en què es diu, si fa o no fa, que els de Casa Pound són molt bons nois.

Com passa a l’Estat espanyol, que molts policies voten Vox. És un fet força equiparable. El tacte amb què els tracten quan es manifesten no és el mateix que tenen amb els antifeixistes.

En unes declaracions, Antonio Tajani [un dels fundadors de Forza Italia, el partit de Berlusconi i actualment eurodiputat], va assegurar que Mussolini havia fet coses bones. Aquest discurs, a Itàlia, no sobta, perquè Berlusconi el va normalitzar, ja que això és el que ha dit des de sempre. Hi ha com dos Mussolini: l’època d’abans que es deixés entabanar per Hitler i la de després. Berlusconi ha monopolitzat des dels anys noranta tota la dreta. El centre dreta italià ha estat tot en mans de Berlusconi fins ara, que l’ha substituït Salvini. Berlusconi ha repetit molt aquest discurs, i fins i tot en el dia d’homenatge a les víctimes de l’Holocaust el va tornar a repetir. És una cosa que està molt normalitzada i que molta gent de la dreta accepta. El discurs que assegura que qui realment era dolent era Hitler i que Mussolini va fer cases populars [pisos de protecció oficial], una mica en la línia dels pantans de Franco.

En la teoria del feixisme italià hi ha molt racisme. Hi ha totes aquestes teories, el Manifest de la raça, amb què es van poder justificar moltes accions. Es parla de la raça pura italiana com si existís. Primer als jueus se’ls prohibia fer certes activitats... després els van fer fora dels col·legis... i per acabar els van enviar a Auschwitz.

S’ha d’emmarcar amb l’auge a tot el món. Molta gent ja tenia aquesta ideologia, és a dir que no sé fins a quin punt la gent s’ha tornat feixista o ja ho era. Els col·lectius d’immigrants no havien tingut mai tanta por com quan l’any passat hi havia el govern de Salvini i el Moviment 5 Estrelles. Notaven el racisme. Salvini, que era el primer ministre, feia declaracions racistes tot el dia, i això va provocar que la gent perdés la vergonya... I ara se’ls increpa pel carrer: “Negres, torneu a l’Àfrica!”... Són actes de racisme quotidià, gent a qui no es vol atendre quan entren en un bar. El fet que hi hagués Salvini al poder ha fet que la gent, que potser ja era racista, hagi perdut la por. Tinc amics de fora que viuen aquí que estan espantats. Quan es va fer el govern pensaven que potser haurien de marxar. Per exemple, el racisme que hi ha aquí en contra de la població gitana és molt greu.

Quan es van fer les eleccions, Steve Bannon [estratega i un dels ideòlegs del president dels Estats Units, Donald Trump, fins al 2018] va venir a Itàlia i va seguir els resultats a la seu electoral de la Lliga amb Salvini. Ell va ser qui va empènyer que hi hagués el pacte entre la Lliga i el Moviment 5 Estrelles. Els donava suport a tots dos. Tots dos li eren simpàtics, i a Bannon li agradava la seva manera de governar. Aquest populisme d’extrema dreta. La cosa no ha continuat, però si ara hi haguessin unes eleccions, Salvini guanyaria. Salvini, la formació dels Germans d’Itàlia i els de Berlusconi sumarien gairebé un 46% dels vots. Quan hi hagi noves eleccions, l’extrema dreta guanyarà. A Bannon, primerament, li va agradar molt Nigel Farage, de l’UKIP, però va fracassar i després va apostar per Salvini. També ho fa per Giorgia Meloni, una dirigent que va començar la carrera política a la formació Poble de la Llibertat, una coalició de partits entre Força Itàlia i Aliança Nacional liderada per Berlusconi. Meloni està situada més a la dreta. Salvini s’ha involucrat en temes russos, l’han acusat d’estar finançat per empresaris russos, i això no ha agradat gens als Estats Units, que per aquest motiu ara aposten per Giorgia Meloni, que també té més bones relacions amb l’Església. Tot i això, a Meloni li queda un llarg camí per recórrer, i més sent una dona en un país tan masclista com Itàlia. I a més, van junts, no és que vagin l’un contra l’altra. Hi ha molta gent que dona per acabat Salvini, però jo crec que hi ha Salvini per a estona. Fan un bon tàndem amb Giorgia Meloni.

El que ha passat a Itàlia és que Berlusconi va monopolitzar completament la dreta. No deixava que sortís cap líder, controlava tots els aspectes. Salvini va tenir la sort que com que era de la Lliga Nord, i no era del partit de Berlusconi, va poder anar creixent i va poder reconvertir el seu partit. Berlusconi no tenia por de Salvini, perquè la Lliga era un partit només del nord, que no tenia aspiracions nacionals, però Salvini va fer una gran operació de màrqueting i va reconvertir la Lliga Nord en un partit nacionalista italià. Per poder dur a terme aquest canvi d’imatge li ha anat molt bé això que s’anomena “la bèstia”. Té una maquinària de propaganda activa les vint-iquatre hores del dia. És molt semblant al que fa Trump. Gran part de l’èxit de Salvini és gràcies a això. Han combinat la construcció d’un personatge que pretén ser proper i mostren constantment la seva vida quotidiana, quan menja torrades amb Nutella, pasta de tal poble del sud... Sembla que sigui molt espontani. El mostren ajudant la filla petita a fer els deures o resant un rosari i, al mateix temps, bombardegen amb notícies, sobretot en contra dels immigrants.

Salvini havia d’anar a judici perquè no va deixar que una barca de nàufrags arribés a la costa i un jutge el volia jutjar per segrest de persones. Gràcies al vot del partit de Matteo Renzi (exprimer ministre italià) al Senat, Salvini no serà jutjat. Renzi sempre acaba ajudant la dreta i l’extremadreta. L’exprimer ministre va fer el mateix amb Berlusconi, el va recuperar i el va fer servir de soci per a les seves reformes. I ara ha fet el mateix amb Salvini. L’ha salvat.

L’auge de l’extrema dreta a tot el món ha coincidit amb la crisi de la socialdemocràcia, que durant molts anys s’ha anat aburgesant. S’ha instaurat en un espai de comoditat i s’ha anat aïllant de les classes populars. Un dels problemes que té l’esquerra és que molta gent de la classe treballadora no percep que els polítics d’esquerres puguin defensar els seus interessos. En molts llocs no es distingeix de la dreta. Per exemple, Renzi: és el líder d’un partit que hauria de ser com el PSOE, tot i que ell s’ha comportat com Albert Rivera. Renzi, quan governava, va fer una reforma laboral com la del PP. L’esquerra no ha sabut travar un discurs per a la classe treballadora.

Les elits econòmiques a tot el món han fet pressions perquè l’economia no s’aturés. A Itàlia ho han fet poc dissimuladament. La patronal dels grans empresaris és un actor polític més i va pressionar perquè no es tanqués la zona del nord, on hi havia els focus. En alguns pobles del nord es va declarar la zona roja perquè el virus no s’escampés, i va funcionar. Es van aïllar localitats del Vèneto. En canvi a la Llombardia –tret d’algunes localitats prop de Lodi–, com que és una zona on hi ha moltes fàbriques, els empresaris van estar trucant als ajuntaments perquè no es tanquessin. Van fer fins i tot vídeos publicitaris dient que no n’hi havia per a tant. El resultat és que la meitat dels morts que hi ha hagut a Itàlia han estat a la Llombardia. A més, el sistema sanitari d’aquesta zona estava molt tocat perquè hi va haver un escàndol de corrupció. Durant divuit anys, qui va ser governador de la regió, Roberto Formigoni, va dirigir una xarxa de corrupció per privatitzar la sanitat i encara no s’ha superat. De fet, es vol eliminar la figura del metge de família.