Música

Artur Gaya

Cantant de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries

“Quan poses la música al servei d’una causa li dones sentit”

El grup que més ha difós la música tradicional de les Terres de l’Ebre celebra el 25è aniversari amb una gira i amb un llibre

ANIVERSARI Els Quicos han fet més de 2.000 concerts i han editat 13 discos. Ara estan en plena gira del seu 25è aniversari CANÇONER Han publicat un llibre que recull 124 cançons i una historieta gràfica de l’imaginari del grup

Han passat 25 anys des que Arturo Gaya es va posar a la pell de Quico el Célio, inspirant-se en un home cec del segle XIX, que era el cronista de tot allò que passava als pobles. Ja com a grup, Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries va començar a tombar pobles i ciutats per fer-hi arribar les tonades de la música tradicional de l’Ebre. “Buscàvem fer crònica social a través d’un cec i el seu pigall; seguint la tradició dels cecs, que eren els periodistes d’abans”, diu Gaya.

Avui, els personatges que representen els Quicos també poden parlar de tot?
Aquest era l’objectiu inicial i ho continua sent. El repte era fer una música d’arrel tradicional que continués sent popular, inspirada en el poble; que fes una crònica social i estigués al servei del poble; en alguns moments reivindicant, en uns altres celebrant...
Hi havia un buit, fa 25 anys, en la música d’arrel del país?
A Catalunya hem arribat una mica més tard a aquest moviment de reproposar la música d’arrel. El moviment de la cançó catalana i del rock català van fer que els músics es dediquessin a cultivar altres gèneres. Però quan va néixer el Tradicionàrius de Barcelona, ara ja fa més de trenta anys, va estirar tota una sèrie de músics catalans a cultivar aquests gèneres, a impulsar la nova música tradicional, això que ara se’n diu folk.
I han aconseguit donar a conèixer per arreu la música tradicional de l’Ebre?
Sí, volíem donar a conèixer que al nostre país hi ha una música catalana del sud. Amb una doble funció: una, dir-nos a la gent del sud que tenim la nostra pròpia música, i que això ajuda a generar una identitat de territori; i dos, dir a la resta del país que a l’Ebre no fem una altra música perquè som veïns de l’Aragó, sinó perquè aquesta música és molt antiga: hi ha musicòlegs que diuen que la jota i els gèneres germans i cosins de la jota (fandangos, cants de treball...) són la nostra música autòctona, d’abans dels àrabs.
Se n’ha fet un fart de dir que la jota és tan catalana com la sardana. Se n’ha sortit de convèncer els incrèduls?
Penso que sí. Ningú ja no dubta de la catalanitat de la jota. Fins i tot hem cantat jotes en català a les festes majors de Saragossa, a la plaça del Pilar; hi hem explicat que la jota puja pel riu i no baixa, i no ha passat res; al contrari, ens han aplaudit. A l’Aragó van crear les estructures modernes de la jota, i en un moment donat, a Espanya es va classificar tot molt i van dir: els catalans, la sardana; els aragonesos, la jota; els andalusos, la sevillana..., quan en realitat aquest mapa no era així.
Era un mapa purament polític.
Exacte. Van atribuir a cada regió una música. Quan van utilitzar el folklore políticament és quan li van fer mal. Van dir que català era sardana i barretina, i aragonesos, jota i cachirulo i era irreal, això. La jota està considerada per molta gent com una música tradicional dels Països Catalans.
El fet de ser d’“allà baix”, com canten els Quicos, ha estat una empenta o un entrebanc per a la trajectòria del grup?
Diria que les dues coses. Néixer amb força en un territori ens ha beneficiat. Però paral·lelament, el fet de no viure on es decideixen les coses també ens porta a caure en molts moments en un cert oblit. De vegades ens preguntem per què no estem en un determinat lloc, per què no han comptat amb nosaltres. De vegades els mitjans públics es preocupen de tu no quan fas una cosa, sinó quan toca per la quota.
Van tenir un paper destacat en la lluita contra el Plan Hidrológico Nacional. La música encara és una bona eina de lluita i de compromís social?
Sí, absolutament. Quan pots posar la teva música al servei d’una causa li estàs donant sentit al cent per cent. Quan va sorgir la lluita per la defensa de l’Ebre, vam tenir l’oportunitat de posar la música al servei dels sentiments de la gent i al servei de la terra.
Però els Quicos sempre s’han mantingut al marge del debat sobre el procés català. Per què?
Sí que ens hi hem posicionat. Vam estar al concert Folk per la llibertat, organitzat pel Tradicionàrius; i hem participat activament per la llibertat dels empresonats. Estem absolutament a favor del dret a decidir. Una altra cosa és que algú pensi que perquè no ens hem posicionat amb un partit en concret... Som sis músics i cada un té els seus matisos.
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor