Mary Poppins
Hi ha pel·lícules que fan Nadal. Que bonic que és viure, de Frank Capra, és la més evident. Sense que se situïn en aquest dia, per mi fan Nadal, i me les miro al voltant d’aquestes dates, Doctor Zhivago, de David Lean, i El pianista, de Roman Polanski. Per què? Potser perquè passen a l’hivern i hi ha neu. El pianista, també, perquè m’evoca el viatge memorable que vaig fer a Varsòvia a mitjan d’un desembre molt fred i glaçat. La ciutat no estava gaire il·luminada, el mur acabava de caure, el país es preparava per ingressar a la Unió Europea, hi havia més incògnites que alegries, però els aparadors eren plens d’ornaments nadalencs. En un lloc tan inesperat com un restaurant vaig comprar unes figures pensades per ser penjades a l’arbre. Eren fetes d’una mena de pasta de porcellana típica del país i representaven un soldat, un cotxe, un os... tot molt ingenu. Venien en un estoig de fusta. Com que no faig arbre, cada any per Nadal poso les figures en exposició sense treure-les de la capsa. Mentre, miro El pianista. En aquell viatge ens van dur a visitar els barris on la pel·lícula va ser filmada, els que es van salvar de la destrucció total de la ciutat ordenada per Hitler i consentida per Stalin, que aviat la va ocupar sense por de trobar-hi resistents.
L’altra pel·lícula que em fa Nadal és Mary Poppins. No la miro cada any, ara fa temps que no ho faig, i no podria dir si se situa en aquesta època. Diria que no, però en té l’esperit. Em fa Nadal perquè vaig tenir-ne la primera notícia el dia que els pares em van dur a Barcelona a veure les il·luminacions nadalenques i comprar-me unes sabates a can Cadira de la plaça de la Universitat. Vam passar per davant del cine Coliseum. Unes lletres lluminoses com no n’havia vist mai de tan enormes anunciaven la projecció de Mary Poppins. A Mataró les pel·lícules sempre arribaven tard. Potser vaig veure Mary Poppins a l’estiu, però per mi sempre serà una pel·lícula de Nadal. Diu que se’n prepara una nova versió que s’estrenarà aviat. Per què fan noves versions de pel·lícules memorables si saben que els que les tenim memoritzades direm que no superen l’original per molta tècnica que hi afegeixin i ni que les superessin?
Després hi havia les pel·lícules de Setmana Santa. Els Deu Manaments, Ben Hur, Rei de reis... Per mi, la millor sempre serà Barrabàs, perquè m’identifico amb el pobre protagonista, que sempre vol quedar bé i mai no l’encerta. Tots els subalterns ens hi reconeixem. Als cines feien aquestes pel·lícules cada any per Setmana Santa perquè no era possible per llei projectar-ne d’altres. Després van saltar a la televisió. Ja fa anys que tampoc no les programen. Recorro a la meva petita filmoteca casolana i les repasso com faig per Nadal amb les de Nadal o que fan Nadal.
