Vuit caníbals volten per Catalunya
La Virgueria presenta una peça amb un ampli repartiment i aconsegueix teixir una obra molt coral, en què, tot i la veu preponderant de les tres narradores, tothom està atent i dins de la situació. Ballant o jugant a tocar el públic (o fins i tot a ensopegar-hi)
Com menja un caníbal pot ser tan intranscendent com saber de quin color és la pell d’un os polar o si la fonètica de capitalisme és agradable a l’oïda o no. O com desxifrar els somnis mentre bull l’aigua amb patates i pastanagues per fer-ne una crema. La peça, que flirteja amb aparells de circ (un pal xinès i un trapezi, tot i que no s’arriben a desplegar al màxim les acrobàcies habituals), té una connexió amb el públic. Aquest Com menja un caníbal es va estrenar, amb només dues funcions, a la Lleialtat Santsenca, i preveu, de moment, vuit actuacions per Catalunya. El seu secret (més o menys confessable) és poder fer temporada estable a Barcelona i ampliar la seva gira d’actuacions. Qui entra al garito de persones fràgils del muntatge queda atrapat pel piano de Clara Peya, però sobretot per uns personatges tendres i vulnerables que saben integrar el públic com un perdedor més de l’escena.
El garito és on els uns llepen les ferides dels altres. On es guareixen de la fredor i la impunitat del poder del carrer. Un espai on narrar els contes fantasiosos, on redimir els records d’infància al poble, just passada la Guerra Civil, quan la Guàrdia Civil s’enduia els pares sense un motiu aparent. Un lloc on ningú vol ser protagonista i amb una música constant que fa d’escalf per als que passen fred i gana, els vulnerables. Sense que aparegui ni un bri de Nadal, té un regust a conte tendre, és com el coixí que s’abraça en una pel·lícula romàntica i que transmet calor.
La Virgueria presenta una peça amb un ampli repartiment i aconsegueix teixir una obra molt coral, en què, tot i la veu preponderant de les narradores (l’àvia-mare-filla per on respiren tots els personatges), tothom està atent i dins la situació. I tot ballant, fent acrobàcies o jugant a tocar el públic (o fins i tot a ensopegar-hi). En realitat, descobert l’espai i les vulnerabilitats de l’ànima i del cos de cadascú, la peça no desplega gaire més. Tanmateix, és molt reconfortant sentir com tots se senten a gust embolcallats, i hi ha un punt d’enveja cap a aquests personatges marginals (un punt estrafets, de Valle-Inclán, com aquells perdedors de Paisaje sin casas). La Virgueria és una companyia amb un fort compromís social. Per això, moltes de les seves obres aprofundeixen en el negoci de les armes, (El pes del plom), la vida a la presó (180º de cel) i en la responsabilitat de l’art (Medusa). Aquest treball surt de la seva factoria més densa, però manté el fil de donar veu a desheretats i de fer-los valuosos. Aquest no espai, a més, respon molt bé a la situació del col·lectiu d’artistes que està impulsant la recuperació del Teatre Arnau i que, mentrestant, sobreviu sota el segell Arnau Itinerant. Aquesta gent del garito, aquests fràgils, que expressen la seva delicadesa regalant taronges, sintonitzen amb les ànimes que habiten espectacles tan diferents com Nu, Udul, i aquell Santa Nit de Julio Manrique i Xavi Ricart.
