SALOMÓ MARQUÈS
Catedràtic d’historia de l’educació
“L’escola no ha estat mai una prioritat”
Professor emèrit de la Universitat de Girona, acaba de publicar dos llibres amb què consolida una llarga i sòlida trajectòria dedicada a la recuperació de la història de l’educació al nostre país
Baldiri Reixac. Instruccions per a l’ensenyança de minyons Editorial: CUG Any: 1980
Una veu de l’exili. les cartes del mestre josep vilalta Editorial: La Guerrilla Comunicacional Any: 2019
L’escoltisme gironí Editorial: Edicions del Pèl Any: 1984
L’escola pública durant el franquisme Editorial: PPU Any: 1993
L’exili dels mestres (1939-1975) Editorial: Llibres del Segle Any: 1995
Tradició i renovació pedagògica, 1898-1939 Editorial: Abadia de Montserrat Any: 2002
Los hermanos bargés barba Editorial: Colegio de Jalisco Any: 2004
Mare de déu, quina escola! Editorial: Ara Llibres Any: 2008
Educación republicana en Cataluña y Torreón Editorial: Instituto Nacional de Antropologia e Historia Jalisco Any: 2011
1939: l’exili del magisteri de Catalunya Editorial: Rosa Sensat Any: 2019
L’ESCOLA DE L’ESCOLTISME
“La història del país no la vaig aprendre a l’escola, que era pura i dura franquista, sinó fent d’escolta”L’ESCOLA COM A PRIORITAT
L’ESCOLA COM A PRIORITAT
“Soc inconformista perquè he anat descobrint que els governs de torn, siguin del color que siguin, no han tingut mai l’escola com a prioritat”
DE SÚBDITS A CIUTADANS
DE SÚBDITS A CIUTADANS
“Els documents públics del període republicà parlen de la idea de passar de fer súbdits a formar ciutadans. Això és una autèntica revolució!”
En una biografia que li va dedicar Xavier Besalú comentava que heu estat “cisellat per l’escoltisme i els seus tres eixos clàssics: país, fe i educació”. Són aquests realment els seus eixos vitals?
Quan parlo de qui soc i de la meva vida, és això. Bàsicament, a casa qui em va marcar va ser la mare, que era mestra de la República, però després, l’escoltisme. L’educació no la vaig rebre a l’escola, sinó a l’escoltisme. A l’escola hi vaig aprendre instrucció, però els valors o la idea de fer-me responsable d’alguna cosa, els vaig rebre de l’escoltisme. La història del país tampoc no la vaig aprendre a l’escola, que era pura i dura franquista, sinó fent d’escolta. Per exemple, quan sortíem a jugar o quan el cap ens portava a la Portella de Mentet, on hi havia la Muga de Vallter, i ens preguntava, tot rient, on érem mentre saltàvem d’un costat a l’altre de la frontera. Nosaltres li dèiem: “A Espanya!”, “a França!”, però ell ens contestava, tot rient: “A Catalunya!” Experiències com aquestes em van marcar. En els anys quaranta o cinquanta no hi havia cap escola que t’inculqués coses com aquesta.
Des del Seminari, va viure una etapa de profunda renovació de l’Església marcada pel Concili Vaticà II. Què va representar aquella fita?
Vaig entrar al Seminari després d’haver fet el batxiller. Tenia 17 anys i, ben aviat, vaig viure algunes experiències que em van sorprendre. A la sala gran del Seminari, per les festes de Sant Tomàs o de la Puríssima, que eren les dues grans festes, escoltàvem la Passió de Bach. En aquell moment, el Seminari era el centre cultural més potent que hi havia a la ciutat. No hi havia universitats i allà feies debats, discuties... La pel·lícula Les quatre cents coups, de Truffaut, per exemple, es va estrenar allà, amb en Narcís-Jordi Aragó fent de moderador del debat. Si no hagués passat pel Seminari, segur que no seria com soc. El Concili Vaticà II va ser una altra injecció per a la meva personalitat.
En aquells moments, amb alguns companys sacerdots i grups de laics somniaven una Església diferent. Què n’han quedat, d’aquells somnis, en l’Església actual?
En deuen quedar uns quants capellans grans, que encara s’ho creuen i que estaven convençuts que el Concili podia suposar un canvi de fons per a l’Església. Però els papes que van venir després van posar el fre de mà i en comptes d’anar cap a una primavera es va anar cap a una tardor, per no dir un hivern. Els d’aquella tongada, però, creiem que es podia ser capellà, potser no per a tota la vida, sinó durant una època, que el celibat havia ser una opció i no una imposició que et marcava, que l’Església estaria al costat dels pobres... Creiem en tot això. I això va acabar com va acabar. I mira com està ara, l’Església! On són els capellans? No n’hi ha. Els seminaris són buits. Per mi no s’han plantejat que si la societat canvia, també ho ha de fer l’Església. Si l’Església fos una empresa, ja hauria tancat. El que hi ha ara no té res a veure amb el que nosaltres pensàvem.
Va ser aquesta incomoditat el que el va portar a abandonar el sacerdoci o va ser un tema més personal?
Va ser una actitud personal. Una de les coses que més m’empipen són les mentides. Possiblement va ser una de les coses que em van marcar més de l’escoltisme, no tolerar les mentides. Per tant, ja et pots imaginar com m’enfilo quan sento alguns polítics. En tot cas, no podia ser capellà i estimar una dona.
S’ha dedicat molts anys a formar mestres. D’on li ve aquesta vocació?
La meva mare era mestra, però l’interès pel tema em ve sobretot de l’escoltisme. No pensava tant a ensenyar en una escola, sinó a ajudar la gent a créixer. A casa, la meva mare m’explicava coses de companys seus. Sentia a parlar d’en Martí Rouret i d’altres mestres de l’Escala. Estava impregnat de coses d’aquestes. Tant és així que quan estava de capellà vaig demanar al bisbe poder anar a París. El bisbe em va enviar a Roma, però no em vaig apuntar a fer teologia, sinó pedagogia. Tampoc vaig anar al seminari espanyol, sinó al costat d’un capellà belga que era el consiliari internacional de la Joventut Obrera Catòlica i també hi havia una habitació buida per on passava gent de tot el món.
En el llibre biogràfic que hem citat abans, el president de Mestres 68, Josep Callís, el defineix com una persona “inconformista, que lluita per canviar les estructures educatives”. Se sent identificat amb aquesta definició?
No he estat mestre a l’escola pública. Quan vaig acabar la carrera de pedagogia vaig tenir la gran sort de poder entrar a la universitat. Vaig ocupar la plaça d’en Josep Pallach, que havia estat professor meu. Vaig passar quatre o cinc anys anat i venint de Barcelona, fent la tesi. Va ser a partir del contacte amb en Pallach i de l’estudi que vaig veure que l’escola anava com anava i em vaig convèncer que és una peça fonamental en qualsevol país. Ja estàvem en democràcia i anava descobrint tota la reculada que s’havia fet durant el període franquista. Sí que soc inconformista en aquest sentit, i perquè he anat descobrint que els governs de torn no han tingut mai l’escola com a prioritat.
La tasca dels mestres no és prou valorada?
Tothom s’atreveix amb l’escola. I no hi ha dret que sigui així. Els mestres han de fer la seva feina. Quan tu encarregues una casa, li dius a l’arquitecte què vols, però el responsable del resultat final és ell. A l’escola no va així. Els pares, les mares, els polítics i els tertulians saben de tot i pontifiquen de tot. Tothom s’hi atreveix. Ja no parlo dels polítics. La pressió ja ve d’abans. Qui fomenta l’odi són els de ciutadans! Hi ha experts i hi ha gent que hi ha treballat i hi treballa. I aquests són els que haurien de tenir la darrera paraula.
Un altre aspecte en què ha expressat el seu inconformisme ha estat a través de la implicació social.
Sí. Vaig estar al GRAMC (Grups de Recerca i Actuació amb Minories Culturals i Treballadors Estrangers), on vaig substituir en Josep-Maria Terricabras el 1995. Allà vaig descobrir altres coses. Si parles amb una persona de fora, ell canviarà i jo canviaré. Una vegada vaig convidar el secretari del GRAMC a una classe amb alumnes de segon de carrera i, quan va marxar, vaig preguntar als alumnes: “Algun de vosaltres havia parlat mai amb una persona negra?” Tots em van contestar que no. Si no ho fem, seguirem pensant que nosaltres som els bons i ells els desgraciats. Segueixo pensant que la riquesa d’un país es troba a ser com més plurals, millor.
El seu darrer llibre s’obre amb una cita de l’escriptora Monika Zgustová que diu: “No es pot viure plenament la pròpia llibertat sense conèixer el passat que ha conformat el que som.” No sé si aquest podria ser el lema que resumís tota la seva trajectòria de recerca...
La vaig llegir fa molt de temps, però sempre la faig servir perquè penso que és molt curta però també molt clara. Per avançar hem de saber d’on venim. Jo miro el passat per recuperar la història d’un col·lectiu que no existia. Jo treballava amb un companys i vam decidir que com a treball de recerca faríem la depuració dels mestres després de la victòria dels franquistes el 1939. La depuració funcionava de la manera següent: hi havia una comissió, presidida pel director de l’institut. A aquesta comissió s’hi podia anar a denunciar sense haver de demostrar res. Per aquesta comissió hi havia de passar tothom i et deia si podies continuar o si no i quina mena de càstig et pertocava. A partir de les dades aparegudes al butlletí oficial de la província o el de l’Estat vam anar construint una base de dades. Aleshores, un dia ens vam trobar l’Antonia Adroher al pont de Pedra de Girona i ens vam adonar que ni ella ni tots els mestres que s’havien exiliat eren a la nostra llista. Ningú ens havia parlat dels exiliats! Va ser quan em vaig començar a moure. No existia cap paper enlloc. A partir d’una carta als diaris i revistes vaig començar a estirar fils i a bastir una base de dades. Ara ja no en surten més perquè vam començar tard. Al principi, vaig poder contactar amb alguns mestres, però ara ja només trobes familiars o alumnes. En el darrer llibre que he fet (1939: l’exili del magisteri de Catalunya) hi ha una “relació onomàstica dels mestres exiliats” al final de tot. L’altre dia vaig ser a la Casa Catalana de Perpinyà presentant els llibres i uns assistents em van identificar i em van proporcionar dades del seu oncle, Agustí Sala i Sala. Es tracta d’una base de dades oberta. En aquests moments hi ha un 12% dels mestres exiliats identificats i penso que podríem arribar al 15%.
Més enllà dels casos personals, com resumiria l’escola d’aquells anys de la República?
Una vegada em vaig trobar una mestra a Tijuana, que es deia Bargalló, però que no té res a veure amb el conseller, i que em va dir: “Nosaltres els ensenyàvem a pensar, no pas a emmagatzemar.” Aquest és el resum més clar de la filosofia que tenien aquells mestres. Després, al costat d’això tens la màxima dels franquistes, que era “a la cabeza”, i que volia dir que els fotien un tret al cap. El centre de l’escola no és el mestre, sinó el nen. No és tant una escola memorística, sinó pensada per experimentar, per ajudar a créixer. Hi ha una fotografia preciosa de Darnius, inaugurada durant la República, amb grans finestrals, un camp de futbol i l’hort. La ciència s’aprenia en un hort, no pas de memòria. Un dels mestres va demanar a l’ajuntament que pintessin l’escola de colors que ajudessin a calmar els alumnes i que suprimissin la tarima perquè era antipedagògica. Aquest mestre estava al costat dels nanos. Els antics alumnes parlaven dels seus mestres amb entusiasme.
Quina era la situació de l’escola que es van trobar el 14 d’abril del 1931?
En faltaven 24.000 a tot Espanya. La primera cosa que es va fer va ser un pla de construccions escolars. Es va garantir una escola accessible per a tothom, amb casa de mestres, biblioteca... L’ensenyament es feia per observació i experimentació. Els documents públics parlen de la idea de passar de fer súbdits a formar ciutadans. Això era una autèntica revolució. Van introduir el català de seguida. Van fer una escola activa, barrejant nens i nenes, recollint les millors experiències pedagògiques que hi havia a Europa.. La Generalitat, per la seva banda, va recuperar les escoles d’estiu com a lloc de trobada dels metres per a intercanvis mutus i amb altres tradicions pedagògiques. Tal com va quedar, l’Estatut possibilitava la creació d’escoles pròpies. Fins que van arribar els franquistes, hi havia la Normal, que és on es preparaven els mestres, i a Barcelona una altra que començava a funcionar el curs 1931/32 que havia de complir el pla de formació però sota els criteris d’un centre experimental. Com que tenia discrecionalitat per triar els metres, va acabar creant una escola extraordinària, amb mestres de primera talla. L’ajudant d’història era un tal Pierre Vilar. La voluntat, doncs, era fer la millor escola.
Malgrat les precarietats de la guerra, la renovació pedagògica no es va aturar. Es va crear el Consell de l’Escola Nova Unificada (el CENU), es van reconvertir edificis religiosos, es va trencar totalment la societat de classes...
El pla d’estudis que va fer el CENU era modèlic, ja el voldríem tenir avui. Van establir que l’escola fos oberta a tothom, que tothom pogués arribar a la universitat. Malgrat la guerra, encara es van posar primeres pedres d’escoles. La situació, però, era anòmala. Alguns mestres van marxar al front i el col·lectiu no tenia la pau i la tranquil·litat que necessitava, van arribar nens refugiats... La dificultat de fer escola en aquells moments era enorme. I, malgrat tot, la renovació no es va aturar.
I va arribar el triomf dels sollevats i els mestres es van convertir en un dels primers objectius de la repressió franquista...
El 1939 va arribar l’escola del no. No al català, no a l’ensenyament laic, no a la coeducació, no a la renovació pedagògica. Al final, la frase que ho resumeix millor és la de “riquesa per a uns, pobresa per als altres”.
En el seu llibre Mare de Déu, quina escola!
explica amb detall les escletxes del règim. Quines eren aquestes escletxes?
Doncs els que es van quedar i van callar, però van aprofitar qualsevol oportunitat per mantenir la llengua o la cultura d’aquest país. Hem parlat dels exiliats (un 12%), però els que es van quedar aquí, el 30%, van ser castigats. Els càstigs podien ser l’expulsió del magisteri, el trasllat fora del teu poble, a una destinació sempre més petita i amb una penalització econòmica. Hi va haver el cas d’una mestra d’Albons que la van destinar a Beget com a càstig perquè el seu home era comunista i no l’havien pogut atrapar. No va aguantar i al final va travessar la frontera. Al cap de dotze o catorze anys va trobar el seu home a través de la Creu Roja.
En el seu darrer llibre explica que alguns d’aquests mestres van “exportar renovació pedagògica”.
Aquest 12% de mestres que van marxar van millorar l’escola dels països on van anar a parar. És un patrimoni excepcional.
No sé si li passa, però no se li fa inevitable pensar quina escola tindríem si aquells homes i dones no s’haguessin vist obligats a marxar?
No puc dormir quan penso en això. I em faig una altra pregunta. Quina escola podríem tenir si els estudiants de magisteri sabessin tota aquesta història i es consideressin hereus d’aquells mestres que se’n van anar? La història de l’educació ha quedat arraconada, igual que la filosofia. Crec que per ser mestre, la primera condició ha de ser estimar la mainada i la segona estar convençut que amb aquells nens podem avançar junts, podem transformar el país. Aquestes són les condicions bàsiques.
Encara deu tenir moltes històries per recuperar. Quins són els seus pròxims objectius?
Pel que fa a recerca, queden buits, però hi ha poca gent que investigui. Un dels temes que cal estudiar, per exemple, és la depuració i l’exili del 1936. Personalment, estic ampliant informació sobre els mestres exiliats. També m’agradaria que es fes accessible la base de dades per poder-la enriquir. Més que obrir finestres, intento ampliar les que tinc.
PERE BOSCH CUENCA
pbosch@lrp.cat
Un mestre al servei dels mestres i de la comunitat
Fa alguns anys, en un llibre d’homenatge a Salomó Marquès (l’Escala, 1942), la rectora de la Universitat de Girona, Anna Maria Geli, remarcava: “En Mon, que creu en la docència com a eina de transformació de la societat, que pensa en la responsabilitat que tot mestre té envers els seus alumnes i que n’assumeix les conseqüències de forma radical, en Mon és, per damunt de tot, això: un mestre.” De fet, ha estat un mestre de mestres, ja sigui a través de la docència a l’Escola de la Normal, o través de la seva ingent tasca per recuperar la història de la tradició pedagògica del país i també pel seu compromís ciutadà. Cisellat per l’escoltisme i marcat pel seu pas pel Seminari de Girona, l’exercici efímer del sacerdoci i els debats al voltant del Concili Vaticà II i la fallida obertura de l’Església, Mon Marquès també ha estat un ferm defensor dels drets humans. Actualment, és professor emèrit de la Universitat de Girona, però continua treballant, amb la mateixa passió de sempre, en la recuperació de l’exili dels mestres republicans.
La veu dels silenciats
La trajectòria de Mon Marquès s’ha caracteritzat, des de la segona meitat dels anys vuitanta, per la voluntat de recuperar la veu dels mestres silenciats pel franquisme. Els 545 dossiers de mestres represaliats que ha anat construint amb perseverança i tenacitat constitueixen un patrimoni excepcional a l’abast dels estudiosos de la història de l’educació. Una de les mostres d’aquesta tenacitat la tenim en el seu darrer llibre, en què recupera les cartes que el mestre Josep Vilalta va adreçar a la seva esposa, també mestra, Maria Florensa, durant el seu periple pels camps d’internament de l’altra banda dels Pirineus entre el 1939 i el 1941. Unes cartes que Salomó Marquès va localitzar el 1995 i que no s’han pogut publicar fins ara. Les cartes, els dossiers i tot el fons de Marquès es troben a la biblioteca de la Universitat de Girona.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.