Teatre

una diana ben variada

Mons oposats, els d’‘iMe’ i el d’Únics. L’un, adreçat a joves, imagina una comunitat que no se sap relacionar sense pantalles; l’altre, per a nadons, remet al traç i a la cançó més suau
El Liceu ha programat aquest curs dues òperes connectades amb l’actualitat: l’una, composta ara, beu del mite per qüestionar-lo; l’altra es vesteix de llums però perd la connexió amb la música pintoresca de Puccini

Quan s’arrepleguen crítiques al vol, com és el cas, es procura buscar un discurs, una relació coherent entre les escollides. Quan ja es preveu el tercer mes seguit sense teatre regular en viu, fem una darrera proposta d’espectacles que, com el mes passat, tenen en comú que es poden veure sencers per les xarxes. Que hi hagi propostes tan diferents és una invitació, de fet, que cadascú hi trobi el seu plat més plaent. I les persones més valentes, que s’atreveixin a tastar camins inexplorats, a partir dels suggeriments d’aquestes ratlles.

Compositor: Benet Casablancas

Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu, 11-02-20

Enllaç obert: https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/lenigma-di-lea-capitol-1/video-ab/5989947/

L’enigma di Lea

Estrenar una òpera contemporània al Liceu és gairebé més difícil que no pas que un ric entri al regne dels cels. O que un bou passi pel forat d’una agulla. Però no és impossible. Afortunadament, aquesta tria ha estat reeixida. Ara cal que el públic d’òpera s’atreveixi a escoltar títols fora del gran repertori i que els allunyats del bel canto, vegin en aquesta creació un espai per gaudir d’una grandiositat i d’un món conceptual, que costa trobar a les sales convencionals.

D’entrada, la música de Benet Casablancas és molt expressiva. Trasllada aquest patiment, aquesta desorientació de la protagonista després de ser un caprici de Déu. Costa trobar-hi una ària en què la soprano es pugui lluir. Més aviat, hi ha uns personatges que transiten entre l’espai ignot i un manicomi atemporal. Rafael Argullol s’inspira en el mite de Io per construir una nova Verge Maria però que, en comptes d’acceptar aquest misteri, se sent atacada i necessita trobar persones que l’orientin. Ella només té un dolor, un vestit tacat i un secret del qual potser podrà fer ús.

L’encert de Carme Portaceli és condensar el drama en els personatges. Construir un espai (amb una il·luminació, un joc de vídeo) que complementa la musicalitat, contundent i complexa: inapel·lable. La relació dels personatges, que formula una tesi filosòfica sobre la bondat de Déu (o la capacitat de comprendre les seves accions per part dels humans), és freda. Per això, Portaceli ha bastit un univers complex, de continus recursos escènics que sorprenen i aclaparen l’espectador. Compten, i tant, amb un repartiment còmplice, i que es deixa guiar al caire de l’abisme. Allison Cook (Lea) transmet la desesperació i no s’excedeix amb la gestualitat. José Antonio López (Ram) és el somnàmbul cec que necessitarà el Secret per veure-hi. És el príncep destronat, que només podrà escapar de les tenebres amb l’ajuda de Lea. Sara Blanch, Anaïs Masllorens i Marta Infante són les tres dames de la frontera. Les que faran de brúixola a una dona violada. Els antagònics són els malvats i esbirros Sonia de Munck i Felipe Bou (Millebocche i Milleocchi). És terrible veure com la creació atorga el rol de controlador a l’home i la de manipular amb la paraula, a la dona. Potser l’escena més desconnectada és l’aparició dels tres artistes (David Alegret, Antonio Lozano i Juan Noval-Moro) que proven d’esculpir Lea. No s’entén gaire a què treu cap. Entre el repartiment, destaca, per excèntric i poderós, el personatge del Dr. Schiksal, que Xavier Sabata defensa amb una gran capacitat vocal.

L’òpera d’avui juga amb els mites clàssics, però els confronta amb l’actualitat. Aquest és l’interès d’aquest espectacle total. Portaceli ha exposat un Déu masclista i venjatiu al davant d’una dona honesta i solidària. La dona es guanya l’espai des de l’empatia, trencant les clàssiques jerarquies de poder. La menstruació és un orgull (com també la reivindicava Rocío Molina a Caída del cielo) perquè és el primer signe de la maduresa, d’assumir el valor i la responsabilitat de la maternitat, de sentir-se dona amb tota la seva potència.

Director d’escena: Franc Aleu

Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu, 07-10-19

TURANDOT

L’òpera (inacabada) de Puccini és de les més veloces a narrar la situació. Hi ha poc espai per a àries (és clar que el Nessun Dorma de Calaf és un veritable hit, i que també fereix Tu che di gel sei cinta de la generosa Liù, i trastoca In questa reggia de Turandot) i l’acció rodola avall, empesa pel destí. Franc Aleu ha dibuixat una Xina futurista amb una mena de Gran Germà que imposa la llei. Per sobre, fins i tot, de la impunitat de Turandot. La música, però, navega per altres meandres, perquè Puccini va voler insistir en els tocs orientals (com ja havia fet a Madama Butterfly) que disten molt del món espectral que casaria amb sons electrònics reiteratius. L’espectacularitat de l’espai (molt enginyós) i del joc de projeccions audiovisuals (sobretot en la primera part) és molt suggeridora, però despista en una posada en escena en què els actors queden sovint en la penombra (per la imposició dels jocs de llums) i l’emoció es refugia només en la veu preciosa i potent dels intèrprets.

Puccini no va poder acabar de compondre el darrer quadre perquè va demanar que canviessin el llibret. De fet, Aleu també considera que el llibret original, avui, sona a reaccionari, ja que l’home hi domina la dona, l’enamora pel sol fet de ser-hi. Si Núria Espert va optar perquè Turandot se suïcidés (insistint a no voler patir els abusos d’una familiar seva dins del matrimoni) en la versió de fa dues dècades (que va escandalitzar part del públic, que no s’esglaiava pel sacrifici de Liù, en canvi), Aleu és més llest i decideix que triomfi l’amor. Ni el príncep orgullós ni la princesa, el que triomfa és l’amor. I ho canta Turandot reconeixent el valor de Liù, l’esclava enamorada platònicament de Calaf.

L’òpera és molt esquemàtica. Sobta l’aparició dels tres ministres, Ping, Pang i Pong, (evidentment, d’un to còmic inconfusible des de la mateixa partitura) a qui, en aquesta ocasió va molt bé l’extravagància amb els raigs de llums més desenfadats. Turandot mostra la seva monumentalitat en l’aparició del cor. Immens per la seva presència a escena i també per la potència sonora. Els intèrprets participen en una posada en escena prou estàtica, en què no es veuen forçats a cantar en posicions que li dificultin la projecció de la veu. El moviment l’aporten l’escenari rotatori i les projeccions sobre el tul, que hi afegeixen una curiosa tridimensionalitat. Les ulleres virtuals que aparenta que duen a sobre (en realitat una mena de diadema de leds els enfosqueix el rostre i es perd la possibilitat de veure l’expressió dels seus personatges). Tanta llum els apaga. És la veu i la música (divertit Joan Pons, a la batuta, en els passatges més orientalistes) la que redimeix el públic.

Companyia: Dara Teatre

Lloc i dia: Nau Ivanow, 20-2-15

Enllaç obert: https://youtu.be/Dqs17rOrxL8

iMe

Treball sobre un futur tecnològic. Si a El gran despropòsit (guanyadors de la beca Desperta de la Nau Ivanow, 2013) la tecnologia havia esclatat amb mil bocins i la humanitat estava amenaçada si no hi havia música en directe allà on hi havia un grup d’humans, a iMe la conxorxa es produeix des de dins. El sistema col·lapsa i la humanitat ha de forçar a tornar a comunicar-se de manera normal. Res d’emoticones, WhattsApp, ni diàlegs que s’arxiven. Tot passa a ser orgànic, oral, emocional. I, desacostumats com estan a relacionar-se, es demanen perdó per mirar-se o reaccionen llançant esprai aturador als ulls com a defensa. El repte dels tres companys de pis (i del convidat de pedra que es refugia del carrer on la violència pren una força desmesurada) és conviure de nou. IME els hi facilitava tot però alhora hi robava la llibertat. En realitat, aquesta baixada de tensió del sistema, serà un nou esglaó descendent cap a l’abisme perquè tots saben que és irremeiable tornar a la seva crossa vital.

La peça planteja una situació freda, estranya, que obliga a presentar uns personatges mig màquines, que tenen por del contacte físic i que no saben canalitzar les emocions. La vida segueix, en part, perquè és voluntat d’aquesta intel·ligència artificial iMe. Tot ha perdut sentit. I des d’aquest prisma, els personatges són estàtics, esquerps, inexperts. Tot i que hi ha alguna petita evolució en els personatges, seria bo humanitzar-los molt més durant el parèntesi que salta la programació. Perquè així podria generar identificació amb l’espectador. “L’efecte perfecte” de Carla Torres, de fa poques setmanes a la Sala Beckett, també partia d’un perill al carrer perquè, de manera incomprensible tots els adults havien desaparegut de la Terra. Com si estiguessin segrestats. Però les pors, els desigs, les obsessions dels personatges eren molt terrenals i permetia que el conflicte, al final, es produís en el comportament del protagonista. A iMe els humans estan tan rebaixats, que no tenen prou força per revoltar-se. És vàlid com a plantejament escènic, però li resta massa força per generar una explosió dramàtica. Tot i això, la peça connecta amb els amics de la ciència-ficció i, molt probablement, amb la canalla, filla ja de la tecnologia.

[Dara Teatre ha insistit en el món tecnològic en altres peces com Mars Joan i Likes. Roc Esquius també és l’autor de Sàpiens, un altre món divertidament distòpic]

Companyia: Únics Produccions

Lloc i dia: CCCB, 29-03-14

Enllaç obert: https://youtu.be/E7Hgo_45H50

Pintamúsica!

Tan senzilla com una cançó de bressol. Molt tou, quasi xiuxiuejat a cau d’orella. Vent silenciós a través d’un saxo mut o onades que ressonen lleument amb la sorra que patina pel tambor. Colors amb nota de flauta travessera o de clarinet. Un viatge que passa per les quatre estacions de l’any i que va teixint amb elements que el completen (fulles, barrets de llana per exemple). És una partitura ben apresa, però que té clar que és imprescindible la connexió amb la canalla i amb els adults (tot i que no se’ls sumi amb cap doble lectura que els faci còmplices). Es reparteixen petits instruments, carícies, mirades tendres, tot molt petit coherent amb una posada en escena que va completant la pintada de Miró. Primer, un traç que es va tenyint de color.

La programació de 0 a 3 anys del CCCB que va arrencar aquella temporada Únics Produccions va aixecar un notable interès d’uns pares menys avesats al teatre que van celebrar aquesta sensibilitat amb la canalla, asseguts a terra, deixant que tot transités en pau, durant una peça de breu durada que va suposar el bateig artístic de molts nadons i un feliç retorn dels pares. Tan fàcil, tan familiar, tan irrepetible. Que hi tornin! I, posteriorment, Únics Produccions va crear Cinemúsica, inspirant-se en la iconografia del cinema mut.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor