Teatre

Sobre la joia de viure

Les peces de Llàtzer Garcia (‘Els somnàmbuls’) i de Ferran González i Alícia Serrat (‘Pegados’) esclaten amb una vitalitat desinhibida, fresca, i exploren la joia de viure des del patetisme
‘Todas las flores’ posa en qüestió, en certa manera, el feminisme, mentre que ‘De mares i filles’ i ‘La fuerza del cariño’ ensenyen còmicament i també en clau dramàtica les relacions de mares i filles en un moment vital

La vida és l’espai que va del dolor a la joia. Viure en plenitud, com exposen els personatges d’aquests muntatges, és un terrible estimulant personal i, alhora, és tota un incitació a caure. I a tornar-se a aixecar. La temporada teatral comença traient-se, parcialment, el jou de la limitació d’aforament al 50%. És un primer pas imprescindible per no morir esclafats, però alhora és un clam a seguir endavant, millorant les condicions laborals d’artistes i tècnics perquè el públic, amb tota la seguretat sanitària necessària es pugui sentir vulnerable anímicament: el teatre es construeix des del terratrèmol del jo. I per això retrata amb empatia tant el dolor com la joia de viure.

Autoria: Bàrbara Mestanza

Lloc i dia: Sala Beckett, sala de baix. Dimecres, 16 de setembre (fins al 4 d’octubre)

TODAS LAS FLORES

Bárbara Mestanza, actriu, dramaturga i directora, fa temps que dona voltes a com integrar el feminisme en la seva identitat, a com projectar-lo amb (i a pesar de) el seu cos i la seva actitud vital. Les contradiccions sovint s’amunteguen i en fa net en cada nou muntatge. Aquesta epopeia va començar amb una intrigant i implacable La mujer más fea del mundo. Més tard, va fer una provatura tirant un polsim de sal a la nafra amb Pocahontas o la verdadera historia de una traviesa, que massa poca gent va veure, però que amagava veritables bombes a la consciència, més enllà de l’univers Disney i un gust pel teatre brut, sense depurar. El seu món ara es multiplica a escena amb aquesta proposta en què hi ha cinc maneres d’afrontar el món i, en certa manera, el feminisme o la relació entre tot tipus de persones. Totes comparteixen una ombra despullada i ensangonada que les unifica en el dolor i, en certa manera, en la vida.

Mestanza s’imagina un espai abstracte, una mena de convent laic on algunes voluntàries acullen dones embarassades que volen fugir del món actual. Ara, confinades, ressona una pandèmia que tot ho infecta. I que amenaça de poder amb elles. Els diferents arquetips combaten en un espai que, si inicialment, és de concòrdia i coreografia zen, es va radicalitzant en una escena plàsticament preciosa (gràcies a la transformació de l’espai i l’efecte que aconsegueix amb els focus de filtre vermell).

En alguns moments, té un cert aire, per l’espai, a La nostra parcel·la. És una peça molt més neta estèticament que Pocahontas... però que, paradoxalment, carrega de moltes veus que es col·lapsen entre si, sense tenir gaire l’oportunitat d’escoltar-se i de debatre. Les interpretacions dins del quadrilàter de PVC són arquetips que contrasten amb la contenció de fora (on s’agafa volada), deixant que sigui l’espectador qui completa el quadre. La peripècia agònica transporta les protagonistes a un abisme que, com en el cas de Xavier Bobés a Corpus, es desencalla en una imprescindible redempció. Sempre hi ha una altra vida després de la crisi. I, tothom, desesperat, s’hi aferra i la beneeix, com aquella de la Winnie dels Dies feliços de Samuel Beckett.

Direcció: Magüi Mira

Lloc i dia: Teatre Goya, 17 de setembre (fins al 25 d’octubre)

LA FUERZA DEL CARIÑO

Lolita Flores té la concurrència als seus peus abans de començar. La comèdia intranscendent, que troba el riure en la paraulota i l’escena més pujada de to diverteix i destensa l’audiència. El treball dels seus companys és eficaç i prou atent per tornar la pilota en aquest frontó de trucades inoportunes, de visites tòrrides i d’ingenuïtat dalt d’una escala de pintor. El “ja soc aquí” de l’astronauta veí de la vídua feliç (esbrocant sempre la filla, tot estimant-se-la amb poca traça) és una picada d’ullet que el públic celebra. (Tarradellas va proclamar “ja soc aquí” des del balcó de la Generalitat, a la plaça Sant Jaume però no està mal conjugat en aquesta ocasió perquè el president retornat de l’exili ho deia amb actitud de permanència a Catalunya i l’astronauta ho diu com el viatger que trepitja un asteroide per fugir a cuitacorrents).

La fuerza del cariño (potser el títol és més ensucrat del que correspondria) pren un gir dramàtic i deixa el somriure glaçat. Les estrelles no són per fer cabrioles eròtiques, sinó per trobar el més enllà. I ja els viatges sense gravetat prenen una altra dimensió. Sura la tragèdia i el silenci es va apagant. Del rock brillant s’ha passat al so més letàrgic del reggae (No woman no cry) que, tot i ser despreocupat, serveix per donar contrast amarg a l’escena. Magüi Mira, a més de la direcció, ha fet una dramatúrgia que reforça els papers troncals femenins i manté les pinzellades de traç gruixut per als masculins (interpretats per uns còmics Luis Mottola i Antonio Hortelano). Són egoistes com elles, però han sortit rebotats d’aquest cercle de mare i filla. Sara Moraleda defensa amb una emotivitat ben afinada en cada moment un personatge (interpreta l’Emma, la filla) que transita de la ingenuïtat a l’amargor i que descobreix els cops de la vida fins al moll de l’os.

La profunditat de la trama sobta i emociona bona part del públic. En el fons, s’ha produït una trobada mare-filla en moments crucials, com el de De mares i filles, que ara Paco Mir reprèn al Poliorama (i del qual parlem més avall). Lolita no té la potència d’aquella Colometa a La plaza del Diamante, però convenç molt més que la exagerada i sobreactuada tragèdia de Fedra que va portar al Romea. En aquesta comèdia romàntica, Lolita s’hi sent còmoda. L’obra, escrita a principis dels setanta, queda un pèl antiga (eren èpoques de conferències telefòniques i no existia encara el WhatsApp per comunicar-se contínuament) per la visió heteropatriarcal de les parelles, però guanya interès en un final intens de forta càrrega emotiva.

Direcció: Alícia Serrat i Enric Cambray

Lloc i dia: Teatre Goya, 17 de setembre (fins al 18 d’octubre)

PEGADOS

No és gens fàcil construir una peça d’un fet inversemblant i divertidament surrealista. Fa una dècada, es va aixecar aquesta broma convertida en musical i va deixar tothom bocabadat. Evidentment, en la trama hi ha alguna cosa més que acrobàcia corporal per transformar la broma que dos desconeguts s’enrotllin al lavabo d’una discoteca i els hagin de traslladar a l’hospital perquè no es poden desenganxar. Ara, sota la direcció d’Alícia Serrat (que també en va fer la composició musical amb Ferran González) i Enric Cambray l’han trecuperat tot celebrant les tres dècades d’El Terrat. El seu humor és de traç gros. No hi cap (ni li cal) un joc psicalíptic, de les dobles intencions. Tot té unes dimensions (aparentment) que evoquen una veritable divertida tragèdia sexual: la vergonya dels personatges és el motiu d’escarni del públic. Ferran González i Joan Miquel Pérez també havien provat aquest humor desenfadat, que no es frena per cap tòpic a Clicks. Diversió sense pretensions, però amb una empatia directa amb el públic.

En realitat, amb l’speach de la infermera en la preobertura, ja queda clar que tot és un despropòsit i que la producció justeja de recursos (repartiment, escenografia i rellotge sense bateria). Pegados, el musical és com un castell de focs sense gaires recursos. Dels petards reciclats de la festa major anterior. Però la gràcia és que, al costat d’aquesta broma contínua, són capaços de treure balades perquè els dos personatges (una parella fortuïta, formada per un ou i una castanya) expressin les seves pors. Si fos Broadway seria el momentum dramàtic, però ells ho deixen a mitja altura i que cadascú opini com li sembli... Tots dos, patètics, es fan estimar. I l’aparició de la infermera acaba resultant el pessic picant que necessita una peça que hauria pogut quedar perillosament encallada en la llitera d’urgències.

Autor i Director: Paco Mir

Lloc i dia: Poliorama 4 de juliol del 2019 Torna a fer temporada, fins al 25 d’octubre

DE MARES I FILLES

Pel forat del pany. Hi ha una mare que ha convocat la seva filla per confessar-li allò que ha de saber abans que sigui massa tard. Fa anys que no es parlen, sense que hi hagi un motiu aparent. Cadascú ha fet camí per la seva via i, ara, s’adonaran que les dues es necessiten. Cadascú cultiva les seves misèries i egoismes cor endins i costa trobar un espai on compartir el projecte viscut. Mont Plans és aquella mare despreocupada, que s’ha estimat la filla des de la distància i que no s’ha preocupat gaire de posar al dia l’agenda de contactes. Annabel Totusaus és una dona ferma, que, per fi, ha aconseguit un lloc clau en la feina que mira de compatibilitzar amb la seva vida personal (més aviat, malament). Són dues perfectes anònimes que viuen un capítol tant temut com previsible de tots els pares i fills: l’amenaça de la mort i la necessitat de traspassar tota la informació possible en el menor temps possible, i fugint del melodrama

El text que proposa Paco Mir plasma moments concrets d’aquesta situació d’anònims universals. Es deixa perdre pels meandres dels records, de les anècdotes, dels secrets que es van revelant. I també d’alguna excentricitat (com qui roba rams de flors de la cambra veïna per alegrar-se una mica la vida). Des de la solitud, només desitja veure el raig de sol que entra per la finestra a les set de la tarda. Poca cosa més. La vida, al final, és una emoció ben simple i profunda alhora. Ara, el format evoca uns diàlegs d’allò que s’ha trigat massa a propiciar i dels quals no es voldria perdre res. Tant se val si les excentricitats de la mare hippy, activista del maig del 68, són en la dimensió que ho narra ella, o bé s’ha deixat contagiar per la lupa del record i les ganes de fer-ho tot més escandalosament divertit del que realment va ser. Una petita peça, amarga, que busca el costat més tou del cor de l’espectador.

Autor i Director: Llàtzer Garcia

Lloc i dia: La Planeta, 14 de setembre. Fa temporada a L’Escenari Joan Brossa fins al 4 d’octubre

ELS SOMNÀMBULS

Tendra comèdia cínica, perquè els tres actors mostren una vulnerabilitat suggeridora. Plantegen una relació d’amor quasi vodevilesca, amb un regust cínic. El dubte plana contínuament: la joventut és l’estadi ideal d’un ésser racional (un somni dolç i enèrgic) i, un cop arribats a la vida adulta, només es pot sobreviure? Llàtzer Garcia torna a la comèdia, el gènere amb què va començar la seva vida professional (amb la companyia Arcàdia). De fet, retorna a un món del cinema de fa dècades, plantejant una realitat fantàstica, que pot ressonar a l’Esquivel! (Nau Ivanow, 2010). El dramaturg reitera alguns dels seus mons, com ara el personatge que dibuixa (La pols, 2014) i mira de plasmar una realitat quotidiana més aviat anònima, d’herois de lletra petita, uns personatges amb un lleu retrat històric com el d’Els nens desagraïts (Sala Beckett, 2017).

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.