Les vides infinites de Lluís Cabrera

Alguns hem tingut la sort de conèixer Lluís Cabrera: premissa inicial. Nascut en un poble de Jaén el 1954, als 9 anys ja corre pels descampats dels barris de Verdum i la Prosperitat. Militant antifranquista des de l’adolescència, encara menor d’edat cau com a membre de Bandera Roja i coneix l’hospitalitat a la Via Laietana i, després, a la Model abans de ser jutjat pel TOP, amb el dictador encara viu. Activista de mena, remou cel i infern per fundar una penya dedicada al cantaor Enrique Morente a Nou Barris, capítol anterior a la fundació del Taller de Músics el 1979, on transforma el flamenc en una disciplina culta al costat del jazz, i es converteix en un irradiador cultural també en la transformació de barris com el Raval i Sant Andreu, convertint el taller, malgrat les traïcions dels buròcrates, en un referent internacional inestimable de la música. A part d’activista, una altra de les característiques primordials del nostre home és la imprevisibilitat. Cabrera pot gravar discos, produir-los, dirigir el Taller fins a l’infart o publicar llibres com Els altres andalusos i Catalunya serà impura o no serà. Ara ens presenta una novel·la de no ficció, amb un protagonista narrador, Lorenzo Almendro, el seu alter ego. A diferència dels grans patricis, que signen les seves memòries amb pompa, Cabrera prefereix el gènere llibertari de la novel·la perquè assumeix que la memòria és un gènere de ficció, i que la ficció té una aliada imprescindible en la novel·la. Amb ordre cronològic no estricte, Cabrera pot combinar moments clau de la seva biografia, com ara la sortida del poble i l’arribada als suburbis sense nom, plens de barraquisme i barraquisme vertical. Té capítols fonamentals de la seva biografia: les no sempre relacions fàcils amb músics de renom com Morente, Camarón, Tete Montoliu, Mayte Martín i Miguel Poveda, entre d’altres. En comptes de pontificar i voler tenir raó, Cabrera narra el que recorda segons com ho recorda. No vol la precisió d’una memòria personal o d’un llibre d’història, sinó l’exercici lliure de la novel·la. I la veritat és que La vida no regalada no és un conjunt de batalletes, sinó el record viu d’esdeveniments que van marcar el país, com la pena de mort a Puig Antich i els escassos intents de sabotatge, la deriva de la joventut cap a l’anarquisme o anècdotes divertides com quan promet als policies de la jefatura que “cantarà” només si ho pot fer en català, cosa que els desconcerta encara més venint d’un noi de Jaén. Les enumeracions i l’estil poètic es barregen amb la pudor de Zotal de les comissaries dels setanta o la realització de somni que ha estat capaç de perpetrar. Cabrera és un mag i aquí mostra tot el seu art. En volem més.