Articles

XAVIER GUAL

ESCRIPTOR I PROFESSOR DE SECUNDÀRIA

“Hem d’intentar no perdre els joves en l’ús de la llengua”

QUI HA DE SALVAR EL CATALÀ? Autor: Xavier Gual Editorial: Eumo Pàgines: 180 Preu: 18 euros
LLEI
“Els legisladors ho han de fer sense por de ser titllats d’intolerants”
POLÍTICS
“Els polítics es prenen molt seriosament l’ensenyament. Ara bé, no coneixen la realitat”
ELS CURSOS
“Crec que, darrere els cursos de formació, hi ha un negoci muntat”
DISCRIMINACIÓ POSITIVA
“Cal perdre la por: hi ha una discriminació positiva en l’ensenyament, però no en altres àmbits”
SANCIONADORS
“A la immersió, li ha faltat un seguiment rigorós. I sancionadors que vetllin perquè es compleixi!”

Escriptor per vocació i professor de llengua en un institut per professió (de fe), Xavier Gual va començar a estudiar filologia catalana “mig a les palpentes”. No sospitava que aquesta carrera “arrossegaria tanta responsabilitat política i sociològica”. Confessa que li hauria agradat ser “simplement un professor de català, aplicat i responsable”. Però això no ha anat ben bé així: el compromís amb la llengua ha estat indestriable de la seva feina. Molt més perquè “es pot viure tranquil·lament a Catalunya sense entendre el català”. Per què passa, això? Per un munt de raons, però, “en part, [també perquè] els catalanoparlants ho hem permès”. Aquest compromís amb la llengua i la cultura –i, per extensió, amb el país– s’estén, igualment, a la seva obra literària. Va començar a escriure novel·les juvenils per connectar millor amb el seu públic –que vol dir, immediatament, amb els seus alumnes–. Qui ha de salvar el català? du un subtítol inequívoc: Crònica d’un professor de secundària (Eumo). El llibre detecta moltes mancances, però també proposa solucions. Transmet la veu d’algú que treballa des de la primera línia de l’ensenyament, picant pedra cada dia a l’aula. Algú que hi reflexiona a fons, que hi diu la seva. I la seva vol dir expressar unes opinions que parteixen del realisme més cru, però que no es deixen vèncer per la desesperança.

Vostè sosté, com fan altres veus autoritzades, que la immersió lingüística fa molts anys que és un fracàs.
Crec que la immersió va ser una molt bona idea que va funcionar al començament, quan es va aplicar. Vaig formar part de les primeres generacions que van estudiar totalment en català a l’escola. Els últims vint anys, però, la immersió ha sigut un fracàs. El problema és que no se n’ha fet mai un seguiment adequat. Les xifres ens demostren que no va bé!
Potser perquè no s’ha gosat sancionar els incomplidors, com suggereix al llibre...
És clar! Hi ha por, per part dels responsables del Departament d’Educació, que no els titllin d’intolerants i altres barbaritats, perquè de seguida hi ha altaveus molt potents que distorsionen la realitat. Ara bé, els números corroboren que la llengua se’ns fon, que es va empobrint. Enfront d’aquesta realitat, una immersió ben aplicada seria una eina molt útil.
La supervivència del català és un dels temes de l’obra. I hi ha una idea recurrent: que tota la responsabilitat sobre el futur de la llengua es descarrega en els mestres.
Quan has voltat per diferents instituts, com és el meu cas, te n’adones: graduem molta gent que no té les mínimes competències lingüístiques exigibles. Fins fa poc, moltes famílies mantenien la llengua. Ara, ja no. Aquesta realitat fa que hàgim de treballar l’ensenyament del català com si fóssim una escola d’idiomes. I, d’altra banda, ens adonem que som la primera baula d’una cadena. La segona hauria de ser la utilitat.
La seva crònica com a professor de secundària no és tan amarga com la que va publicar, anys enrere, Toni Sala, però pretén ser objectiva. I això vol dir que, inevitablement, resulta d’un realisme gairebé brut. Com és que té la sensació que els professors ens hem convertit en “monitors de colònies”?
Anem cap aquí. Com aquell qui diu, només ens falta el mocadoret... Ens han pres molt de poder, als professors. Sembla que ens hàgim d’avergonyir de saber coses, i ara em refereixo tant als mestres com als professors. És com un Ferrari que no el deixen passar de cinquanta per hora... Si comparem les promocions de filologia catalana d’avui amb les dels anys noranta, veurem que les actuals són ben exigües. El professor de català acaba sent qualsevol que en sàpiga una mica. I cada vegada anem més cap aquí.
Llegint-lo, un té la sensació que la classe política no es pren del tot seriosament l’ensenyament. Canvis de sistemes educatius cada dos per tres, per exemple.
O al revés: que s’ho pren massa seriosament. El problema és que no coneix la realitat. Els polítics voldrien que tots els alumnes acabessin amb el graduat sota el braç, però t’adones que, en realitat, no surten prou preparats. D’habilitats, en tenen força, però les inquietuds i els coneixements flaquegen, no se’ls han acabat de despertar.
Vostè no deixa res per verd: el llibre fa una crítica implacable a la nova manera competencial d’entendre l’ensenyament.
Abans es feia servir la memòria, era imprescindible per sobreviure. Ara es tracta de buscar i de saber trobar. Vet aquí: trobar. La diferència és clau: et fas una idea global del coneixement... Però si només fem buscar aquí, omplir aquell formulari allà, malament rai.
“La secundària és un colador escandalós d’aprovats immerescuts”, escriu. I, a més, per aprovar-la no cal tenir el mínim domini indispensable de la llengua catalana. Comenti-ho, si us plau.
Posem com a exemple una classe de quart d’ESO. Acaben i se’ls dona el graduat. Pot ser que els alumnes siguin fills de famílies molt responsables. Potser amb el graduat han après moltes coses. Però comparem-lo, ara, amb un altre 4t d’ESO d’un barri marginal: el millor d’aquí pot ser equiparable a un alumne dels més fluixos en una altra zona, amb condicions més favorables. En un centre de màxima complexitat, tu no pots suspendre el noranta per cent dels alumnes –que és el que, de fet, caldria fer–. Només en pots suspendre el vint per cent. Ara bé, els aprovats en un centre de màxima complexitat i en un altre d’una zona molt menys complexa comptabilitzen igual. “No podem suspendre tanta gent”: això és una consigna que ve de la directiva dels centres.
El torno a citar: “Les notes que els alumnes reben a casa s’han simplificat al límit, gairebé fins al punt de desaparèixer, però la manera per fer que el professor hi arribi és extremament complexa”. Ens està dient que hi ha massa burocràcia?
Ara seré polèmic: crec que, darrere els cursos de formació, s’ha muntat el negoci de les noves necessitats. Gent que viu d’això, d’organitzar cursos per explicar el que s’ha d’ensenyar. Tota aquesta burocràcia que ens demanen, de fitxer, ens impedeix de perfeccionar les nostres hores de classe, no ens permet millorar aquesta part essencial de la nostra feina. Tota aquella paperassa, a més, no repercuteix gens en un benefici directe per a l’alumne.
S’escarrassa a repetir que una llengua només aguanta si és útil. Ha deixat de ser útil, la catalana?
Fa por pensar que sí, perquè sabem que molta gent no la fa servir mai: estrictament, no li cal. A les aules d’acollida es veu molt bé, això: en principi, notes en els alumnes ganes efectives d’aprendre la llengua. Però hi ha la doble opció català-castellà. Els alumnes acaben triant el castellà, perquè és la llengua dels companys, no la de molts professors.
La “manca d’orgull de llengua” és un altre dels inconvenients. Un dels molts que tenim.
La meva mare sempre explica una anècdota: al col·legi de monges on va estudiar, un dia la van castigar sense dinar perquè va gosar parlar en català. Això sí que era prohibir una llengua (la catalana)! Fixa’t en els alumnes ucraïnesos que han arribat els últims mesos: es planteja el dilema si alumnes com ells –que, previsiblement, s’estaran poc temps al país– han d’anar a l’aula d’acollida. Jo crec que sí, i tant! I també crec que hem d’obrir una nova renaixença. La gent jove ja no mira la televisió. Hem de potenciar la qualitat als canals que ells consumeixen. Si en fas, de qualitat, el consumidor arriba a oblidar-se de la llengua. El youtuber que t’atrapa, ja no interessa gaire en quina llengua parla. La pel·lícula Alcarràs és un exemple que marca el camí. Si aspires a fer qualitat, no cal que t’expressis en anglès o en castellà; ja et traduiran. L’orgull és això.
Com a professor de llengua i literatura en un institut, m’apropiaré –ja l’hi dic– algunes de les seves mesures. D’entrada, ja no parlaré mai més de “lectures obligatòries”, sinó de “lectures imprescindibles”.
A l’institut, em van fer llegir determinades obres, però me’n faltaven moltes que no em van obligar a llegir. Aquesta inquietud se’m devia despertar estudiant la carrera. Cal apassionar els alumnes: això és la mare dels ous! Pot semblar frívol, però no ho és.
Curiosament, aquest curs he començat a aplicar, en alguns dels meus cursos, la pràctica diària de l’oralitat, que vostè reivindica tant.
A l’aula d’acollida, hi ha molts llatinoamericans. Davant la resta de companys, hem de ser molt curosos, amb aquests alumnes. Tenen la sensació que, si s’expressen en català, els altres se’n riuran. I per això, quan hi enraonen, estrafan l’accent d’una manera ridícula, molt exagerada, com si diguessin: “Si faig teatre, perdré la por.” Per aquest motiu, els que venen de més lluny –de la Xina o el Pakistan, posem per cas– ens ajuden a fer el doble discurs: cal saber posar-se a la seva pell.
Com li explico a un alumne que, tal com vostè defensa, “llegir no és avorrit”?
Quan jo vaig començar a escriure novel·les, pensava en els adults. Un dia se’m va plantejar la idea d’escriure per als joves, per als alumnes, de fet. Et vas fent conscient de què els enganxa: el públic juvenil no té tanta paciència com l’adult. A través d’una estructura ben travada veus que et segueixen. I sol haver-hi una resposta molt positiva. Sovint els alumnes es mostren molt agraïts.
Recordo que Joan Solà criticava àcidament aquella campanya de la Generalitat per a la promoció del català el lema de la qual era “Depèn de tu”. Assegurava que l’ús de la llengua no s’havia de descarregar sobre els usuaris, sinó que l’administració, el poder polític, havien de posar tots els mitjans perquè la llengua fos imprescindible en l’àmbit social. No som gaire lluny del que defensa vostè.
Surt més barat, és clar. Però és que, en aquesta etapa històrica, estem en una situació en què tothom hi ha de posar el seu granet de sorra, més que mai. Els que han de legislar ho han de fer sense por de ser titllats d’intolerants. Cal rigor, exigència: ens han de poder atendre a tot arreu en català. Jo també tinc drets lingüístics! D’altra banda, cal escoltar el català viu del carrer. Serem independents o no. Però, sigui com sigui, cal perdre la por. Hi ha una discriminació positiva en l’ensenyament, no en els altres àmbits.
Digui’ns un motiu pel qual puguem, encara, mantenir l’esperança en aquesta nostra llengua mil·lenària.
I més d’un. Hi ha molt de potencial. Catalanoparlants actius. Cal animar la gent que no té el català com a llengua materna, això és fonamental. Creix un gruix de la població que té totes dues llengües d’una manera natural, i cal sumar-lo a la causa. Hem d’intentar no perdre del tot la generació més jove, que facin servir una llengua que saben, que coneixen. Cal fer-los actius: que no tinguin raó quan diuen que “el català no serveix per a res”. Actuar com en determinades campanyes ecologistes: salvem aquest animal en perill d’extinció!
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor