10. Crims “CRIMINALS HO SOM TOTS”

Molt abans, però molt abans, que Carles Porta triomfés amb el programa Crims –primer a la ràdio, després a la televisió i finalment a tot arreu: desenes de milers de llibres venuts–, TV3 va estrenar la primera sèrie d’intriga amb el mateix títol: Crims. Va ser el 19 de març del 2000, a les 22 h, amb una pàgina sencera de publicitat a l’Avui i una única frase de reclam: “En una ciutat on ningú pot confiar en ningú, la mort és només el principi.”

Efectivament: al principi de cada capítol, abans de la caràtula, hi havia sempre un mort. Tretze capítols va tenir Crims: doncs tretze morts d’entrada, només per fer boca. Després, en queien més, per descomptat, i d’una manera inaudita en una sèrie de TV3, amb esglais i truculències que et feien fer un bot del sofà. D’intriga n’hi havia, però també sang i fetge, true crime. Els articles periodístics parlaven d’un ambient opressiu, d’una atmosfera tèrbola i sòrdida, d’una estètica avantguardista en una ciutat moderna i abstracta. No es deia però es veia: era Barcelona. La música, genial, anava a càrrec d’Òscar Roig.

Les informacions sobre Crims sí que deien que no hi havia personatges bons ni dolents. “Criminals ho som tots”, diu la protagonista (que era un personatge bo) al primer capítol. I el seu company (tan bo com ella) l’hi repeteix poc després, però amb un afegitó: “No et refiïs de ningú.” Els protagonistes eren l’Olga Tor (Emma Vilarasau) i el Cesc Molner (Ramon Madaula), que treballaven a l’agència Tor Investigadors, del pare d’ella, el Gabriel Tor (Juli Mira). La mort de la germana de l’Olga, la Cristina, era el nexe d’unió de tots els personatges i, en realitat, de tots els capítols. A cada capítol s’avançava una mica en la investigació del cas de la Cristina: s’havia llançat daltabaix o algú l’hi havia llançat? L’Olga hi estava obsessionava. Visionava l’escena mil vegades. Hi havia flaixos recurrents sobre aquest cas irresolt. Mentrestant, despuntava el llenguatge tècnic del forense: “Vuit ganivetades, totes en sentit ascendent. Semblen haver-se practicat amb la mateixa arma; possiblement una navalla de fulla llarga i prima. Ha travessat el diafragma, li ha perforat el ventricle esquerre.” I les imatges eren explícites. El teleespectador, en aquest punt, feia una ganyota.

L’Olga, el Cesc i els seus companys –la Verònica (Rosa Novell), la Blanca (Anna Vilella) i el Felip (Albert Pérez)– s’enfrontaven a assassins en sèrie, psicòpates, estafadors, parricides, membres de sectes satàniques, implantadors de memòria artificial... Ells també posaven “llum a la foscor”, però amb un estil més semblant al de Blade Runner o Expedient X. Estaven emprenyats amb el món i per això no es fiaven de ningú.

No era una sèrie en què es parlés gaire. Al contrari. En canvi, en cada capítol hi havia, com a mínim, una frase que es repetia dues vegades o més. Ben mirat, podrien ser altres frases mítiques de les sèries de producció pròpia de TV3: “Els morts no caminen”, “s’han de cremar totes les possibilitats”, “la riquesa enriqueix els somnis”...