ORIOL PÉREZ TREVIÑO
MUSICÒLEG I ASSAGISTA
“Bach ens porta a la naturalesa d’allò que és un clàssic”
CADA DIA BACH
“Bach a vegades t’empeny cap a una alegria desorbitant totalment apassionada i, en d’altres, cap a una interiorització”REIVINDICACIÓ
“Robert Gerhard era l’únic compositor català que podia parlar de tu a tu a Schönberg, Webern o Bern”Musicòleg, assagista i crític musical sense pèls a la llengua d’El Punt Avui, Oriol Pérez Treviño (Manresa, 1972) ha vist com, aquestes últimes setmanes, coincidien a les llibreries dues obres amb la seva firma: Bach en temps de pandèmia, presentat com “un dietari personal en forma de pelegrinatge pels cicles de cantates de Johann Sebastian Bach”, amb pròleg de Miquel de Palol, i Robert Gerhard. Un quixot amb noblesa d’esperit, a través del qual Pérez Treviño, antic director del Centre Robert Gerhard així com també de L’Auditori i el Festival de Torroella, proposa una descoberta del compositor de Valls.
Quin és l’origen d’aquests 70 articles que conformen ‘Bach en temps de pandèmia’?
Feia molts anys que feia un dietari, tot i que de manera desordenada i caòtica. Quan va començar la pandèmia i se suposava que, arran d’allò, tothom seria més bo i faria coses pels altres, em va semblar un bon moment per recuperar-lo. En Lluís Cabrera del Taller de Músics em va posar en contacte amb un portal web, Nosolocine, i vaig estar fent-ne un article al dia. En arribar el Nadal d’aquell any, que va ser el primer de la pandèmia, gens familiar, i enmig d’una gran crisi, em va semblar el moment adequat per fer un recorregut, un estudi, un aprofundiment en el corpus de les cantates de Bach, que és un corpus central en l’obra de Bach, ja que Bach, a Leipzig, va anar-hi amb una motivació, una finalitat artística, un Endzweck, que era la de fer música per a la major glòria de Déu. Jo, que tinc una motivació, una dimensió espiritual, em va semblar que em podria ser útil per endinsar-me en les cantates de Bach. Vaig decidir que, per cada diumenge, o cada festivitat litúrgica del calendari luterà, perquè Bach era luterà, escolliria una cantata i en faria un comentari. Quan va arribar la Quaresma, que en els temps de Leipzig era tempus clausum i no es podia fer música a l’església, vaig haver de buscar altres músiques i vaig repassar els articles, i és allà quan vaig veure-hi la possibilitat de fer-ne un llibre. És un recull d’articles, doncs, que obeeix més a una escriptura que està més a prop del dietari que no pas de l’article periodístic.
Per què creu que, en aquesta aproximació, ha estat important el seu vessant espiritual?
Crec que, a la vida, hi hem vingut a conèixer i a fer-nos grans, i existeix tota una dimensió on la música té molta importància. La música no és, com ens vol fer creure el marxisme, un producte cultural, sinó que, igual que altres manifestacions humanístiques i culturals, és la manifestació d’aquesta dimensió espiritual. I Bach, en això, és clar, és el número 1.
“Un gran Everest de la cultura humana”, diu.
Exacte, tot i que la frase és de Miquel de Palol. No és gens d’estranyar, per tant, que quan s’envia un coet perquè faci sonar música a l’espai es triï música de Bach.
Com es relaciona la música de Bach amb aquells temps de caos i desemparament de la pandèmia?
Mireia Barrera, gran directora, escolta les Variacions Goldberg cada dia, ho té com un ritual. Jo, això, no ho faig, però una obra de Bach diàriament sí que l’escolto, i això té a veure amb el que feia Pau Casals, que cada dia en tocava un preludi i fuga. Bach, doncs, sempre ha estat algú amb qui m’he interrelacionat. L’he escoltat moltíssim i, algunes vegades, t’empeny cap a una alegria desorbitant totalment apassionada i, en d’altres, cap a una interiorització que és, crec, el que faltava en aquells dies de pandèmia. Vaig creure que, estant confinats, podríem fer una mirada cap endins, però em sembla que més aviat vam estar connectats cap enfora...
Parlar de Bach, diu també De Palol, és una manera de mostrar com un se situa al món.
Bach, abans de la música, crec que és una forma de comprendre el nostre pas per l’existència. Hem d’entendre que Bach va ser una persona amb una biografia difícil. Orfe abans dels 10 anys; se’n va a viure a casa d’un germà que, com aquell qui diu, no coneix; marxa a 300 quilòmetres, evidentment caminant... Bach és un exemple d’home fet a si mateix. Per això en algun moment li agrada dir que no va tenir mestres, tot i que sí que en va tenir. Li agradava dir que era autodidacte. Què vull dir, amb això? Que ell entenia la música, precisament, com un lloc on trobar el consol a les desgràcies de la seva vida: ser orfe, la tragèdia de trobar-se la dona enterrada quan torna de viatge, veure com dels seus 20 fills 11 van morir… Bach, doncs, no va tenir una vida fàcil i, tot i que, a vegades, el puguem veure com un místic, o com una persona religiosa, que ho era, també sabia gaudir dels plaers de la vida. Ell, per exemple, sempre va reivindicar molt la posició del músic. Que fos una persona amb una dimensió espiritual i religiosa no vol dir que no tingués aquest punt prosaic i mundà.
Per què sempre es remarca que Bach és inabastable?
No és cap tòpic. Primer, perquè té un catàleg de més de mil obres, però també, ras i curt, i això ho he compartit amb molt altra gent, perquè no es pot dir que hi hagi alguna obra de Bach que no sigui bona. Bach ens porta a la naturalesa d’allò que és un clàssic. Això ho deia George Steiner quan es preguntava què era un clàssic. Un clàssic, deia, és aquella obra que, quan l’escoltem, o quan la llegim, ens escolta o ens llegeix més a nosaltres que no pas nosaltres a ella, perquè et fa descobrir aspectes de la dimensió del nostre ésser que desconeixíem abans d’escoltar-la o llegir-la. Això succeeix quan, per exemple, vas a escoltar la Passió segons sant Mateu: entres a la sala de concerts d’una manera i en surts d’una altra. Bach és una d’aquelles figures que, indubtablement, marquen un abans i un després en la història de la música, que era d’una determinada manera i, quan va arribar Bach, va passar a ser-ne d’una altra. Els grans compositors que el segueixen –Mozart, Haydn, Beethoven... els que vulguis!– van tenir Bach de referència. D’alguna manera crea la referència on comparar-se i, això, explica que estranyament hi hagi cap compositor que no l’admiri.
Parlem ara de Gerhard. Què ha motivat l’edició d’aquest llibre?
És fruit de l’encàrrec que se’m va fer del Departament de Cultura de la Generalitat per fer una exposició que, precisament, tenia el mateix títol que el llibre, i que va tenir la desgràcia de ser inaugurada tres dies abans del segon confinament. Va acabar rodant força, però: la Biblioteca de Catalunya, Valls, Brussel·les, Cervera... S’hi inclou, en el llibre, tota la documentació, tot el que havia treballat… Vaig adonar-me que no existia cap llibre d’un prohom tan important per a la cultura catalana com ho va ser Gerhard, ja que el que li va dedicar Mestres Quadreny és realment difícil de trobar. Volia, per tant, posar negre sobre blanc sobre el que s’havia dit de Gerhard. No planteja cap tesi però sí que, en algun moment, m’aventuro a llançar hipòtesis, com ara refusar la idea que Anton Webern no havia vingut a Barcelona l’abril del 36 a dirigir l’Orquestra Pau Casals en l’estrena del Concert a la memòria d’un àngel, de Berg. Resulta que sí que va venir, però va tenir una pelotera amb Gerhard i ho va dirigir un altre.
Ha criticat sovint que no s’hagi commemorat com pertocava el cinquantè aniversari de la seva mort.
Era l’únic compositor català que podia parlar de tu a tu a Schönberg, Webern o Bern, però no ha tingut ni de bon tros la centralitat que hauria d’haver tingut, per exemple, en els repertoris de l’Orquestra Nacional de Catalunya.
Editorial: Dinsic Pàgines: 282 BACH EN TEMPS DE PANDÈMIA
ROBERT GERHARD. UN QUIXOT AMB NOBLESA D’ESPERIT Editorial: Ficta Pàgines: 222
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.