20. Sitges “A MI LES DONES SEMPRE M’HAN ACABAT DEIXANT”
Sitges va començar a emetre’s el dijous 24 d’octubre del 1996, a les 21.15 h. Era l’època daurada de les sèries de televisió a TV3, tant de producció pròpia com de producció aliena. Fixem-nos, si no, en el nombre de sèries que es veien en català aquella mateixa setmana de tardor del 1996: als matins, La gran vall, Una caseta al camp, Gent del barri i Bonanza; a la sobretaula, Nissaga de poder; al vespre, Roseanne, i a la nit dels dilluns, Oh, Espanya. I cada dia a la matinada, de dilluns a dijous, Magnum; els divendres, El cavaller de Houston.
Però Joan Bas, el cap de dramàtics de Televisió de Catalunya, s’expressava amb prudència el dia de la presentació de la sèrie als mitjans: “De moment, hem fet tretze episodis de Sitges. Ja veurem com anirà. Si hi ha èxit, en farem més.” Doncs se’n van fer trenta-cinc, més del doble dels previstos, amb una estètica jove, professional, i amb un eslògan que prometia: “La passió per triomfar. La passió per viure.”
Les dones tenien un protagonisme destacat: Lluïsa Ortega (Marta Calvó) era la directora d’una immobiliària i portava el projecte de Sitges Parc, després que l’empresa acomiadés el Carles (Jordi Boixaderas, que només va sortir al primer capítol) per suborn. Fumava, tenia vista per als negocis, era contundent. “No m’agrada que em manin.” El seu ajudant era un home, Jaume Ribes (Albert Pérez). Competent, servicial. A ell, en canvi, no el molestava rebre ordres: “No em molesta que em mani algú que en sap.”
La Irene Miravent (Laura Conejero) era la directora de l’hotel Sitges Universal. Sagaç, atenta. La Joana Almirall (Àgata Roca) era la subdirectora de l’hotel. Insegura però eficient. La Cinta Albera (Victòria Pagès) era copropietària del Garden Center Ginesta. Decidida, valenta. En el tercer capítol un atracador la segresta, juntament amb el seu fill Àlex Lloris (Max Stokley) i el seu ajudant Rafel Vernet (Martí Peraferrer). La Cinta es movia amb sang freda. Per cert: gràcies a la llengua de signes, aconseguia demanar auxili. Per primera vegada es visibilitzava la llengua de signes en una sèrie de televisió!
La Vinyet Soler (Àngels Bassas), arquitecta, vivia amb el Carles, fins que va descobrir el suborn acceptat pel seu company. En aquest context, destacava Víctor Carbonell (Marc Martínez), que deia que estava tip de guanyar diners però que, en realitat, estava pelat: posava més cara que esquena en totes les accions que portava a terme. I també cal citar el kàiser, l’Agustí (Manel Barceló), que en els primers capítols substituïa amb mà de ferro el director destituït.
Però sobretot cal esmentar Pere Soler, germà de la Vinyet, un exfotògraf que havia muntat una productora a Sitges: Blow Up Produccions. Qui interpretava aquest paper era Carles Sabater, l’ànima de Sau. El 1996 era més que conegut, perquè Sau ja havia tret els discos No puc deixar de fumar, Per la porta de servei, Quina nit, El més gran dels pecadors i Junts de nou per primer cop. És per això que la frase mítica d’aquesta sèrie de televisió se l’ha d’emportar amb tots els honors, i fins al cel de Llançà, l’enyorat Carles Sabater. Una dona jove, atractiva, vinculada a l’hotel Sitges Universal, el buscava. Mantenien una conversa breu. I ell, de cop, li deixava anar: “A mi les dones sempre m’han acabat deixant.” Em quedaré atrapat, ebri d’aquesta llum, servil i acabat, boig per tu.
L’apunt
Carles Sabater havia participat en altres sèries de televisió: Soc com soc (1990), I ara què, Xènia? (1993) i Arnau (1994). El mític cantant hi feia, respectivament, d’Enric de la Serra i Campos (en els crèdits hi surt vestit de caçador, amb una escopeta a la mà), de Roger (boig per la guapíssima Xènia) i d’Ermengol (un cavaller errant francès).
EL RECORD
Un dels capítols de Sitges és memorable. La Lluïsa, tan dura, tan executiva, tan segura, es deixa vèncer per les atencions del Francesc (Lluís Marco): ara una capsa de bombons, ara un restaurant, ara una galanteria que la captiva. El Francesc li ofereix feina a la competència. Ella hi cau de quatre grapes... Sort en tindrà, la Lluïsa, del seu fidel ajudant. Busqueu el capítol 4 a la xarxa. No us en penedireu.
OH!
La Cinta, segrestada, diu l’adreça del seu Garden Center: carrer de la Carreta, 45. Aquest carrer de Sitges existeix: estret, blanc, de cases baixes; és el que puja del passeig al carrer Major; on hi ha una placa que diu “El soroll i la brutícia són mostres d’incultura.” Però el número 45 ja seria pròpiament al passeig, no gaire lluny del monument a Ramon Casas i Santiago Rusiñol.