La restitució de Torres García

Aquests dies tornen a ser notícia les pintures murals que Joaquim Torres García va fer entre el 1913 i el 1917 per al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat. Significativament, ha estat el president de la Generalitat qui ha tret a la palestra una qüestió que s’arrossega des de legislatures anteriors. Ningú ha pogut donar solució a una situació anòmala que afecta un dels conjunts artístics més rellevants de l’art català, avui fragmentat, desubicat i disposat de manera equívoca.

La seva gran rellevància obliga a prendre una determinació, i hi ha diverses opcions damunt la taula. Si s’opta per la restitució al saló d’origen, ens haurem d’acarar amb dos problemes: la retirada de les teles pintades que actualment ocupen els murs, i el fet que s’hauran de pintar aquells espais sobre els quals Torres García no va poder intervenir perquè Puig i Cadafalch li ho va impedir. Pel que fa al primer, no ens hauria de preocupar més del necessari. Ras i curt: es tracta d’unes pintures infames, amb nul·la aportació a la història de l’art català. Les de Torres García, en canvi, han esdevingut una de les grans conquestes del Noucentisme i prefiguren l’avantguarda dels anys trenta. Si la missió de l’operació és la restitució dels murals de Torres García, la transcendència d’unes i altres ens aplana el camí: les que es retirin es poden guardar tranquil·lament a la reserva d’algun museu.

Més complex és el segon problema. Com ja s’ha dit diversos cops, si les pintures de Torres García tornen a lloc, s’haurà de buscar un artista que culmini el projecte i decori els murs que l’uruguaià no va poder pintar. És evident que l’objectiu de la restitució és que els murals noucentistes llueixin i, per tant, allò que es faci no els pot restar protagonisme. S’ha d’establir un diàleg que no silenciï la part antiga que motiva l’operació i s’ha de buscar un artista que, amb humilitat, sàpiga jugar el rol que li toca. Un artista que dugui a terme un projecte sobri que enllaci temàticament la Catalunya noucentista amb la Catalunya actual, i que reflecteixi les arcàdies mediterrànies del país en el segle XXI, que segur que n’hi ha.