El Suprem entra en campanya

Tot sembla indicar que, com ja és costum, el Tribunal Suprem tornarà a intervenir en la política espanyola i catalana, aquest cop a través de la sentència del judici del procés que es preveu que es farà pública durant les primeres setmanes d’octubre, amb les implicacions que això tindrà amb vista a les eleccions generals que es convocaran per al 10 de novembre.

Com que es tracta d’un tema eminentment polític, que es va judicialitzar gràcies a la política, el que no és esperable és que el seu desenllaç no tingui conseqüències i, per aquest motiu, les implicacions que tingui l’esmentada sentència, i no em refereixo a les legals i les a humanes, són múltiples, però, en tot cas, tindran diversa significació dins i fora de Catalunya. Segurament, i em puc equivocar, els principals partits d’àmbit estatal s’apropiaran de la sentència i la convertiran en la bandera d’un suposat constitucionalisme que, sens dubte, dista molt de ser autèntic. En realitat, ni la Constitució ni les lleis els importen realment, però sí la sacrosanta unitat de la nació espanyola i com això es transforma en més o menys vots.

Tots afirmaran que l’estat de dret s’ha imposat, que tots som iguals davant la llei i que qui se salta la Constitució ha d’assumir les conseqüències; igualment, apareixeran en els discursos d’aquests partits afirmacions rotundes sobre el compliment íntegre de les penes i es llançaran entre ells, arbitràriament i interessadament, suposats intents d’indultar o amnistiar els condemnats… En realitat cap d’ells pensa ni en indults, ni en amnisties, ni en solucions polítiques sinó, simplement, a transformar aquestes proclames en vots.

La sentència, que donarà rèdits al PSOE, al PP i a Cs, també permetrà, posteriorment, generar altres externalitats positives per al seu principal artífex i candidat a presidir el Consell General del Poder Judicial i el mateix Tribunal Suprem. A tots ells, que més aviat que tard s’hauran de posicionar sobre la renovació del CGPJ, els podria fer veure que gràcies a la sentència els seus respectius resultats electorals han millorat i, en part, de raó, no n’hi faltaria.

Dit d’una altra manera, la publicació de la sentència tindrà unes conseqüències molt serioses per als acusats, però, també, molts beneficis per als que des d’una determinada posició de pseudoconstitucionalisme han utilitzat la justícia per a finalitats que li són alienes i per als que, en la mateixa justícia, s’han prestat al mateix joc que, igualment, és aliè als fins que ha de perseguir la maltractada justícia.

Des de la perspectiva catalana, no hi ha dubte que la sentència hauria de servir per reformular moltes anàlisis i posicions que s’han basat en l’equivocada creença que l’Estat estava disposat a trobar una solució política a un conflicte polític. La sentència permetrà comprendre que l’Estat ni hi era ni se l’esperava, i que aquest fet es podia tenir clar des d’un començament.

Partint de la base que a l’altre costat de la línia telefònica no hi ha ningú, potser el missatge, perquè s’escolti i s’entengui, s’haurà de transmetre a plena veu, cridar-lo, fins i tot, i de manera molt didàctica; no obstant això, pretendre buscar una situació de confort, en espera de comptar amb més suports per moure un estat que no pretén moure’s, em sembla una idea equivocada i, alhora, enganyosa, que generarà més confusió que il·lusió i més perjudicis que beneficis.

La sentència, que serà doblement dura –per injusta i per les penes elevades–, ha de servir per unir els esforços de cara no només a construir un país sinó, també, a gestar un espai de llibertat i democràcia que dista molt de ser el que pregonen els que es vesteixen, esmorzen, dinen i sopen Constitució. L’autèntic constitucionalisme no és el de l’article 2, sinó el dels articles 1, 10, 14, 15, 16, 17, 18, 20, 21, 22, 23, 24 i tants d’altres que sí que assenyalen un ideal democràtic i de llibertat i no el que ancora l’Estat a un passat del qual molts no sembla que es vulguin desprendre.