MARCATS PEL CLIMA PREELECTORAL

Aquesta setmana el fenomen meteorològic Glòria ha assotat bona part del país i ha provocat danys naturals irreparables en algunes zones. Una llevantada que fa temps que afecta un independentisme que no només no aconsegueix tancar la ferida oberta arran de la divisió estratègica a Madrid, sinó que l’aprofundeix amb ànsia caïnita davant la perspectiva d’unes eleccions autonòmiques cada vegada més properes. De moment, el PSOE se n’ha sortit: torna a tenir el control de les estructures de l’Estat i ha provocat més divisió en el front enemic –era fàcil furgar en la relació ERC-JuntsxCat insinuant la perspectiva d’una hipotètica reedició d’un tripartit d’esquerres a Catalunya que permeti a ERC assolir, ara sí, la presidència de la Generalitat falcat pel PSC i els Comuns–, situant JuntsxCat en la marginalitat política espanyola i ERC en el paper del PNB o de l’antiga CiU de donar estabilitat al règim. Grans contradiccions a banda i banda infligides per un llop amb pell de xai.

La realitat és que un dels dos pilars polítics del règim del 78 ha aconseguit el poder de l’Estat només atiant el fantasma de l’extrema dreta i sense moure un dit per resoldre el conflicte polític català més enllà de prometre una taula de diàleg en la qual no es parlarà d’autodeterminació, sinó de Constitució espanyola, i d’entabanar prometent reformar el Codi Penal per rebaixar el delicte de sedició, quan fa uns mesos el mateix Pedro Sánchez reclamava que la rebel·lió fos punible sense violència per tal d’acarnissar-se encara més amb els líders de l’independentisme. I mentrestant, Catalunya té presos polítics en règim tancat per decisió d’un govern debilitat per la repressió judicial, però també pel partidisme, que ha tingut por de molestar la fiscalia espanyola.

És en aquest context que Catalunya ha entrat de ple en un clima electoral quan tot just s’ha esgotat la meitat de la legislatura. Certament, l’executiu de Quim Torra naixia ferit el maig del 2018, després d’un setge judicial i polític de Madrid per acorralar l’independentisme, però també després que el republicanisme hagués exhibit divisió i guerra interna, alhora que por, quan tocava continuar plantant cara a un estat repressor. La pilota ha passat novament al terrat de Madrid, que controla els tempos polítics. Catalunya ha regalat la iniciativa al bloc enemic i ha retornat a la casella autonomista abruptament. El projecte de pressupostos de la Generalitat n’és un bon exemple.

Es tracta, i tots els partits catalans ho saben, de gestionar unes engrunes, perquè no hi ha pressupostos d’esquerres o de dretes en un país nacionalment anormal. Qui controla la caixa no és Catalunya, sinó Madrid, que decideix bona part de la despesa i alhora obre o tanca l’aixeta a conveniència per sotmetre a més o menys pressió. Engrunes perquè l’Estat no pensa corregir l’espoli fiscal de més de 16.000 milions anuals, i engrunes perquè Madrid tampoc no compleix amb els compromisos d’inversió reconeguts en la disposició addicional tercera de l’Estatut. És per aquesta raó que en aquest país els pressupostos han deixat de ser la llei més important per convertir-se en una arma electoral contundent.

Els Comuns són els que ho han verbalitzat de manera més clara: “Han de ser la primera pedra d’un govern progressista que desbanqui JuntsxCat”, deia Jéssica Albiach des del faristol de la Conselleria d’Economia, d’ERC, on es va fer públic un acord històric per tramitar els pressupostos al Parlament. Els republicans, per boca de Pere Aragonès, també remarcaven que aquests comptes posen fi a les retallades iniciades per Artur Mas el 2010, mentre que JuntsxCat s’apressava a dir, en paraules de Meritxell Budó, que l’acord de pressupostos dona “estabilitat” al govern de Quim Torra. Tots ells saben que amb aquests pressupostos no es menjaran els torrons de Nadal. El 2020 serà un any electoral, empès probablement pel Tribunal Suprem, que confirmarà la inhabilitació del president Torra, però també per la lluita fratricida per l’hegemonia de l’espai republicà.