DESCONFINAR LA MEMÒRIA

La tornada a la normalitat també comporta reprendre molts temes allà on els vam deixar; alguns, fins i tot, mai han estat ni paralitzats ni confinats, com el cas de l’ordre europea de detenció i entrega (OEDE) de Lluís Puig, la vista posposada de la qual hem celebrat aquesta setmana. Han estat més de tres mesos de suspensió de la vista, però, entremig, ha passat una mica de tot.

Des de principis de març, teníem pendent debatre, jurídicament parlant, sobre un element que, per a nosaltres, és essencial: la competència o no del Tribunal Suprem per emetre, cursar i sol·licitar l’execució d’una ordre europea de detenció en contra d’una sèrie de persones que no tenen aforament i que, a més, i com succeeix en el cas d’en Lluís, tampoc tenen immunitat… Abans que res, però, és millor que desconfinem la memòria i ens posem al dia de tot plegat.

Després del dictat de la sentència del procés, el 14 d’octubre passat, es va cursar, primer, l’OEDE del president Puigdemont i, dies després, les de Toni Comín, Clara Ponsatí i Lluís Puig. La primera, la segona i la quarta es van tramitar davant la jurisdicció belga i la de la Clara, davant l’escocesa, on ella resideix.

Des d’un primer moment, es va indicar a les autoritats judicials belgues que tant el president Puigdemont com Toni Comín tenien immunitat perquè havien estat escollits diputats al Parlament Europeu, una condició que no se’ls va reconèixer fins al gener d’enguany, per la qual cosa el procediment va seguir el seu curs, igual que el de la Clara Ponsatí a Escòcia.

Així, les primeres dues vistes a Bèlgica van ser amb tres dels reclamats, entre els quals hi havia Lluís Puig que, com ell sempre recorda, fa quasi mil dies que és a l’exili o deu dies per cadascun dels que va ocupar el càrrec de conseller de Cultura. El gener passat, un cop els eurodiputats electes van prendre possessió dels seus càrrecs, les autoritats belgues van decidir que el procediment només es podia continuar en contra d’en Lluís, i així ens vam anar endinsant en una discussió jurídica que, en algun moment, acabarà donant el fruit desitjat, és a dir la denegació, per tercera vegada, de l’OEDE cursada pel Suprem.

Tal com va succeir en la primera de les OEDE, cap al novembre del 2017, el Suprem, com ja va fer la jutgessa Lamela, ha intentat incloure el suposat delicte de malversació dins de la categoria de corrupció que impediria fer una anàlisi de doble incriminació segons la directiva marc que regula les ordres europees de detenció i entrega…, però la maniobra no ha tingut resultat.

Superat el debat de la casella de “corrupció”, ens hem endinsat en una sèrie de qüestions tecnicojurídiques de gran profunditat, les conseqüències de les quals superaran les d’aquesta concreta OEDE. Entre els temes que es debaten hi ha: la doble incriminació, la falta de garanties de degut procés, la persecució política i la falta de competència del Tribunal Suprem per reclamar en Lluís i, en realitat, tots els exiliats.

A en Lluís només se’l reclama per “malversació”, la mateixa conducta que la mateixa sentència dona com a provada que “no es va arribar a materialitzar” i que, a més, se suposa que va ser un mitjà per cometre un delicte més greu: el de sedició, del qual ja no s’acusa el conseller.

No hi ha doble incriminació, és a dir, els fets descrits en l’ordre de detenció –que ara estan perfilats en els “fets provats” de la sentència del procés–, no encaixen en cap tipus penal belga i, per tant, no es compliria un dels requisits bàsics del sistema d’entrega europeu: que els fets siguin constitutius de delicte als dos països.

Tanmateix, en un cas com aquest no ho podem fiar tot a una simple falta de doble incriminació i, per això, la defensa s’ha estructurat en cascada, és a dir sobre la base de diversos arguments que no només són compatibles entre si sinó que, a més, són complementaris. La falta de garanties de degut procés és un fet que el jutge belga ha de valorar i que des que es va iniciar el procediment tant l’Audiencia Nacional com el Suprem s’han entossudit a consolidar.

No n’hi ha prou amb al·legar una falta de garanties, sinó que s’han de provar, i en aquesta activitat l’ajuda rebuda del mateix Tribunal Suprem no ha estat menor. Arribats a aquest punt, ningú, si no està cegat per l’odi o la bandera, té cap dubte que no estem al davant d’un procés amb les degudes garanties i, fins i tot, ara mateix es té a favor la rellevant posició del Grup de Treball de les Nacions Unides, que ha definit la presó dels polítics catalans com de caràcter arbitrari… i ho és.

Dins de la línia d’una defensa en cascada, no podíem deixar fora, i no ho hem fet, un punt essencial de tot aquest procediment i que també es desprèn de l’informe de les Nacions Unides i de molts més: el caràcter de persecució política que impregna tot el procés. Els elements probatoris que existeixen, i que hem aportat, són múltiples i molt variats, però tots coincideixen en el que és essencial. Finalment, com a tancament, hem qüestionat la competència del Tribunal Suprem per continuar amb el procediment en contra de Lluís Puig, també de la resta de reclamats, i tot plegat per una raó molt senzilla: cap d’ells té aforament, per molt que el jutge Llarena s’entesti a confondre immunitat amb aforament… És tan senzill com això: hi ha persones aforades que també tenen immunitat, però hi ha altres aforats que no la tenen perquè són dues coses diferents.

Els diputats del Parlament Europeu, que en el cas que ens ocupa són tres, tenen immunitat i, per tant, per perseguir-los s’ha de demanar l’oportú suplicatori; no obstant això, la condició d’eurodiputat no comporta cap aforament, així ho admetia el Suprem fins a aquest cas i, per tant, els han de jutjar els jutges territorialment competents que, aquí, serien els de Barcelona.

Bàsicament, el Suprem no és competent per continuar portant les causes que se segueixen contra cap dels exiliats, i aquest tema està sent la base d’una discussió jurídica que es prolonga des de principis de febrer. Com que l’argument és molt sòlid, la fiscalia belga ha demanat ajuda al jutge Llarena perquè expliqui en què sustenta la seva competència i la posició de Llarena s’ha plasmat en una providència, i un escrit al tribunal belga, de l’11 de març passat.

Bàsicament, i per resumir, Llarena sosté que té competència perquè la té i que per molt que la discutim la continua tenint. Per a nosaltres, el tema no és tan senzill, perquè, un cop més, discutim el que és bàsic: la immunitat no implica aforament i l’aforament no comporta la immunitat, però, a més, en el cas d’en Lluís no hi ha ni immunitat ni aforament.

Resumint, tots els exiliats, si arribessin a ser jutjats, ho haurien de ser davant del tribunal territorialment competent. Seguir sostenint que el Suprem és l’òrgan competent és insistir, si es pot encara més, en la falta de garanties de degut procés.

La vista d’aquesta setmana s’ha centrat, únicament i exclusivament, en la qüestió competencial i, com bé va dir el jutge al final de la sessió, ara toca llegir molt, perquè aquesta discussió no acabarà aquí.

Efectivament, si aconseguim que es rebutgi l’OEDE d’en Lluís no tinc cap dubte que la fiscalia apel·larà; contràriament, si qui guanya és la fiscalia els que apel·larem serem nosaltres. La competència per reclamar en Lluís també és la competència per a la resta de les reclamacions i, per tant, aquest tema, de gran rellevància jurídica, no passarà desapercebut per al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) que, més aviat que tard, s’haurà de pronunciar sobre aquesta i altres qüestions relacionades amb les ordres europees de detenció i entrega que amb tanta irresponsabilitat ja s’han cursat en tres ocasions i s’han retirat en dues.

Amb la competència passarà com amb la suposada obligació d’anar a Madrid a jurar la Constitució per ser eurodiputat: s’enrocaran i construiran un relat insostenible. Estem tranquils: ni calia jurar la Constitució per ser eurodiputat ni el Suprem és l’òrgan competent per reclamar Lluís Puig… Ho provarem més aviat que tard, ara o en successius recursos.