Opinió

DIETARI SETMANAL

El voraviu

No hi ha res més que la unitat d’Espanya. Ho va dir Franco a Joan Carles I
L’acord de la Nissan és de màster, i no pas de màster de Pablo Casado. Figurarà en els annals. En tots els annals
La taula no la volia ningú, i no sabien ni com parar-la si es presentaven els convidats. És més: el PSOE ja ha triat una opció, es diu Cs
Com que no es pot tocar només una peça de la Constitució, Iceta? I el 1992? I el 2011?

Dietari setmanal de Joan Vall Clara amb il·lustracions de Jordi Soler

Divendres. 7. agost

Tercera amb patates

El jutge belga, plantofeja l’espanyol com l’alemany

Resumim. El jutjat de Brussel·les que veia el cas de l’extradició del conseller Lluís Puig ha dit als del Suprem que no s’emboliquin, que el conseller es queda allà, i que no eren ningú per jutjar-lo, que no era aforat. Llarena es menja amb patates la tercera euroordre, després d’haver-ne retirat dues perquè ja veia a venir que se les menjaria amb patates. El fiscal ja ha apel·lat (en nom del Suprem) i això allarga el recorregut al tema, però la resolució és demolidora. No els podia jutjar el Suprem. La resolució dels belgues se suma a la resolució, tan demolidora com la dels belgues, del Tribunal Superior de l’estat alemany de Schleswig-Holstein del juliol del 2018. No hi havia rebel·lió ni sedició, van dir els alemanys. Europa ha engaltat dues plantofades que farien repensar al més pintat, però ells tiren milles. No hem après prou amb el cas Otegi i el repetiran milers de vegades. Anys i panys de presó constitucional per als que no pensin com ells sobre la unitat de la pàtria. És el que hi ha. No hi ha res més. Quan arribi l’hora d’anul·lar la sentència, ho faran a quatre dies del mes d’agost. Cap al 2030 o el 2035. Els que quedin en actiu hauran promocionat als llocs més preeminents de la judicatura espanyola i, si poden, de l’europea. Promoció personal i professional com a premi a la persecució de les idees i salvaguarda de la unitat d’Espanya. No hi ha res més que la unitat d’Espanya. Ho va dir Franco a Joan Carles I.

Dissabte. 8. AGOST

Un acord de l’hòstia

O una merda com el barret d’un mexicà

Els acords són recomanables i saludables. Acords per unanimitat són la repera llimonera. I en el món laboral, un acord referendat per unanimitat de l’assemblea és l’hòstia. Literalment i sense matisos. Si, a més, la patronal l’elogia, si a les administracions i als polítics els fa caure la bava i el venen com a sublimació del diàleg, i si els delegats sindicals regalen cava a l’alcaldessa de la ciutat on tanca una de les fàbriques, és que som a les portes del paradís. L’acord de la Nissan és de màster, i no pas de màster de Pablo Casado. Figurarà en els annals. En tots els annals. Un acomiadament objectiu s’indemnitza amb vint dies per any treballat amb un màxim de dotze mesos i un preavís de quinze dies. Un acomiadament improcedent s’indemnitza amb 33 dies per any treballat, amb un màxim de 24 mesos. Un acomiadament de la Nissan s’avisa amb 18 mesos d’antelació i s’indemnitza amb 60 dies per any treballat sense límit de temps. Com pot ser? Quant s’hi guanya amb el tancament i qui hi guanya? Per què se l’hi deixa guanyar? On ens porta, això? I els dependents (més de 25.000, deien) que no són plantilla directa? Els deixem de la mà de Déu? De quin Déu? És la competitivitat? És la productivitat? És una merda com el barret d’un mexicà. Disculpeu la grolleria. L’acord ha fet el silenci sobre el tancament de la Nissan. Si no haguessin de plegar tots, passaria com en els darrers expedients dels bancs, que hi hauria cua.

Diumenge. 9. AGOST

Dos juguen, el tercer perd

Morta la taula, va ser per trenta monedes de plata?

Bé per Aragonès, que clar, precís i concís posa punt i a part (potser final) a la rucada de la taula de diàleg pactada a canvi dels tretze vots per a la investidura. Rucada, sí, perquè els uns porten autodeterminació, referèndum i amnistia a la cartera i són les tres matèries que els altres veten. Ara Aragonès en diu “moment de dificultat”. Reconeix que el govern espanyol “no s’ha mogut, ha empitjorat i busca excuses” i que al govern català “hi ha consens en la disposició al diàleg i el temari”. Bé per Aragonès. Talla la ferum que feia d’allò que “dos jugaven i el tercer va perdre”, que deia l’àvia Neus. Quan no era la portaveu Montero la que s’entossudia a dir que era culpa de Torra que no es reunissin, era la vicepresidenta Calvo o el mateix president Sánchez. Ni Aragonès, ni Vilalta, ni Rufián hi insistien gaire des de fa unes setmanes. Com si volguessin evitar que els instessin a asseure’s els dos que la van pactar i que apliquessin allò que també deia l’àvia Neus: a la taula d’en Bernat, qui no hi és no hi és comptat. No s’ho podien permetre. La taula no la volia ningú, i no sabien ni com parar-la si es presentaven els convidats. És més. El PSOE ja ha triat una opció, es diu Cs, i amb aquestes condicions ERC ha de tocar el dos i divertir-se amb les justificacions d’Unidas Podemos. Sense taula, podem dir, Rufián, que el vot a la investidura va ser per trenta monedes de plata? O serà millor que callem com hauries d’haver callat aquell dia?

Dilluns. 10. AGOST

Paga, que és gata

Efecte col·lateral dels millors 42 anys de 300

“És evident que la seguretat és responsabilitat de l’Estat.” Aquesta és l’única cosa que ens pot dir el ministre Marlaska. De moment, no sabem on viatja l’emèrit, però la seguretat la paguem vostè i jo. Amb una mica de paciència aviat sabrem quines altres factures aniran a càrrec nostre. I hi ha afegit, l’inefable Marlaska, que també “és raonable i oportú que el ministre de l’Interior no doni cap dada sobre el tema”. Com diria l’àvia Neus manllevant Pitarra: paga, que és gata. Nosaltres paguem, el seu fill se l’espolsa de sobre per si de cas, el bandarra tria a quina punta del món vol fer vacances ara que és persona non grata a La Zarzuela i a Marivent i la cohort de llepons li mantenen l’incògnit. Més val que no ens queixem, que sempre hi ha algun secretari general que no deixa publicar les queixes al Diari Oficial, i ja sabeu que el que no es publica al DO no existeix, com no existeix (recordem-ho) la Declaració d’Independència. Deuen ser efectes col·laterals del que Miquel Iceta a TV3 (èxit d’audiència com el de Carrizosa) n’ha dit “els millors 42 anys dels últims tres segles”. Tan millors que li deuen donar dret a dir-ne de l’alçada d’un campanar i tractar-nos de sòmines a tots els ciutadans. Com que no es pot tocar només una peça de la Constitució, Iceta? I el 1992, quan es va modificar una paraula de l’article 13.2? I el 26 d’agost del 2011, quan es va substituir l’article 135 per tramitació d’urgència i lectura única?

Dimarts. 11. AGOST

Cs, els generosos

Necessiten colonitzar i exhibir-se colonitzadors

Rectificar és de savis. Com que els de JuntsxCat són nous i no es veuen reordenació de res ni successió de ningú, i em dirien que no han de rectificar res, posarem que aprendre dels veïns també és de savis i que sàvia és la decisió que expressava Elsa Artadi de no voler coalició ni històries amb el PDeCAT quan hi hagi eleccions (que Torra dirà quan seran, per a cabreig dels que fan càbales i que ja han esguerrat la hipòtesi del 4 d’octubre). JuntsxCat hi anirà com a JuntsxCat i prou, que vol dir separat del PDeCAT si encara fa per un i s’hi atreveix a anar sol. Si no volen el PDeCAT en coalició, no hi voldran ningú, i així ens estalviarem les inútils crides a la unitat que tant ens han mortificat en dies no gaire pretèrits. Ara és l’unionisme qui busca una gran coalició. Concretament, Cs. Recorden que és el primer partit de l’oposició? El recorden com el gran guanyador de les passades eleccions? Què fan ara? Busquen plebiscitàries? O és que s’ensumen que estan a punt de desaparèixer? Temen un ruixat com a Galícia i a Euskadi. A Espanya proven de salvar els mobles fent de crossa al PSOE; a les autonòmiques que han pogut, s’hi han presentat en coalició amb el PP, i a Catalunya, generosos ells, s’ofereixen a tots dos. Representen la inadaptació (Espada em va dir nazi per això) a la terra que els ha acollit. Inadaptats perquè no en volen formar part. Necessiten colonitzar-la i exhibir-se com a colonitzadors. Ni el PP ni el PSC arriben tan lluny.

Dimecres. 12. AGOST

La filla de l’àvia Neus

Vincla la carcanada des de l’adolescència

De nena, guerra incivil. De besàvia, covid i morrió. Posa punts a la roba des dels 16 anys i d’aquí ve la seva frase preferida per tallar discussions que s’enfilen: “Els punts estan bé a la roba”, és la crida de la filla de l’àvia Neus a la moderació. Ha pujat quatre fills i cuidat quatre àvies i el seu Joan fins al darrer alè. El 6 de juliol la van operar i li van posar una pròtesi de fèmur. Evoluciona més ràpid que els esportistes d’elit. Márquez no va sortir a Brno aquest cap de setmana i ella fa dies que volta pels seus circuits preferits. Modista. Puntaire. Frivolité. El frivolité ja el va reprendre a l’hospital estant. És la força d’una generació. Tal dia com avui, fa 90 anys, a Calonge, al Baix Empordà, l’àvia Neus va portar al món la Maria Teresa Clara, la mare. Mare de la Neus, la Carme, en Jaume i meva, que avui som feliços com anissos. Avui, al costat del seu besnet Arnau i voltada de netes, nets, filles i fills, tornarà a constatar quant de sentit té la vida. Tornarà a constatar que el món agafa sentit per gent com ella. Mai emèrita. Sempre titular. Gent que “no fuig mai de fam ni de feina”, diria l’àvia Neus. Gent que no s’ha assegut mai al banc d’en Si no fos. Bona gent que ha vinclat la carcanada des de la primera adolescència perquè demà les coses i el país siguin millors que ahir per a tothom. Bona gent que ens estima i que ens ha ensenyat a estimar. És l’únic sentit de la vida. I la seva generació l’ha sabut conservar i transmetre. Gràcies i feliços 90.

Dijous. 13. AGOST

Ganut, callat i barrut

Ni és el cosí de Zumosol, ni en vol fer. És l’energumen

Molts dels que esperaven que el primer govern de coalició i progressista seria el cosí de Zumosol per a petits, pobres i oprimits ja s’ho treuen del cap i s’ho posen als peus, que deia l’àvia Neus. Han vist Sánchez amarrar curt els141.000 milions d’Europa, i com que té buida la bossa de les pensions, ha anat pels estalvis dels ajuntaments. “Mans enlaire: superàvit!” Però vet aquí que els alcaldes es revolten i diuen que els romanents municipals són per a qui se’ls ha treballat. Un altre sidral en marxa. Li calia ser tan ganut? Amb una certa perspectiva històrica s’entén. Quan va tenir l’últim superàvit, el govern espanyol? Des de l’inici del règim del 78 fins avui, els millors 42 anys dels últims 300, el govern espanyol ha tingut superàvit tres anys: 2005, 2006 i 2007. Era president José Luis Rodríguez Zapatero i ministre d’Economia i Hisenda Pedro Solbes Mira. Tres de 42, en els millors 42 de 300! No és estrany que vulguin atracar el primer que en tingui, encara que siguin els ajuntaments. L’Estat ni és el cosí de Zumosol, ni en vol fer, ni en sap. Se n’esperaria que protegís el germà petit, però al contrari, el paper que li va és el de l’energumen que molesta i fa desitjar que vingui el cosí de Zumosol i li foti una cleca. Dimecres, en sortir de Marivent, Sánchez va tenir la barra de tornar a callar sobre el sainet de l’emèrit i mostrar-se disposat a negociar amb els municipis. Negociar què, bandarra, si els romanents són seus?

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor