NO HI HA DRECERES

En èpoques de gran confusió sempre hi ha il·luminats que pretenen donar lliçons a tothom sobre com no s’han de fer les coses. Això sí, mai diuen com sí que s’han de fer i, encara menys, les fan. Es tracta d’actituds tremendament dissociadores que, al final, s’acaben convertint en autèntics cavalls de Troia per intentar impedir qualsevol tipus d’avenç.

Qualsevol procés d’autodeterminació, i de reconeixement dels drets de les minories, és complex, lent i dolorós; això ho sap tothom. Cap dels processos que, amb perspectiva històrica, es poden analitzar ha estat exempt d’aquestes conseqüències i, encara que sembli sorprenent, tampoc de dures crítiques per part de gent que fent creure que formen part del procés no es dediquen a fer una altra cosa que no sigui boicotejar la feina d’altres.

Les grans diferències entre el procés català i altres processos, que es poden consultar als llibres d’història, són el moment, el context i la forma en què s’ha plantejat el mateix procés. Res sortirà gratis, res serà ràpid i res serà indolor, però si es fan les coses bé, acabarem veient que els encerts són més que els errors i que la via escollida, a banda de ser l’única possible, és la correcta.

Els autèntics perills de qualsevol procés d’aquestes característiques són, d’una banda, deixar-se arrossegar pels que creuen que hi ha dreceres, pels que pensen que posseeixen la veritat, pels que, sense moure ni un dit, són capaços de saber-ho tot i fer-ho millor que els altres i, de l’altra, que la frustració generada a partir d’aquest aparent i falsament discurs disruptiu desviï del camí correcte gent que acaba creient que les dreceres condueixen a la meta.

No hi ha dreceres ni solucions màgiques. Només una estratègia adequada i la feina ben feta permeten assolir fites com les que es necessiten en una situació com l’actual. Els cants de sirena sobren i els trets des de dins de la mateixa trinxera, també; el que realment fa falta és capacitat de comprensió del que s’està fent, paciència per saber esperar fins que aflorin els resultats i la intel·ligència emocional per assumir la duresa del camí.

Per molt que alguns vulguin que sigui així, la veritat és que la via jurídica no solucionarà el conflicte entre Espanya i Catalunya, sempre ho hem dit, i no el solucionarà perquè un conflicte de naturalesa política mai es resoldrà en un tribunal. Una altra cosa és que per arribar al terreny polític sigui necessari esbrossar el camp jurídic, que és on han intentat fer encallar els legítims desitjos d’una majoria de catalans.

Sense solució jurídica, doncs, no hi haurà avenç polític, perquè una solució d’aquestes característiques només es pot assolir un cop superada la repressió i reconeguts els oponents com a subjectes polítics amb qui buscar una solució al conflicte.

En qualsevol cas, hi insisteixo perquè a ningú li quedin dubtes: no hi haurà solució política des de l’àmbit jurídic que, en resum, és una via instrumental per arribar a un pla d’equivalència en què les parts en conflicte puguin no ja resoldre les seves diferències, sinó trobar una solució política que satisfaci les expectatives i les necessitat mínimes de tothom.

La complexitat del conflicte, a la qual cal afegir les conseqüències de la repressió i la judicialització, han fet que els juristes assumíssim, temporalment, un paper preponderant; aquest rol, però, no es pot confondre amb el de solucionadors del conflicte.

Pretendre, com fan aquells que no tenen solucions sinó queixes, que dels avenços jurídics depengui la solució política és tant com no entendre quin és el problema o, simplement, voler generar una conflictivitat que únicament acaba beneficiant el contrari.

Ara bé, si la solució jurídica a la repressió ha de preparar el terreny per a la solució política, no tinc cap dubte que ni l’una ni l’altra s’assolirà a partir de plantejaments maximalistes dels que sense tenir solucions només es dediquen a criticar a tort i a dret perquè, en el fons, és del que viuen o és la tasca que se’ls ha encomanat…, que no sé què és pitjor.