QUÈ ÉS UNA MINORIA NACIONAL?

Si fem una anàlisi honesta dels nostres propis comportaments, serem capaços d’entendre que en algun punt i moment tots hem actuat de manera discriminatòria cap a aquelles minories amb què convivim. Res justifica aquests comportaments, i mentre abans assumim la nostra part de culpa, abans hi sabrem posar fi.

Ara bé, l’autèntic problema en relació amb el tracte cap a les minories apareix quan la discriminació i el maltractament provenen de les institucions o d’aquelles persones que, des del poder instituït, són capaces d’actuar de manera que allò que queda afectat sigui, entre altres coses, els drets bàsics o fonamentals d’aquestes minories.

A Catalunya, els catalans, mai s’han sentit una minoria per una raó tan senzilla com que no ho són dins de Catalunya i, potser per això, moltes vegades no s’ha aconseguit comprendre les reaccions d’importants sectors i aparells de l’Estat espanyol on els catalans sí que són una minoria, en aquest cas una minoria nacional atrapada dins d’una estructura estatal on són tractats com a tal.

Dit d’una altra manera, als catalans els passa com a qualsevol minoria: se’ls tracta com a tal, però no assumeixen aquesta condició fins al moment en què assumeixen una consciència grupal, en aquest cas nacional, que fa que es reivindiquin uns drets que la majoria no els vol reconèixer.

És, per tant, a partir de la presa de consciència de la condició nacional, i de la reivindicació dels seus drets, quan sorgeixen els problemes i s’aprecia en tota la seva intensitat el que és ser una minoria i ser tractat com una minoria.

La major expressió d’aquesta presa de consciència va ser el referèndum de l’1-O, que va ser l’escenificació de la reclamació d’uns drets que, com a poble, també corresponen als catalans, i la resposta va ser la que tots coneixem: una majoria nacional dins d’un estat concret no estava disposada a permetre un exercici massiu de reivindicació de drets que, justament, se li reclamava a aquesta majoria poderosa.

Tot el que ha passat a partir de l’1-O no és res més que les conseqüències d’un xoc frontal entre els posseïdors del poder majoritari i els reivindicadors dels drets de la minoria reclamant.

Bàsicament, i si ho analitzem des de la perspectiva de l’article 2 del Tractat de la Unió Europea, podrem veure com les reaccions, en part de l’Estat i en part de qui realment ostenta el poder dins de l’Estat, van totes encaminades al mateix: negar els drets bàsics a una minoria nacional que se sent oprimida en el marc actual de l’Estat.

Només des d’aquesta perspectiva es pot entendre com han anat actuant en contra dels que donen la cara i reivindiquen els drets de la minoria catalana. Només així és possible entendre, no pas justificar, com s’han utilitzat els recursos públics i les institucions per intentar no només privar de drets, sinó castigar la part més significada de la minoria reclamant.

Només si ho analitzem d’aquesta manera és comprensible, insisteixo no justificable, que es reescriguin lleis, s’oblidin precedents, s’ometin drets i llibertats i s’apliqui un dret clarament de l’enemic als que gosen reivindicar els drets fonamentals del seu poble.

El fenomen no és nou, més aviat forma part del manual de comportament de les majories davant les minories i els seus drets, però l’escala i la intensitat amb què s’està actuant en el cas català reflecteix la preocupació, o la por, davant una minoria cada cop més conscienciada i, sobretot, més decidida a continuar pel camí de la reivindicació de les seves prerrogatives i necessitats com a minoria nacional.

En una situació d’aquestes característiques, i tenint en compte el que s’està confrontant i, sobretot, contra qui s’està fent, sembla il·lusori pensar que s’aconseguirà avançar en el reconeixement dels drets, en aquest cas els de la minoria catalana, si aquesta mateixa minoria afronta el desafiament des d’una situació de fragmentació, amb mentalitat curtterminista i desitjosa de rèdits menors que no ajudin gens a avançar en les seves pròpies reivindicacions.

Encara menys s’aconseguirà si no s’entén que la solució no és una millora cosmètica de determinades condicions, sinó un ple reconeixement tant de la condició de minoria nacional com de la integritat dels seus drets, que és la via per la qual es pot accedir a definir, arribat el moment, el marc polític en què la minoria nacional afectada se senti còmoda i plenament reconeguda com a tal.

El marc jurídic en què s’ha de desplegar la confrontació no és cap altre que l’establert en l’article 2 del Tractat de la Unió Europea, que diu: “La Unió es fonamenta en els valors de respecte de la dignitat humana, la llibertat, la democràcia, la igualtat, l’estat de dret i el respecte dels drets humans, inclosos els drets de les persones pertanyents a minories. Aquests valors són comuns als estats membres en una societat caracteritzada pel pluralisme, la no discriminació, la tolerància, la justícia, la solidaritat i la igualtat entre dones i homes.”

No hi ha cap altre marc jurídic viable que permeti, des de la intel·ligència, confrontar una realitat i exigir uns drets i, per tant, qualsevol actuació s’ha de plantejar des d’aquesta perspectiva i anar orientada a un objectiu clar: aconseguir el respecte d’uns drets dels quals qualsevol minoria, evidentment també la catalana, són titulars.

El procés no és senzill, no és ràpid, no és indolor però és viable, o més ben dit, només així és viable.