INDEPENDÈNCIA O REFORMA

Sempre que m’ho han preguntat he dit que qualsevol procés de construcció d’un país, qualsevol procés independentista és complex, dolorós, lent i en molts moments frustrant, però que si la voluntat és majoritària i la feina es fa bé i per vies estrictament democràtiques, al final s’aconsegueix l’objectiu.

Les complexitats d’aquest tipus de processos són moltes i només cal repassar la història d’altres països per poder establir que hi ha una sèrie de problemes que són comuns als moviments i als processos independentistes.

El cas català no n’és l’excepció i, per tant, es té l’avantatge de saber, per endavant, moltes d’aquestes dificultats i, també, quina és la millor manera i la més ràpida de superar-les; per tant, no hi ha problemes nous, però sí enfocaments equivocats.

El primer que s’ha de tenir clar, i estar-hi d’acord, és si es vol o no construir un país; és a dir si el que es pretén és un procés independentista o un de reformista i, a partir d’aclarir aquest punt es podran establir els passos que cal seguir.

Els que pretenguin un procés de reforma hauran d’establir unes línies d’actuació i uns discursos que puguin tenir semblances amb les línies i els discursos dels que pretenen independitzar-se, però més aviat que tard els seus camins s’acabaran separant.

Els reformistes buscaran, no en tinc cap dubte, generar una base suficientment sòlida per dotar-se no de legitimitat, que sempre en tindran, sinó de força per negociar les reformes, que aniran en una línia inicialment similar a la que plantegen els independentistes, però que diferiran en la part mitjana i final del procés… i també, òbviament, en els objectius.

Els independentistes, per la seva banda, buscaran, no en tinc cap dubte, generar una base suficientment sòlida per dotar-se no de legitimitat, que sempre en tindran, sinó de força per portar a terme el trencament que generi la independència que busquen i seguiran una línia inicialment similar a la que plantegen els reformistes, però que diferirà en la part mitjana i final del procés… i també, òbviament, en els objectius.

Tenir clar això i poder distingir-ho és essencial per saber no només qui està a cada banda, sinó per mesurar amb quina força i amb quins aliats es pot comptar per a la integritat del camí: el de la reforma o el de la independència.

A partir d’aquest punt, el que cal assumir és un itinerari comú l’objectiu del qual no pot ser cap altre que el prefixat: reforma o independència. Sigui el que sigui, però amb claredat i coherència.

Si el desig és d’independència, aleshores l’objectiu ha de ser clar: aconseguir-la.

Assolir la independència, per als que així ho creguin, ha de ser l’objectiu i, un cop assolit, ja es podrà entrar en una segona fase que és la de determinar com es vol governar aquest país, és a dir si es vol, per exemple, que hi hagi un govern d’esquerres, de centre o de dretes. Començar la casa per la taulada sempre ha estat un greu error que alguns repeteixen més sovint del que és recomanable.

Si molts, probablement una majoria dels catalans, com diuen, el que volen és independitzar-se d’Espanya i fer-ho per una sèrie de raons, entre les quals la falta de cultura i de qualitat democràtica, aleshores el que s’ha de fer és treballar en aquesta direcció i no distreure’s amb discussions que no només no ajuden a aconseguir el resultat pretès, sinó que, a més, serveixen als objectius d’aquells que s’acusa de repressors i dels quals es pretenen independitzar.

Dit més clarament, i parlant metafòricament, en una guerra no hi ha cap error més gran que disparar dins de la trinxera; el més correcte, el més desitjable, el més honest i intel·ligent és disparar cap a fora, no cap a dins.

Unes eleccions autonòmiques no són una trinxera per disparar contra els que diuen que defensen el mateix. Unes eleccions autonòmiques poden i han de ser, i encara més enmig de tanta repressió, un escenari plebiscitari per mesurar les forces entre opcions, però no entre el que es pretén que sigui una mateixa opció.