REIS I SOPARS DE DURO

Aquesta setmana s’ha parlat molt del sopar amb el Borbó amb tota la llopada del Círculo de Economía i el paper d’estrassa que hi ha fet el govern autoanomenat republicà de Catalunya. Eren altres temps quan un republicà es distingia per no voler tenir tractes amb la corona ni en pintura (literalment: el primer acte famós que es va fer des del balcó del Palau de la Generalitat, adherit a la façana en la primera meitat del segle XIX, va ser defenestrar-hi un oli de la reina Isabel, l’any 1868). Hem passat de desempallegar-nos del rei de torn a mirar de tenir prou llarg el camal per tal que hi hagi marge de recorregut suficient per anar abaixant-nos els pantalons, i si no ens quedem a sopar és perquè potser la ciutadania no ho acabaria de pair.

Hi ha una certa sensació entre les elits barcelonines, secundada per la premsa espanyolista i tota la tropa de tertulians a sou i gratuïts amb aspiracions a col·locar-se, que els catalans tornem obedients al redós del règim del 78. Els catalans crec que majoritàriament no, però em sembla que els nostres governants han iniciat els treballs per allargar la pista, no pas la del Prat, que també, sinó la que cal per executar un aterratge suau a l’autonomia del cafè per a tots i per als catalans descafeïnat, no fos cas que ens tornéssim a posar nerviosos.

Mentrestant, la política catalana és avui dia poca cosa més que una rastellera d’instantànies d’Instagram i Twitter amb diputats i diputades i consellers i càrrecs grans, mitjans i petits felicitant-se per l’intercanvi orgiàstic de cadires que, si ens llegim atentament el Diari Oficial de la Generalitat de les últimes tres setmanes, està sent la confecció d’aquest govern i sotabosc on els d’aquí van cap allà i els d’allà cap aquí per no deixar cap cul amic sense poltrona. Una gran fira de les vanitats que discorre en paral·lel a la persecució judicial i a la repressió que no perdona ni Mas-Colell ni els que lluiten a peu de carrer, com Marcel Vivet, que va de cap a la presó per una protesta contra el feixisme.

Després de més de trenta anys exercint el periodisme torno a tenir aquella sensació que el paisatge que ens està quedant és el del balneari català (en deien oasi, però en realitat era un spa amb vistes a Andorra) on et deixaven fer veure que governaves si no tocaves gaire la pera als que manaven de debò. En aquestes circumstàncies, molts us preguntareu, i l’1-O? Doncs és el dia que se celebra Sant Bavó de Gant, Sant Nicet de Treveris, Sant Wasnulf i Santa Tereseta del Nen Jesús. I el Día del Caudillo. La quadratura del Círculo.