LA ‘SOPA BOBA’

Conten que l’origen de l’expressió sopa boba es remunta a l’edat mitjana i fa referència als plats de sopa que se servien, a manera de caritat, als captaires que no tenien res per menjar. El terme boba no queda molt clar a què es refereix, i cada historiador li dona un significat o un origen diferent, tot i que sembla que hi ha consens a considerar que s’associa a algú amb més aviat poc enteniment. També hi ha qui defensa que el terme va fer fortuna perquè al·ludeix al fet que els captaries menjaven amb la boca oberta i que aquest gest facial tradicionalment s’associava als ximples.

Escoltant tot el que escolto aquests dies en relació amb els indults que tan i tan benèvolament el govern més progressista de la història sembla que finalment atorgarà durant les pròximes setmanes, quan no directament dies, als presos del procés m’ha vingut al cap l’expressió, per com embruten i manipulen interessadament els qui s’han dedicat –i es dediquen encara– a traficar amb la llibertat de persones injustament empresonades. Pornografia en estat pur, així ho veig jo.

Constatar el joc de Sánchez i el seu executiu amb els indults és vergonyós. No només per dilatar els tempos i per jugar amb les expectatives dels companys i amics segrestats a les presons i amb les de les seves famílies, sinó per vestir tota aquesta operació d’una pàtina de bondat impostada que únicament pretén rentar la imatge del govern espanyol a Europa. Ni tota la diplomàcia espanyola en bloc ni tots els esforços d’un (molt) voluntariós Josep Borrell, ni el somriure efecte perla del president espanyol han pogut evitar escenes autènticament vergonyoses els últims mesos viscudes arreu d’Europa.

La feina dels nostres europarlamentaris, la feina de l’exili, la determinació que han expressat totes i tots els presos polítics en cadascuna de les seves intervencions, la seva dignitat, dins i fora de la política, explica per què ens trobem ara i aquí parlant dels indults que, s’hi posin com s’hi posin, no són més que un pedaç a una situació insostenible de repressió furibunda.

Arribaran els indults i, amb el cor a la mà, m’alegrarà com a cap altre que tinguin un efecte positiu i directe en la vida de les persones que els rebran.

Però tothom sap que la solució al problema polític que viu Catalunya en relació amb el seu vincle amb Espanya no és cap altra que l’amnistia. I si no que l’hi diguin a Andreu Mas-Colell, a qui als seus honorables 76 anys i ja jubilat, s’acusa de desviar fons a recer del procés i és perseguit de manera vergonyosa per aquest organisme antidemocràtic que és el Tribunal de Cuentas. “De ajuste de cuentas”, n’hi diuen alguns. La comunitat universitària en l’àmbit internacional s’ha posat les mans al cap i han començat, entre altres iniciatives, a recollir signatures per denunciar la situació.

Asfixia, sento. I no precisament a causa del temps.