GONZALO, AQUÍ ENS TENS

“Nen, et tancaran.” Aquesta era l’admonició que em feien els vells de casa en el segle passat després de llegir al diari els meus primers articles d’opinió. Naturalment, m’hi feia un tip de riure, escoltant la seva crida a la prudència davant d’escrits que jo considerava extremadament abrandats però que en realitat eren absolutament inofensius en una època en què l’independentisme tenia una incidència purament testimonial als mitjans. Podies escriure el que et donés la gana perquè la probabilitat que les teves opinions tinguessin alguna conseqüència pràctica en l’encefalograma polític planer i descafeïnat de la sociovergència eren tendents a zero, tot i que amb els anys s’ha vist que van ser modestes llavors que han anat donant el seu fruit.

A casa no eren porucs per naturalesa. Tenien una experiència acumulada de repressió familiar durant el primer franquisme que aleshores ja eren records llunyans en el temps, però que havien incrustat en el seu tarannà una por insuperable, una temença irracional contra l’autoritat i una prevenció davant de qualsevol implicació política. Eren del parer que el millor era anar passant sense fer remor per no prendre mal. La repressió no és un acte estàtic ni personal, s’inocula a l’ànima i es transmet generacionalment.

Més de dues dècades després, ja no estic tan segur que algun dia no em tanquin o tanquin aquesta revista. Perquè la justícia espanyola és l’arbitrarietat pura i dura. Avui, per exemple, toca solidaritzar-se amb Gonzalo Boye. Sobre el paper, no corro cap risc, però ha arribat un moment que mai se sap. A La República tenim la sort de poder llegir les seves anàlisis imprescindibles per entendre la conjuntura política i judicial actual. Per saber què passa, per què passa i què passarà a continuació. Un luxe.

Com tots sabem, l’advocat major del procés és objecte d’una persecució judicial abjecta amb l’objectiu de fer-lo descarrilar a ell i alhora advertir els que gosin continuar la seva feina. De la mateixa manera que el Tribunal de Cuentas pretén la ruïna de desenes d’independentistes per enfonsar-los a ells i posar-nos la por al cos a tots. De vegades ho aconsegueixen. A la llarga, però, sempre hi tornem, perseverants. Quan van morir els vells de casa que em recomanaven callar vaig descobrir, entre els seus papers, que havien retallat i guardat tots els meus articles. Tenien por, sí, però mantenien l’esperança. Per això, benvolgut Gonzalo, continuarem escrivint amb el llaç groc a la solapa. La nostra lluita l’has fet teva. La teva lluita, la fem nostra.