Opinió

Dietari setmanal

El voraviu

“«Pon algo».” Que Netflix decideixi per tu. Al més pur estil canal únic dels seixanta i setanta del segle passat
Retrobament, concòrdia, convivència... En realitat han utilitzat tots aquests mots com a sinònims de neoautonomisme
Resulta ridícula la percepció de frontera que es transmet des de l’obtusa mentalitat de Madrid
No hem après cap lliçó, ministra. Lliçons de segons qui, ni les justes

Dietari setmanal de Joan Vall Clara amb il·lustracions de Jordi Soler

Divendres. 16. JULIOL

Aquí, la butxaqueta

La Moncloa ens veu com salpassers o nens de primera comunió anys seixanta

Des de dalt del seu cavall blanc (cavall alat, segurament), Pedro Sánchez ens veu com nens de primera comunió dels anys seixanta. “Senyoret de tal i de tal, per servir Déu i vostè, i aquí tinc una butxaqueta, per si m’hi vol posar una pesseta”, varen ensenyar-nos a dir les àvies Neus, quan preparàvem la primera comunió i com a alternativa al catecisme de lletania que memoritzàvem amb les monges i amb mossèn Pere. En David Portabella, en la seva crònica d’avui a El Punt Avui, “Sánchez reorienta el diàleg amb Catalunya a l’economia”, explica, ras, curt i magistralment, quin és el nou panorama que s’ha obert per al país a la Villa y Corte. Contra referèndum, fons Next Generation de la Unió Europea. Contra amnistia, Perte del cotxe elèctric. Contra l’autodeterminació, nova llei de les start-ups. Tot amanit amb els 20 punts de Mas, els punts afegits de Puigdemont i Torra, i de sobreprima, els Jocs Olímpics d’hivern de llaminadura amb el cafè. El Súper de La Moncloa ha interpretat (per alguna cosa deu ser) els dos anys de calma i contemplació que s’ha donat la coalició de govern independentista com que, una vegada més, tot s’acabaria que passaríem la bacina, que li ensenyaríem la butxaqueta on ha de posar la pesseta o que, com a bons salpassers, li conjuràvem els mals esperits (moció de censura, investidura i pressupost) a canvi d’una dotzena d’ous, un pollastre o un conill, que era el que s’estilava a l’època del salpàs.

Dissabte. 17. JULIOL

“«Pon algo»”

La sobreabundància audiovisual fa tornar a la programació única del ‘TP’

No soc usuari de plataformes ni consumidor de sèries i, per tant, visc només de referències i per curiositat professional alguns dels problemes que generen la comunicació i l’entreteniment de darrera generació. Escoltava a la ràdio un especialista que explicava que Netflix presentava símptomes de morir d’èxit (per excés d’oferta) i que havia pres decisions i que la decisió era una funció que ja havien incorporat i que es diu “Posa alguna cosa”. Ell va dir, exactament, “Pon algo” i desconec si hi ha versió en català. Es veu que l’oferta del que pots veure a Netflix és tan gran i tan variada que genera una verdadera feinada escollir. Arribes a casa cansat de la teva jornada de treball i resulta que el que era un gran avantatge s’ha convertit en un despropòsit. Havies de ser lliure i tenir les teves opcions i fer-te tu mateix la programació i no haver-te de limitar al que un o set programadors havien decidit que els donaria audiència aquella nit. Però les opcions de Netflix són tantes que es veu que escollir et genera una altra jornada de treball si vols escollir a consciència després de veure l’oferta. D’aquí prové el “Pon algo”. Que Netflix decideixi per tu. Al més pur estil canal únic dels seixanta i setanta del segle passat. Plantofes, butaca i el que em posin. El que no podran tornar a tenir és la mítica revista de programació televisiva que aquells anys feia tirades de més d’un milió d’exemplars. El TP. Se’n recorden? Tanca el 24 de setembre.

Diumenge. 18. JULIOL

Neoautonomisme

Durant setmanes ha estat la concòrdia i el retrobament i ara és l’economia

Durant unes quantes setmanes, cada pas fet pel PSC i el PSOE, fins i tot els fets en direcció contrària, l’han venut com un pas cap al retrobament, i la murga ha durat i durat. Tot ha sigut retrobament, tot ha sigut concòrdia i tot ha sigut convivència. Perquè de quin retrobament em parlen?, em preguntava. Del poble? De l’escola? De la universitat? Del patinatge? De la feina? De l’escolania? De les fures del barri? Dels de l’espeleologia? Quins desencontres he tingut, que facin tant de lleig, que enfosqueixin tant el meu perfil i que sigui imprescindible que ens retrobem? I, sobretot, retrobament amb qui? Qui la guixava i quin tipus de gargots s’hi feien, en aquesta famosa agenda del retrobament que ha menat les nostres vides per uns mesos? Amb qui havia de retrobar-me, concordiar-me i reconviure, jo? He arribat a estar preocupat, no us penseu. A qui havia deixat abandonat i no en tenia el pes clar sobre la meva consciència? En realitat han utilitzat tots aquests mots com a sinònims de neoautonomisme. Ja els vaig encervellar de petits, als meus fills, que les paraules són màgiques. I vet aquí que de cop i volta, com si ja ens haguéssim retrobat (a mi no em consta tal extrem), han deixat de parlar-ne i ara tot és refer l’economia, reconstruir després de la pandèmia, situar-se en el futur, gestionar les coses que interessen a la gent. Un altre reguitzell de paraules distintes, màgiques i sinònimes. De neoautonomisme, també.

Dilluns. 19. JULIOL

Francesos no, gràcies

Però no eren els independentistes els que volien posar fronteres?

La picabaralla per si els hidroavions francesos amb base a Perpinyà han de ruixar o no els boscos de la Catalunya del Sud quan hi ha incendis com el de Llançà i el Port de la Selva es remunta a quan les granotes portaven espasa, en llenguatge de l’àvia Neus. Per això fot més riure per no plorar i resulta més ridícula la percepció de frontera que es transmet des de l’obtusa mentalitat de Madrid. Però no eren els independentistes els que volien posar fronteres? Què fan els estats de la Unió Europea assenyalant que unes alzines necessiten permís dels hidroavions francesos per cremar-se i que uns suros el necessiten dels helicòpters espanyols? Fins aquí arriba el ridícul europeu? Fa 40 anys que dura aquesta gresca, no us penseu. En Joan Delort, l’actual director general, acabava d’ingressar com a agent a la Guàrdia Urbana de Barcelona, el Cos de Bombers encara depenia de la Diputació i un servidor feia informació de carrer. Més d’una vegada aquells anys els francesos havien entrat sense permís (i d’altres amb permís) de l’Estat espanyol. Sobretot si el vent bufava en direcció nord. Ni a un costat ni a l’altre de l’Albera s’esperava el permís de Madrid. Ves a saber si el foc ja seria a París quan hauria arribat! Molta Europa per a algunes coses i per a d’altres, molt poca. Darrere tan ridícula negativa, reiterada en 40 anys de lluita contra el foc, només hi ha l’orgull patri de l’exèrcit espanyol. Francesos no, gràcies.

Dimarts. 20. JULIOL

Quina lliçó, ministra?

Amb aquesta carta de presentació, de la seva classe, campana cada dia

És manxega, de Puertollano, i la gran aposta per la nova organització territorial espanyola amb què ara sí que ens seduiran tal com tenen manat (recordeu que seduir els catalans era la instrucció de la banquera Botín en nom de l’Ibex 35). De moment la manxega de Puertollano, ministra, portaveu del govern, i substituta de Miquel Iceta en la funció territorial, està convençuda que hem après la lliçó i que aparcarem el referèndum. Ho manifesta així mateix, llengueruda, i alhora creguda que ens raspalla. És la seva segona gran creació en 10 dies. La primera, que no calia veure els catalans com un conflicte de convivència o un problema polític i que se’ns podia veure com un “territori líder en la fabricació de vehicles”. Quina gran visió, senyora! Vostè sí que cavalcarà planúries, i no Don Quixot! I ara, digui’ns, sisplau... de quina lliçó parla, ministra? Ens hem matriculat d’unes disciplines i ens avaluen d’unes altres. És el que passa. Això, i que venen amb una vella lliçó que els han encervellat durant anys mentre deien que era a Catalunya que s’adoctrinava. Hem fet campana, ministra, de les classes en què vostè i els seus companys s’han tret el doctorat amb nominació cum laude, o com es digui, que concedeixen als que ho porten a la vena. No hem après cap lliçó. També ho portem a la vena. Lliçons de segons qui, ni les justes. De vostè, amb aquesta carta de presentació, campana cada dia.

Dimecres. 21. JULIOL

Ara en Bolaños

Tot pinta que el nou govern de l’Estat ens en prepara alguna de sonada

Quina allisada que ens prepara en Pedro Sánchez! Qualsevol dia d’aquests ens en fotrà una de campionat, perquè ens quedi ben clar de què va aquesta renovació de govern, la concòrdia, la bilateralitat, la taula de negociació, el detallet dels indults, la independència judicial i les fiances del Tribunal de Comptes. Primer ha sigut la ministra de Puertollano i la lliçó que havíem de tenir apresa. Ara en Bolaños, Félix Bolaños García, la reencarnació d’en Supertot. “El procés sobiranista s’està acabant i s’està iniciant el procés de recerca de solucions.” Aquest Bolaños, ministre de la Presidència, és un màquina de veritat, un “Rasputín”, que en deia l’àvia Neus dels que realment tallen el bacallà. Expliquen els cronistes de la Villa y Corte que fins ara la cosa de qui bufava l’orella a Sánchez es movia entre la Calvo, l’Ábalos, en Redondo i en Bolaños, i que ara s’ho ha quedat tot el ministre de la Presidència. Es veu (jo no ho acabo d’entendre) que el seu gran èxit va ser l’exhumació de Franco i el No-Do que va organitzar pel trasllat. Ara torna al concepte de la Soraya Sáenz de Santamaría. Recorden l’“escapçats”? Recorden l’“en liquidació”? Recorden “el suflé” que ja baixava? Fins i tot l’enquesta del CIS els dona que l’independentisme no es mou ni un pèl enrere, però ells hi insisteixen, i és perquè ens en preparen alguna de grossa que temo que enganxi els nostres dirigents de vacances i ventre i bufeta plens.

Dijous. 22. JULIOL

Mai més res no serà igual

Ara es matriculen en 15 minuts i nosaltres necessitàvem un dia sencer

Un dia de setembre del 1976 vaig dormir la meva primera nit a Barcelona. L’endemà m’havia de matricular a ciències de la informació, a Bellaterra, i, per fer això amb unes certes garanties des del Baix Empordà, havies de mobilitzar-te el dia abans, si no tenies vehicle. Parlo del 1976, sí, fa 45 anys, una eternitat. L’endemà vaig ser un dels afortunats que van aconseguir formalitzar la matrícula i no haver de tornar-hi un segon dia, però vaig acabar ben entrada la tarda i d’un pèl. Vint-i-quatre hores, tot plegat. M’havia llevat de matí i havia agafat el tren a Cerdanyola, i d’allà, un bus fins a Bellaterra. No recordo en quantes cues estava organitzada la matriculació, però en vaig haver de fer unes quantes. I no totes allà mateix, perquè era aquells anys que físicament la facultat no existia i que anàvem de paquet entre aules d’Econòmiques i aules de Dret. Els impresos, a secretaria; les fotocòpies, a Dret; les consultes, a Econòmiques; alguna cosa al deganat i potser fins i tot alguna al rectorat. O potser al revés, tant li fa.

Un viacrucis, de totes maneres. M’ha vingut al cervell perquè ara la meva filla s’ha matriculat a la Pompeu Fabra i ho ha enllestit en 12 minuts de rellotge. Tenia adjudicat un horari de matriculació entre les onze del matí i les tres de la tarda, i, com que treballa i plega a les dues, patia per si li sortia algun problema. Li van sobrar 45 minuts. Després de la covid, mai més res no serà igual.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor