Blindar el català

“Sempre arriba un moment en el qual cal escollir entre la contemplació i l’acció. Això es diu convertir-se en home”, va escriure Camus. Entenia la vida, l’existència humana, la convivència o les relacions socials com un acte de consciència individual. Si féssim una simplificació poc ortodoxa, podríem dir que va explicar que és necessari prendre decisions per moure el món, tot assumint també les possibles conseqüències. Per tant, va teoritzar sobre el fet que tots som les accions que realitzem, siguin encertades o no.

La classe política, també. Dels nostres representants no esperem gaires contemplacions, sinó accions concretes, aquelles que permeten solucionar problemes o, si més no, dissuadir-los. Aquests dies, en veure les reaccions polítiques a la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que reclama l’aplicació de la sentència que fixa un 25% de castellà a les aules catalanes, he pensat en aquestes paraules de Camus. Sembla que ja no hi ha marxa enrere, però la gran pregunta és: el govern no té alternativa? Tot i que ha trobat la manera de guanyar temps interposant un recurs, sembla que la política afronta els problemes quan ja no té cap altra opció, ja que probablement es podrien prendre decisions abans.

Aquell lema d’El català no és toca no serveix per frenar la decisió del tribunal. I sense Junts ni la CUP queda demostrat que la qüestió de la llengua a les escoles s’ha convertit, un altre cop, en una batalla entre partits, quan hauria de ser una unió a favor, en defensa del català. Efectivament, Ciutadans ha aconseguit el seu gran objectiu: fer de la llengua un conflicte polític.

Com mantindrem viva la llengua si les generacions futures no l’utilitzen habitualment? Un estudi de Plataforma per la Llengua alertava recentment que només un 35% de les converses a l’hora del pati es fan en català a l’educació primària i un 15% a la secundària. Què ha passat des dels anys vuitanta fins ara? Llavors la immersió lingüística es considerava un element de cohesió i, fins i tot, una forma d’ascens social. Ara, en canvi, ens trobem en un atzucac difícil de resoldre políticament perquè un tribunal ha decidit quin ha de ser el model d’escola. Això no hauria de dependre del Parlament de Catalunya? Sí, però fins avui no s’ha legislat per evitar-ho i ara s’imposen els nervis, les sorpreses i les presses.

Convé recordar que el 23 de desembre del 1994, el Tribunal Constitucional va dictar una famosa sentència favorable a la immersió, que donava resposta a la qüestió d’inconstitucionalitat presentada per l’advocat d’extrema dreta Esteban Gómez Rovira sobre la llei de normalització lingüística. Va anar d’un pèl, però l’hàbil maniobra dels serveis jurídics de la Generalitat, amb Ramon Llevadot al capdavant, va aconseguir desviar el cas al TC, aleshores sense una sobrerepresentació de vots ultraconservadors, i va evitar així que arribés a la sala segona del Tribunal Suprem, presidida per un exmembre de la División Azul. Si això va passar a principis de la dècada dels noranta, com és que ara sembla impossible trobar solucions i posar-se d’acord per garantir la immersió?

Hi ha qui diu que la immersió ha estat un presagi, però que mai s’ha arribat a aconseguir. Potser aquesta també és una afirmació enverinada; tot i així, el que és evident és que els anys del procés no han contribuït a reconduir aquest problema, sinó tot el contrari. No podem pensar que el català és la llengua dels independentistes, i si passa això és realment preocupant.

Cal recuperar l’entesa lingüística, i qualsevol pacte hauria d’incloure els socialistes, perquè és necessari mantenir la preeminència del català sense quotes. També és cert que el consens de país en l’àmbit educatiu és fonamental i no pot forjar-se només des dels partits polítics, cal fer-ho també des de la comunitat educativa, aprofitant espais transversals com Somescola. L’objectiu no és blindar la immersió, sinó blindar el català.