Opinió

Opinió

EL XOC AMB EUROPA

Gràcies a l’exili català s’ha posat en evidència, i en temps real, que en molts aspectes Espanya no és Europa
Algú, ja veurem qui, haurà d’assumir el cost d’una estratègia judicial tant descabellada com equivocada per reprimir l’independentisme

Els qui llegeixen habitualment els meus articles, o els meus llibres, deuen saber que no és el primer cop que parlo del que ara explicaré. I estic segur que, per lamentable que sembli, no serà l’últim que em vegi en la necessitat de cridar l’atenció sobre un fet que molts neguen, uns altres ometen i alguns simplement ni entenen: el que jo anomeno “el xoc europeu”, que no res més que la negació de la realitat, el fet de donar l’esquena a Europa i al seu sistema democràtic i ancorar-se en una realitat en blanc i negre que tant mal fa a qualsevol societat que pretengui ser autènticament democràtica.

Per a mi, el xoc que s’està produint o, més ben dit, evidenciant, entre la manera de fer dret i d’impartir justícia a Espanya i la que es fa des de fa molt temps a Europa és un tema recurrent, perquè crec que és d’una gravetat tan profunda que només des d’una miopia històrica, política i cultural es pot no voler veure. Òbviament, es tracta d’una dinàmica que és molt més àmplia que la de l’àmbit jurídic, ja que afecta l’aproximació que es fa de totes les esferes de la vida i el que s’entén per democràcia, però prefereixo analitzar-la des de la perspectiva jurídica o judicial, que és la que conec millor i la que, a més, en aquests últims cinc anys s’ha evidenciat dramàticament i en temps real, que és el que de veritat més ha dolgut als qui van fer una mala aposta pensant que Europa arribaria tard.

El xoc ve de lluny, però només quan les costures del règim del 78 s’han tensat és quan de manera més visible s’ha manifestat aquest fenomen que tant ens allunya de l’Europa de les llibertats, de l’Europa dels ciutadans. Gràcies a l’exili català s’ha posat en evidència, encara més si és possible, i en temps real –cosa que impedeix la consegüent ocultació pel pas del temps i la fragilitat de la memòria–, la manera divergent d’abordar els problemes a un costat i un altre dels Pirineus, i s’ha deixat en evidència que en molts aspectes Espanya no és Europa i, pitjor encara, que l’adscripció d’Espanya a Europa és formal i interessada, quasi unidireccional i basada en interessos merament econòmics però no en els propis d’un procés d’integració cultural, polític, sociològic ni, de bon tros, judicial.

En l’aspecte judicial, el problema parteix de la diferent concepció que es té respecte a què és el dret i per a què serveix, però també respecte a com i des de quines perspectives s’han d’interpretar les normes en cada cas, la qual cosa porta a una errònia concepció dels diferents procediments, de què se’n pot fer i què se n’espera. Per a mi, i també a Europa, el dret no és més que una tècnica de resolució de conflictes l’ús de la qual ha d’estar orientada a la solució de problemes, de confrontacions, de qualsevol situació i conflicte, sigui de les característiques i dimensions que sigui. Aproximar-se al dret pensant que ha de ser alguna cosa diferent no només és un error, sinó que porta a situacions com la que actualment es viu a Espanya, on l’han transformat, o més ben dit l’han seguit utilitzant com un instrument repressiu a través del qual es modula la realitat a imatge i semblança de les personalíssimes idees de qui l’aplica i partint, sens dubte, d’uns criteris inspiradors o indicatius que provenen de les altes instàncies jurisdiccionals i que es materialitzen a través d’una jurisprudència cada dia més allunyada de la societat a la qual va dirigida.

Segurament cap cas, o pocs, havia permès abans aquest contrast, i si en alguna mesura havia passat havia estat sempre en diferit, tan espaiat en el temps que havia acabat sent quasi anecdòtic i mancat, en la majoria dels casos, de la necessària difusió per treure’n les oportunes lliçons, les que haurien permès avançar cap a un canvi de paradigma, un canvi de visió i fins i tot de sistema. El cas català, que en realitat s’hauria d’anomenar el cas espanyol, serveix com a clar exemple de la col·lisió de trens que s’està produint sobre com apliquen el dret a Espanya i a Europa.

Les premisses a partir de les quals es va construir la repressió judicial a l’independentisme van ser diverses, però les més significatives van ser dues: 1) es van portar els procediments a les altes instàncies jurisdiccionals de l’Estat perquè allà podien controlar el resultat, i 2) pensaven que quan Europa es pronunciés –el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH)–, les penes estarien complertes i la major part dels qui van participar en aquests procediments s’haurien jubilat.

Sí, a Espanya no és nou l’ús de “tribunals especialitzats”, o més ben dit especials, per abordar problemes que, tenint una etiologia política, es pretenen solucionar per la via judicial. La improvisació de la resposta donada, a través d’una querella del llavors fiscal general al “desafiament sobiranista” va arrossegar la justícia cap a una duplicitat d’escenaris que contradeia, clarament, aquest desig de control. Només quan es van adonar de la gestació de l’exili i del que implicaria respecte al qüestionament del procediment complet és quan van entendre que ho havien de reunir tot sota el paraigua del Tribunal Suprem a efectes de credibilitat internacional. Es va vulnerar el dret al jutge natural predeterminat per llei per controlar el resultat, sense pensar que això no era un frontó, sinó que al davant tindrien bons juristes fent la seva feina, tornant totes les pilotes i posant en evidència aquest tipus d’aberracions jurídiques i judicials.

Així s’ha anat fent des d’un començament, i el resultat, a poc a poc, s’ha anat visualitzant, tot i que això, tant per part dels responsables de la barrabassada com dels qui controlen l’emissió dels diferents relats, no es vol reconèixer. Tot aquest disseny, no pas estratègia, tenia un límit o un punt final: Europa. Tot i que ho sabien, el gran error de càlcul va ser no estar al dia de la realitat jurídica europea, pensar que s’utilitzarien els mecanismes defensius de sempre i, per descomptat, no comptar amb l’exili ni amb la lluita que des d’allà es plantejaria. Sabien, com alguns reconeixien ufans en cercles íntims o propis per desplegar fanfarronades plenes de supèrbia, que algun dia vindria una resposta des d’Europa per part del TEDH, però pensaven que això seria molts anys més tard, de manera que els terminis també els controlarien ells. Tanmateix, per poder acudir al TEDH és necessari, primer, esgotar la via interna, per la qual cosa, d’una banda, calia disposar del temps que la causa estigués al Suprem, i d’una altra, del temps que el Constitucional entretindria els diferents recursos d’empara que s’hi presentessin. Després de la via interna, amb això hi comptaven, el mateix TEDH trigaria anys a resoldre les demandes que es poguessin presentar, sempre sense garanties d’èxit per diversos factors, inclosos els tècnics. Tots aquests càlculs els van fer, per la qual cosa no és estrany que en més d’una ocasió alguns dels responsables de tot diguessin a qui els volia escoltar: “No estaria així de tranquil si no sabés que quan Estrasburg resolgui ja estarem jubilats”, ja que es tractaria de respostes simbòliques i perquè, evidentment, en aquest lapse de temps les penes també s’haurien complert.

Tot, absolutament tot, es va fer sabent que arribaria una resposta europea, però també pensant que ja no els esquitxaria en l’aspecte professional ni polític. Mai van tenir al cap –i aquest és un dels principals errors de la repressió– la possibilitat que obriríem uns escenaris jurídicament viables que permetrien, quasi en temps real, contrastar tot el que s’estava fent des de l’Estat amb la inqüestionable realitat del dret de la Unió, el gran enemic silenciós dels abusos nacionals. L’exili, la decisió d’exiliar-se dels líders independentistes catalans, no només va ser encertada en l’aspecte polític, sinó, sens dubte i especialment, també en el jurídic, perquè va obrir un ventall de possibilitats de defensa que difícilment es tenen en qualsevol altre cas.

Uns es van enfrontar a la justícia a Espanya, amb les conseqüències que tots coneixem, i uns altres es van enfrontar a la justícia espanyola a través de les diverses jurisdiccions europees i amb els resultats que dia a dia s’estan veient. És aquesta descol·locació davant l’estratègia de lluita dels exiliats i de defensa de l’exili el que ha portat certes esferes a un clima de pessimisme generalitzat del qual no era gaire conscient fins al matí del 27 de juny del 2021, quan vaig veure la portada del diari El Mundo: “El Suprem després dels indults: «La nostra sentència de l’1-O està morta a Estrasburg; la batalla d’Europa està perduda».” Les anàlisis que en feien, almenys les que es desprenien de les cites de l’esmentat article, bé reflectien un xoc entre el que ells veuen i pensen i el que es veu i pensa a Europa.

En tot cas, i tornant directament al que m’interessa, crec que la col·lisió entre el dret o la manera d’aplicar el dret que s’ha fet i s’està fent per part de les altes instàncies jurisdiccionals en contrast amb com es fa i s’aplica el dret a Europa és només un dels elements de l’equació, el resultat de la qual estem calculant ara. Dic això perquè, a part de no tenir al cap la possibilitat que obríssim un escenari litigiós en viu i en directe des d’Europa i a Europa, tampoc eren conscients de com es veuria tot el que s’estava fent des de fora de les fronteres de l’Estat. Aquest ha estat un altre dels grans errors comesos per part dels qui han usat el seu il·limitat poder per reprimir un dret propi de tot un poble; va fallar la cosmovisió i es va imposar una visió provinciana de la realitat. Si bé sempre és important la imatge que un tingui d’un mateix, l’autènticament rellevant és com ens veuen els altres. Aplicada al cas, la qüestió no era la visió nacionalista espanyola del tema, sinó la que s’ha projectat, que, com s’ha anat comprovant, no és la que pensaven des del sud dels Pirineus.

Algun dia coneixerem la quantitat de recursos públics gastats per intentar projectar una imatge de la justícia espanyola i del cas català, ja que sens dubte res d’això ha estat gratis, a pesar del pobre o inexistent resultat que han obtingut. Algun dia també coneixerem quants diners públics s’han gastat en la persecució a què han estat sotmesos els exiliats i els qui els defensem, així com quants diners d’estranyes procedències s’han gastat en els mateixos assumptes. En qualsevol cas, i respecte al que m’interessa, crec que les recents comunicacions que el TEDH ha fet a Espanya en relació amb les demandes presentades per diversos líders independentistes catalans, la resolució del Comitè de Drets Humans de l’ONU respecte a la violació dels drets del president Puigdemont, així com el desastre collit pel Tribunal Suprem amb les anomenades “prejudicials de Llarena” ens apropen cada vegada més a un fet inevitable: algú, ja veurem qui, haurà d’assumir el cost d’una estratègia judicial tant descabellada com equivocada per reprimir l’independentisme català.

Els mitjans de comunicació podran seguir guardant silenci, i els de sempre, generant relats, però si hi ha una cosa que resulta cada dia més evident és que els qui van donar per perduda la batalla europea, ja el 2021, tenien raó… el temps tot ho posa al seu lloc.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor