UN ANY ZERO

L’Estat espanyol i l’independentisme tanquen un any políticament convuls i excepcional. No pas per una voluntat política del PSOE de negociar res amb Catalunya, ni tampoc per una estratègia unitària exitosa dels artífexs de l’1 d’Octubre durant la legislatura passada, sinó per una carambola electoral que va donar inesperadament a Junts per Catalunya la clau de la governabilitat d’Espanya. Sense el setè escó dels junters, el preu a pagar per part de Pedro Sánchez per seguir a La Moncloa hauria estat molt menor, sense cap mena de dubte –només hauria calgut una abstenció de Junts, perquè el sí d’ERC era previsible, sobretot perquè tant PSOE com Sumar havien lligat molt bé el discurs de la por a l’extrema dreta–, i l’independentisme en conjunt no hauria tingut la força negociadora que li ha permès obrir efectivament la porta a una nova etapa política, els fruits de la qual encara són molt verds. Pel que fa al PSOE, s’ha vist empès a redefinir la seva posició al mapa del règim del 78 i a hores d’ara, com a mínim mentre duri aquesta legislatura, el bipartidisme imperfecte que fins ara permetia l’alternança entre el PP i el PSOE com a guardians d’aquest búnquer s’ha trencat. Amb Cs mort i enterrat i amb un PP que comença a prendre consciència del cost que ha tingut flirtejar amb l’extrema dreta de Vox, socialistes i Sumar semblen condemnats a reformar i democratitzar aquest règim si volen seguir mantenint el poder gràcies als vots d’allò que el mateix règim anomena nacionalismes perifèrics. D’alguna manera, és un any zero per a molts actors polítics. Per al PSOE i per a l’independentisme, i també per a l’esquerra espanyola.

Anem a pams. Sis anys després de l’1-O, l’independentisme té les bases posades i ara, diuen, arrenca una nova etapa en la qual s’han de recollir els fruits d’haver sobreviscut a la repressió de l’Estat, encetant un camí de no retorn de negociació cara a cara amb aquest Estat. Junts i ERC han aconseguit la llei d’amnistia –si el poder judicial no se’n surt en la seva guerra per impedir-ho– i arrenca una negociació per posar les bases del referèndum. Tot plegat amb mediació internacional. No és poc. I a partir d’aquí, caldrà demostrar que la base social encara hi és. Passant, això sí, per unes eleccions a Catalunya d’aquí a tot estirar un any i escaig, en què l’independentisme hauria de ser capaç de sumar una majoria sòlida. No tindria sentit arribar-hi enfrontats, deixar en mans del PSC la Generalitat i començar una guerra per fer de crossa socialista. Si es va cap a la independència, el govern de Catalunya ha d’estar blindat. Si no, aleshores estarem parlant com a molt d’un autonomisme ampliat.

Pel que fa al PSOE, també és un any zero. S’enfrontarà a una revisió profunda de la seva política de les darreres dècades en l’eix nacional arran de la nova etapa oberta amb l’independentisme, que l’estarà collant perquè compleixi els seus compromisos d’avançar en la resolució del conflicte polític. Una democratització d’Espanya que pot tenir un preu electoral a curt o mitjà termini, però que probablement tindrà un retorn en el futur polític de l’Estat, amb o sense Catalunya. I s’enfrontarà també a una duríssima oposició de la dreta i l’extrema dreta, no pas per temes socials, sinó sobretot pel front català. Serà una legislatura de confrontació política amb el PP i Vox, però també amb certes clavegueres de l’Estat que treballen a tot gas per destruir la llei d’amnistia. Clavegueres policials, judicials i també empresarials.

Finalment, per a l’esquerra espanyola, que no és el PSOE, l’operació Yolanda Díaz ha tingut com a resultat la conversió d’aquella esquerra transformadora del 15M en un nou partit de l’establishment, plenament integrat com a crossa del PSOE –com ho va ser ICV del PSC i ara aspiren a ser-ho els comuns de Salvador Illa a la Generalitat i de Jaume Collboni a Barcelona–, un partit que anul·larà la dissidència ideològica que practicava Podemos en la legislatura anterior i que tant incomodava Pedro Sánchez. Ara, el president té tots els seus ministres alineats i no hi ha risc de dissidència. Hi ha en joc sous i càrrecs. Mentrestant, a fora, el que queda de Podemos, dissolt en un grup mixt, intentarà demostrar que hi ha vida a l’esquerra de Sumar. Ho tindran molt difícil, però ja es mouen possibles aliances per a les eleccions europees del maig del 2024 amb forces com ERC, Bildu i el BNG.