El voraviu

És Nadal i estem contents. Suposo. Això explica que totes les patums sortiran a la foto. Recorden quan no hi havia manera que Sánchez agafés el telèfon al president Torra? Allò va durar i va durar, però ara estem en una altra fase. Finalment es veu en què consistia la concòrdia que predicaven haver recuperat. Que les patums es trobin i que es facin fotografies perquè puguem veure que bonics que estan i que feliços que són. Vol dir això que ningú es mou? Recorden què era el que deia Guerra que faltava perquè tothom sortís a la foto? No es mou ningú, doncs? O és l’esperit nadalenc? Hi ha qui es mou com sempre, però el deixen sortir a la foto ara que ve Nadal? És una nova manera de matar el gall? O és que en la segona edició del govern més progressista de la història n’hi haurà un tall per a totes les ties Pepa? Potser sigui una mica de tot i que això expliqui que el president Sánchez es comporti aquests dies com un patge dels Reis de grans magatzems. Fixeu-vos bé que tothom tindrà la seva foto amb el patge Sánchez. El president Aragonès, el líder de la comunicació del matí, Jordi Basté; el resident a Waterloo Carles Puigdemont, i el president d’ERC, Oriol Junqueras. I com a torna de repartir tantes ales i tocar tantes campanetes, l’àngel Sánchez també tindrà foto amb Núñez Feijóo, encara que sigui al Congrés i no a La Moncloa. Què els sembla? No en volen pas una, vostès? Ara és l’ hora de fer cua. Perquè és Nadal i estan contents!

Grans i ensucrats moments polítics i mediàtics, els d’avui. Sánchez ha matinat, ha agafat el Falcon i ens ha bombardejat amb cotó de sucre. L’ambient embafarà uns quants dies. Entrevistes, trobades, fotografies, petons, abraçades, declaracions conjuntes i pilotes endavant. Durant el primer trimestre tornaran a la taula de diàleg entre governs, que ara serà una de les tres taules de diàleg. També en algun moment d’aquest any es constituirà la nova empresa que haurà de portar Rodalies perquè és possible que en els quatre anys de l’actual mandat es traspassi alguna cosa. I més encara! Es va per fer una nova llei que garanteixi el dret dels catalans a ser atesos en català per totes les administracions de l’Estat. Petons i abraçades altre cop! Però vigileu amb els jutges! El president interí del Tribunal Suprem, Francisco Marín, finalment ha accedit a reunir-se amb el ministre Bolaños, que els darrers dies li havia fet una mica la pilota. Què demanen les senyories il·lustríssimes? Que el govern posi tot de la seva part perquè cessin els atacs al poder judicial, l’assenyalament de jutges i el parlar de lawfare i politització de la justícia. Tenen els pebrots d’afegir que les crítiques al poder judicial creen un clima de tensió que no facilita avançar cap als acords necessaris per a la imprescindible i inajornable renovació del CGPJ. No se’ls acut pensar que si no en fessin, de lawfare, no en parlaríem ni assenyalaríem els que en fan.

Que l’alcalde de Guissona sigui l’únic que ha cridat l’atenció no vol dir que sigui l’únic poble desbordat per l’arribada d’immigrants sense papers. Encara més: tots els pobles de Catalunya que tenen una significativa població de senegalesos i gambians, sigui en nombre absolut, sigui en percentatge sobre el cens, estan arribats a aquest punt allà mateix. És inevitable tal com funciona el sistema. Quan tanquin les estadístiques del 2023 hauran arribat a les costes peninsulars, balears i canàries al voltant de 40.000 subsaharians sense papers. On són? On han anat? Els han portat amb autobús a plaça Catalunya, els han donat 50 euros i... espavila’t!? Ni això! Han fet el mateix que han fet els immigrants des de sempre, quan han arribat a un país nou, on volen provar de tenir una vida. Han anat allà on tenien un familiar, un amic o un conegut del seu poble que havia sortit abans que ells a provar de tenir una vida, i han tibat de la solidaritat i la germanor humana. Els milers de sensepapers que s’ho han jugat tot al mar i han sobreviscut s’han escampat buscant l’escalfor de la llar dels seus familiars, amics i compatriotes. A Guissona, però també a Salt, Sant Pere Pescador, Mataró, Terrassa, Banyoles, Flaçà, Torrelameu, Salou, Masarac, Ullà, Granollers, Blanes, Figueres i Lleida. A totes aquelles poblacions on poden trobar algú. Funciona com als anys seixanta i se’n diu sobreviure. Així de trist! Ara els esperen tres anys indocumentats!

Ni soc diputat, ni ho he estat, ni ho seré. Tampoc tinc cap càrrec institucional, ni l’he tingut, ni el tindré. En argot Guardiola, soc el que se’n diria “el puto ciutadà”. I des de tan baixa, volguda i estimada instància penso, com la diputada Nogueras, que s’ha de poder citar en veu alta els jutges que pensem que són el que són i que fan el que fan, per molt senyors jutges que siguin. Perquè ens ho permeten la llibertat d’expressió i la llibertat de pensament. Així de senzill. Per molta toga, molt de birret i moltes punyetes que es calcin els que s’autoproclamen intocables. He de poder dir i dic que jo també trobo que entre els que han practicat lawfare hi posaria Concepción Espejel, Carlos Lesmes, Pablo Llarena i Carmen Lamela. Aquests i un desplegable que hi afegiria encapçalat per Manuel García Castellón. Que s’hi posin fulles ells i tot l’estol de corporativistes que s’han indignat pels assenyalaments i pel fet que es puguin constituir comissions d’investigació parlamentàries que poguin qüestionar la feina del poder judicial. No són intocables, són jutges. No són intocables encara que alguns s’hi hagin comportat quaranta anys. No són intocables, encara que alguns s’hi senten tant que es permeten dir que a ells, ni mentarlos. I tant, i tant, diputada Nogueras, que hem de poder dir noms de jutges del lawfare. Ja voldrien que això fos “Míriam i els intocables”, però en aquesta batalla no estàs sola, diputada.

Un Xavi Hernández desconcertat davant la llopada periodística, després de perdre amb el Girona, l’Anvers i empatar a València, ha protagonitzat alguns episodis de declaracions poc afinades per a algú que se suposa vacunat de la pressió i de l’entorn. Més que les de caràcter esportiu i social, crida l’atenció com en un moment determinat Xavi distingeix entre els mitjans “afins” i adversaris. Diu que dels adversaris, dels mitjans madridistes, ja entén que el clavin a la creu. Però l’home esperava una altra consideració i tractament per part dels mitjans “afins”. No el va retopar ningú. A ningú li va estranyar aquella classificació perquè el que passa en el periodisme com el que passa a cal fuster per Nadal, i ho diu el poeta, “ho sap tothom i es profecia”. Així li va al mal anomenat quart poder, més embolicat amb l’executiu, que el judicial amb el legislatiu. Mitjans “afins”! Em va fer venir al cap un document que guardo a l’arxiu signat fa anys entre una solvent empresa periodística local i una solvent de nacional que varen posar projectes periodístics en marxa en importants ciutats. “El director deberá respetar siempre los acuerdos a los que hayan llegado xxxxxx y xxxxxx con la administración municipal. Estos acuerdos prevén mantener una buena relación, la divulgación de la actividad municipal y un respeto «político» a favor del govern local de la ciudad y particularmente en apoyo a su alcalde.” Més clar? I castellà!

Ahir la recaptació de La marató es va enfonsar. Un 30% menys que l’any 2022. 5.705.395 euros, quan n’havia aconseguit 8.034.807. Avui tothom hi buscava (i hi donava) explicacions. Per a tots els gustos i per a més d’una polèmica. S’han posat massa magnífics i massa a la seva, els de 3Cat? No varen trobar en la causa d’aquest any la motivació per emocionar el personal? La varen trobar, però no la varen saber explicar? Molts remarcaven que era la xifra més baixa en catorze anys, i és cert. També és cert que és el tercer any consecutiu que baixa i que ja no és ni el 40% de la que es va aconseguir el 2018, quan es varen superar els 15 milions. De fet, el 2022 ja va ser un 11% inferior a la del 2021, que havia caigut un 7% del 2020. No és el 30% d’ahir. És el 30% després d’un 11% i d’un 7%. És la normalitat dels models de comunicació boomers. La marató ha entrat en la normalitat generacional. Caiguda rere caiguda. Com la premsa de paper. Com la tele lineal. Com la ràdio convencional. Els hàbits de consum de la informació han canviat. No és res extraordinari. La marató es normalitza. Era extraordinari anar trenta anys seguits amunt en un món que no para d’anar a la baixa. La tele lineal i la ràdio convencional ja no són el que eren. El que promocionen, tampoc. És el mar de fons en què navega La marató i en què s’emmarca l’enfonsament de la recaptació d’avui (30%), del 2022 (11%) i del 2021 (7%).

Dijous el govern espanyol va enunciar que es prohibirà l’accés dels joves al consum de pornografia a internet. Enhorabones i aplaudiments a tort i a dret! Petons i abraçades! El primer objectiu de l’anunci ja estava complert. La mentida podrida directa a la vena sempre té efecte. Només uns pocs ciutadans es preguntaven com és que fins dijous era tècnicament impossible. És una de les constants d’aquest xou de Truman permanent i total en què vivim. Hi ha qüestions que d’un dia per l’altre, per art de màgia, passen de la convicció generalitzada que no poden ser i que a més a més és impossible, a l’anunci pompós i omnipresent que ja ho tenim. La fe del convers fa miracles, i els mateixos que et donaven els mil arguments que ens condemnaven a la situació, de cop descobreixen camins al cel i se’ls obren les aigües del mar. En casos molt i molt impresentables, com el de Meritxell Batet i el reglament del Congrés, que no permetia parlar en català, se’ls convida a fer mutis. Però en casos com el de la prohibició del consum de pornografia a mainada i adolescents, tot és pàtria. El realitzador del xou de Truman que fins ara deia que no ara diu que sí. Però és mentida. Era mentida abans i és mentida ara. Crearan la il·lusió que poden tallar-ho perquè ho necessiten per revitalitzar l’audiència. La realitat és molt més complexa. Ni abans s’hi podia fer tan poc, ni ara hi podran fer tant. El temps, per testimoni!