“No callarem les dones”

El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Marta Pessarrodona, l’alcaldia de la ciutat de Barcelona d’Ada Colau o el nou relleu a la Conselleria de Cultura de Mariàngela Vilallonga podrien donar una idea del país que no és la que es correspon amb la realitat. Algú s’imagina una presidenta de la Generalitat dona? Seria possible? Vivim, es digui el que es digui, en un país inequívocament masclista, malgrat les petites circumstàncies atenuants. Enrere queden símbols com a illes solitàries, amb els noms de Maria Aurèlia Campany, Montserrat Roig i Teresa Pàmies, per no parlar de més antigues com Dolors Monserdà, Clementina Arderiu, Rosa Leveroni, Aurora Bertrana, Víctor Català i poques més.

La poeta Dolors Miquel, que ha denunciat en repetides ocasions aquests comportaments, va patir el 2016 una andanada d’Alberto Fernández Díaz, regidor etern del PP a l’Ajuntament de Barcelona, per un poema titulat Mare nostra. Dolors Miquel, que no es mossega la llengua, sintetitza: “L’època poètica actual es caracteritza sobretot per l’arribada massiva de la dona al terreny de la poesia catalana. Tanmateix, aquesta visió optimista, si s’analitza una mica, s’ensorra en comprovar que els sistemes androcèntrics, patriarcals i/o sexistes continuen sent el cap i casal de la poesia catalana. Aquest fou el punt de partida de l’estudi que vaig llegir a Inca i fa uns dies a l’Horiginal de Barcelona, on vaig demostrar amb dades i raonaments l’estat actual –i preocupant–, de la qüestió i on denunciava entre altres coses l’actitud entre paternalista i condescendent dels homes cap a la literatura de dones, sobretot si aquestes són les seves protegides. També l’actitud falta de criteri d’algunes dones, que ho publiquen tot, i ho enlairen tot només perquè prové d’una dona. Cal criteri, senyores i senyors.”

Potser el gran canvi seria aquest, repartir d’una manera més equitativa, no amb quotes ni tants per cent, el poder. En la república de les lletres, tan avançada, d’altra banda, a la resta de sectors del país, les coses han començat a canviar. Ningú ho diria si escoltem els comentaris de dos diplodocus de la poesia quan, després que Maria Cabrera guanyés el premi Carles Riba de poesia el 2017, van començar a ofendre la parròquia dient que el Riba es podia convertir en el nou Amadeu Oller. Què volien dir? A part del masclisme vergonyós que manifestaven volien comparar el premi més important del panorama amb el premi més rellevant de joves, un dels degans, l’Amadeu Oller, que l’han guanyat els últims quinze anys majoritàriament dones (Núria Martínez Vernis, Mireia Calafell, la mateixa Maria Cabrera...) sobretot perquè la majoria de les participants són dones, a més dones que tenen moltes coses a dir, i les diuen de manera diferent i original, si no és un tòpic l’adjectiu original. Des de l’any 2000, a part de les esmentades, han estat guardonades amb l’Oller Helga Simón, Laura Torrés, Glòria Coll, Irene Solà (darrer premi Anagrama), Estel Solé, Sònia Moya, Anna Ballbona, Irene Tarrés, Àngels Gregori (presidenta del Pen Club Català) i Laia Noguera, és a dir, tretze de divuit. Si mirem les darreres edicions d’un altre dels premis joves de més prestigi, el Martí Dot, també trobarem els noms d’Aina Torres, Núria Domènech, Raquel Santanera, Míriam Cano, Laura Rosich i Bruna Generoso. Què és el que ha passat? Podem fer una comparació, per exemple, amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que acaba d’obtenir Marta Pessarrodona: des de la seva fundació el 1969 fins a l’any 2000 només havia estat guardonada una dona. Ni més ni menys que Mercè Rodoreda! Durant el nou segle, la cosa és va pal·liar amb Teresa Pàmies, Montserrat Abelló, Maria Antònia Oliver i Isabel-Clara Simó, és a dir una misèria, sobretot tenint en compte que les bases especifiquen que “el premi és atorgat a una persona que per la seva obra literària o científica en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans”. Per aquesta escassa exemplaritat no se li va donar a Josep Pla, però tampoc a gairebé cap dona de la nostra cultura escrita. La darrera guanyadora del premi Martí Dot, Carla Fajardo, de 29 anys i periodista de professió, ho analitza així: “La discriminació de gènere potser ja no es perpetua d’una manera tan desvergonyida, però l’amenaça persisteix en forma de masclismes més invisibles que a alguns i a algunes ens costa identificar. Sovint contactem amb la literatura a les universitats de lletres, on les dones escriptores hi tenien un paper molt relegat a un segon pla, almenys fins fa menys de deu anys, quan jo vaig passar per la Central. No ens sorprenia llavors, al contrari. Tot i els esforços de professores com Virginia Trueba, vaig escollir sempre treballar escriptors i poetes homes. En el món de la poesia s’estan fent esforços perquè hi hagi paritat en els jurats dels premis –que són imparells–, tot i que en alguns dels més importants hi continua havent majoria d’homes. És el cas del Carles Riba, i això afecta inevitablement el veredicte: els últims deu anys només dues de les guanyadores són dones. I també és el cas del Martí Dot, amb el qual tinc la sort d’haver estat premiada recentment. Encara que cada vegada hi ha més dones escriptores, com podem tenir les mateixes oportunitats si només les llegim amb una mirada incompleta?”

Si mirem la llista del Carles Riba tampoc resulta gaire més reeixida. La secta secreta dels poetes, la més important del país, manté unes contradiccions flagrants. Mentre va ser convocat com a Óssa Menor, en la dècada del 1950, només el va obtenir una dona, Clementina Arderiu. Des del 1959 fins al 1976, quan li van donar a la Maria-Mercè Marçal, res de res. Haurem d’arribar en l’exploració fins al 1987, quan apareix Olga Xirinacs. De Quima Jaume, el 1989, fins al 2000 i 2001, amb Anna Aguilar-Amat i Susanna Rafart, es produeix un altre desert immens. Rosa Font, el 2010, i l’esmentada Maria Cabrera, el 2016, són la representació en el premi més distingit del país. A què es referien els carques quan afirmaven que el Riba seria el nou Amadeu Oller? Mireia Calafell, una de les millors poetes dels darrers anys, ho expressa amb claredat: “Responc amb estadístiques: premi de poesia Carles Riba: des del 1959, és a dir, des de fa 60 anys, l’han guanyat set dones (la primera, Maria-Mercè Marçal, l’any 1976; la darrera, Maria Cabrera, l’any 2016): un 11,6%. I no ens fa vergonya. Premi de la Crítica de la Poesia Catalana: des del 1962, és a dir, en un total de 57 anys, l’han rebut cinc poetes dones (de Maria Beneyto el 2004 a Zoraida Burgos l’any 2018), ni més ni menys que un 8,77%. I no posem el crit al cel. Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona: una poeta dona guanyadora en els darrers deu anys (Àngels Gregori, el 2013), és a dir, un 10%. I no ens ho qüestionem. Són dades d’alguns dels premis més importants de poesia catalana. Després, però, arreu podrem llegir que “la poesia catalana del segle XXI té nom de dona”, i etcètera. Cal afegir res més?” Aquestes mostres serien extrapolables a la majoria dels estaments catalans, fins i tot a la gastronomia, on els cuiners semblen els amos i senyors dels mitjans de comunicació. Hi ha algú que pugui superar, però, les receptes de les nostres àvies? Parlo amb Ada Castells, que acaba de publicar una de les millors novel·les del nou segle, Mare, una lectura intergeneracional, que escapa a les de gènere per volar per sobre de la majoria dels temes actuals. Dispara amb bala sobre els prejudicis cap a les dones, quan va ser una de les més representatives de la generació nascuda en els anys seixanta, la mateixa a la qual pertanyen Dolors Miquel, Flavia Company i altres: “Hi ha dos vicis que em foten i que perduren. Un és el mite de la pèrdua de la virginitat. Quan comences, sobretot si ets jove, et riuen totes les gràcies. Et converteixes en l’hòstia i sembla que t’hagis de menjar el món. Tots estan enamorats de tu: els editors, els crítics, els periodistes, els agents..., però quan continues amb la teva obra, comences a despertar suspicàcies: què s’ha pensat, aquesta, que podia entrar al cànon? Que era un dels nostres? És evident que les escriptores no som models ni futbolistes. Nosaltres millorem amb l’edat, a base de lectures i experiència, però la nostra veu ja no s’escolta, no es fa un seguiment del nostre progrés, ja no fem aquella gràcia de la joventut, ja no som càndides i fresques com floretes per desvirgar, sinó dones que escopim veritats a la closca pelada dels cretins, com deia el poeta.” Coincideix amb el que deia una de les nostres sèniors més oblidades, la poeta i narradora lleidatana Rosa Fabregat (Cervera,1933), quan explicava, fa uns dies –en ser escollit un dels seus poemes per al Dia Mundial de la Poesia–, la travessa pel desert, l’anonimat que havia viscut la seva obra al llarg dels anys. Quan li demano que doni el punt de vista de la seva pròpia història, em remet al seu poema del dia mundial, No callarem les dones –poema amb què Llorenç del Penedès va homenatjar les tres poetes de la vila: Rosa Fabregat, Roser Guasch i Nati Solé, un 8 de març de fa vint anys–, que ho deixa ben palès: “No callarem, les dones. No callarem. / Contra el silenci de la Història / que ens ha esborrat sens compassió. Conscienciació. //No hem existit, les dones, / tot practicant la submissió / que ens inculcaven en la infància. Marginació. // Ens han negat la nostra força. / Han esborrat els nostres dons / massa cronistes de la història. // No hem existit, car no s’ha escrit / en els seus llibres, la nostra vida. / No callarem contra l’oblit, les dones.” Ada Castells cerciora els comentaris de Fabregat i va més enllà quan m’explica: “L’altra cosa que em fot és que sempre se’m compari amb autores dones. No deixa de ser un honor que et remetin a Agota Kristof, però per què no a Philip Roth? Això no va d’un equip format per dones i un altre format per homes. La literatura és universal, i la gràcia és que et puguis sentir tan identificada amb un africà com Agualusa com amb un romanès com Cartarescu. No hi té res a veure, si tenim penis o vulva, el que fem anar és l’ànima i el cervell.” No resulten sobreres aquestes qüestions perquè les formes de discriminació poden començar per la mateixa defensa del gènere, una paradoxa. Castells no es talla quan diu: “M’interessa que les dones entrin per la porta gran a la literatura, perquè podem aportar arestes de la complexitat humana que han estat poc explorades. La gràcia sempre ha estat no quedar-nos en els estereotips, sinó demostrar que els humans som complexos, contradictoris, terribles i encantadors. Segueixo les veus contemporànies de la Najat El Hachmi, de la Núria Perpinyà, de la Flavia Company, de la Maria Barbal, de la Carme Riera... Quan treuen alguna cosa, les miro, i hi busco el que sempre busco en la literatura, també en l’escrita pels homes: la música i la intel·ligència.”

Maria Barbal, que acaba de publicar A l’amic escocès, una obra que ens situa al seu Pallars natal i que tanca un cicle amb la destacada Pedra de tartera, del 1985, considera: “Com a dona escriptora no recordo cap discriminació directa, però és cert que la nostra societat, homes i dones, durant anys han assumit ben endins que si hi ha un càrrec, un lloc important, l’ocuparà un home abans que una dona. Si hi ha un escriptor bo, durant molts i molts anys, ha anat davant de totes les escriptores bones, en premis, distincions i valoració. Crec que a mesura que la nostra societat sigui més oberta i dialogant, aquest fet canviarà. La cultura no és una qüestió de sexe.” Aquests últims anys, Marta Orriols, Clara Queraltó, Bel Olid, Marta Rojals, Maria Escalas, Eva Baltasar, Jenn Díaz, Alba Dedeu, Tina Vallès, Gemma Ruiz, Blanca Llum Vidal, Núria Cadenes i altres s’han unit a Empar Moliner, Eva Piquer, Anna Grau, Llucia Ramis, Antonia Carré, Anna Carreras, Mercè Ibarz, Monika Zgustová, Margarida Aritzeta, Roser Amills i tantes d’altres perdudes als carrerons de la memòria.