La guerra de les ‘kellys’

Feta la llei...

Esther Comas, advocada del Col·lectiu Ronda, és especialista en la problemàtica de les cambreres de pis. Comencem pels convenis. “Cal que s’apliquin, com a mínim, les condicions del conveni de l’hostaleria. L’article 84 de l’Estatut dels Treballadors diu ara que tenen prioritat els convenis d’empresa –i no del sector–, en temes tan importants com el salari, la conciliació, els horaris i torns, el preu de les hores extres i la manera de compensar-les...” Si ha un conveni del sector i un d’empresa, té prioritat el d’empresa. Això vol dir que totes les lluites d’un col·lectiu poden ser escombrades amb facilitat. “Tot el que s’ha aconseguit sectorialment, en l’hostaleria, per exemple, desapareix quan una empresa de serveis pacta un conveni intern en què es determinen uns sous o unes condicions laborals inferiors a les que marca el sector.” Per tant, una de les reivindicacions més importants és aquesta: contrareforma, per tornar a donar prioritat al conveni del sector. “A les cambreres, com que estan subcontractades a través d’una empresa de serveis, se’ls aplica un altre conveni. Hi ha empreses que marquen com a sou per a les kellys el mínim interprofessional, que fins al 2018 era de 750 euros. Això, per treballar en un hotel de cinc estrelles, fent habitacions amb una qualitat brutal, amb una exigència i perfecció fortes, i un gran ritme de treball! I com que les empreses tenen capacitat per pressionar i fer que la plantilla signi qualsevol cosa...” El cas és que, segons el conveni del sector, el sou d’una cambrera de pis podria arribar als 1.500 euros (bruts). El doble!

Se’n recorden, quan es malparlava de les condicions laborals que oferien les empreses de treball temporal (ETT)? En aquest cas es va arribar a regular que els treballadors cedits quedessin sota el paraigua de l’empresa contractant. Una cambrera de pis llogada a través d’ETT, doncs, havia de cobrar el mateix que les treballadores de plantilla. Diverses fonts consultades plantegen: què se n’ha fet, de tantes ETT? Feta la llei feta la trampa? Pot ser que algunes s’hagin reconvertit i ara siguin les actuals empreses multiserveis que ofereixen treballadors per a recepció, auxiliars de seguretat, manteniment, neteja d’edificis i locals, bidells...? Té lògica o no? “Són tasques que es consideren auxiliars, i ofereixen treballadors per fer-se’n càrrec.” De la mateixa manera que les kellys viuen escanyades, hi ha altres professionals que estan en la mateixa situació. Diu Comas: “Si les kellys aconsegueixen les seves reivindicacions, afavoriran molts altres sectors que també estan en una situació precària, com elles.”

Subcontractació, convenis... I salut. Les kellys porten el cos al límit: carregant pes, fent moviments repetitius, treballant a marxes forçades. Què hi ha, de la prevenció de riscos laborals? I l’advocada comenta: “L’hotel no es responsabilitza de res, ni dels ritmes de treball, ni de quantes habitacions s’han de fer. Res. Ho deixen tot en mans de l’empresa de serveis, que el que vol és cobrar –per habitació feta–, i fer tantes habitacions com es pugui amb el menor nombre de treballadors possible.” Per habitació feta es paguen 1,30 euros, 1,50... Per a les kellys, ara mateix, i mentre no hi hagi canvis legislatius, la via per sortir-se’n és mirar cas per cas, buscar escletxes legals i anar al jutjat. I seguir la protesta.

Drets i amenaça

Miriam Suárez és una de les veus del moviment de Las Kellys a Barcelona. “Reclamem que se’ns reconegui com a treballadores de l’establiment. No volem les empreses que ens subcontracten, perquè estan vulnerant els nostres drets. Cotitzacions a la Seguretat Social, sous... No podem pertànyer a cap sindicat! Com que som treballadores externes, no sabem si tenim comitè d’empresa i, si ho preguntes, demà no tornes a treballar. Qui sap què t’espera per haver preguntat si hi ha comitè d’empresa! Moltes cambreres, per tant, ni pregunten. I si reclamen i diuen, per exemple, que hi ha massa feina o que els demanen una tasca que no els correspon, la resposta serà: «Això és el que hi ha, i si no t’agrada, allà tens la porta. Per una que marxi n’hi ha cent esperant!»” Se n’aprofiten. “Ets dona, i a l’entrevista et demanen si tens nens, si estàs disponible a qualsevol hora, si ets el que ara s’anomena polivalent, que vol dir que fas el que sigui... I tot això, per res.”

“Potser et diuen que s’han de fer vint-i-cinc habitacions en sis hores [si fa no fa, uns quinze minuts per habitació]. No es poden fer vint-i-cinc habitacions en sis hores! És impossible! Tens una pressió al damunt... Pensa que a l’hotel es deixen moltes habitacions, al cap del dia. I es tornen a ocupar. El que volen és que els clients entrin i surtin, sense aturador. És igual el temps que necessitis, el que és clar és que has d’entregar habitacions netes perquè el client està esperant.” Les conseqüències, per a les treballadores, són evidents. “T’acaba aixafant psíquicament i físicament. No serveixes per a res. Amb 40 anys i escaig ja tinc artrosi a les cervicals. Tinc dolor als malucs, als braços, a les espatlles...” Fa divuit anys que la Míriam és cambrera de pis. “He intentat canviar de feina, però res. El que he trobat era igual de precari. Està malament a tot arreu.”

llei i clients a favor

La clau de volta és la llei Kelly. Explica la Míriam: “Al Congrés espanyol, des del 2017, tenim, esperant, la llei Kelly. És una modificació de l’article 42 de l’Estatut dels Treballadors que implica que l’activitat pròpia d’una empresa no es pot externalitzar. En el cas d’un hotel, el que es venen són habitacions netes i si no hi ha habitacions netes, no hi ha res per vendre. Per tant, les cambreres de pis haurien de ser membres de la plantilla.” Això vol dir estar aixoplugades pel conveni de l’hostaleria i gaudir de les condicions de la resta d’empleats. Els mateixos drets i deures. “I no tenir un subcontracte amb una empresa de serveis, que de vegades pertany al mateix propietari de l’hotel, i que li serveix per evadir responsabilitats. Tot plegat és denigrant.” A banda d’això, de la llei, a Catalunya el grup ha impulsat un segell de qualitat, que serviria per premiar els hotels que tinguin el personal en plantilla i en condicions dignes. Però tot i que se li va donar llum verda, el projecte està encallat des de fa més d’un any als despatxos de la Generalitat, esperant que algú prengui la decisió política de desenvolupar-lo. “No ho volen fer, i ja està. Hi ha molts interessos pel mig. Nosaltres insistim perquè es tiri endavant el segell de qualitat, tant sí com no. Ho hauran de fer!”

Les kellys són com David contra Goliat. Expliquen situacions molt diverses: acomiadaments després de l’afiliació o per una baixa mèdica, judicis per acomiadament improcedent, per frau, per cessió il·legal de treballadores, intents de compra per part d’hotels perquè les treballadores retirin denúncies, pressions, canvis de lloc de treball per impedir que es creï consciència de col·lectiu... “Viuen del divideix i venceràs. Sempre intenten posar-nos en contra, entre companyes. Tant se’ls en fum tot”, resumeix la Míriam. Què passaria, però, si els clients comencessin a preguntar als hotels en quines condicions tenen els seus treballadors? I si escollissin l’allotjament en funció de les bones pràctiques? Es podria girar la truita? Ja ho saben... qui paga, mana.