El dossier
ARTUR MAS
EXPRESIDENT DE LA GENERALITAT
“Ara la política és com un escorxador”
AFECTACIÓ PERSONAL
“El que he viscut els darrers anys m’ha fet més bona persona, més bon polític, més bon ciutadà. Comparo el que m’ha passat amb «La tempesta perfecta»”PEL 9-N
“Si volem aspirar a la sobirania d’un país com Catalunya, hem de saber que això té conseqüències que són dures i que comporta sacrificis”LA REACCIÓ DE L’ESTAT
“Vaig pensar que l’Espanya del segle XXI, membre de la Unió Europea, reaccionaria diferent. M’esperava més el que està passant ara”LIDERAR EL PROCÉS
“Aposto perquè el lideratge del procés es porti des del Consell per la República i des de les entitats sobiranistes. El govern, que governi”DE NOU A LA PRIMERA LÍNIA
“Si se’m demana, escoltaré. Però una cosa és escoltar i una altra acceptar. No vull fer la sensació que m’ho trec de sobre, que no m’interessa”HEREU DE JORDI PUJOL
“Tot i la profunda decepció personal pel que va passar, no la puc convertir en un judici negatiu sobre tota la seva acció com a president”El 23 de febrer es va posar fi a la inhabilitació d’un any i un mes que el Tribunal Suprem va imposar a l’expresident de la Generalitat Artur Mas, per la consulta del 9-N. Coincidint amb aquest fet, l’home considerat un dels precursors del procés publica el llibre Cap fred, cor calent.
Com l’han canviat personalment els fets viscuts els darrers anys?
És una mica agosarat dir-ho, però crec que m’han fet més bona persona, més bon polític, més bon ciutadà. Segurament, quan es viuen situacions molt dures i, a més, de manera bastant continuada, o t’enfonses o et fan créixer. En el meu cas crec que ha estat més la segona opció, tot i que jo comparo el que em va passar amb La tempesta perfecta. Ho comparo amb la imatge de la pel·lícula en què George Clooney i Mark Wahlberg estan enfonsats en la misèria, allà enmig de l’oceà. A diferència de Clooney, tinc la sensació que vaig sobreviure i que, més o menys i a empentes i rodolons, he aconseguit tornar a port.
Ha retirat fotografies de gent que admirava i que l’han decebut?
Cap ni una. En el terreny personal, familiar i dels amics de debò, no he tingut ni una sola decepció. Si algú m’ha decebut és que no era amic de debò. I això que tinc amics que pensen molt diferent de com penso jo.
No dirà noms?
No cal. Jo els amics de debò els tinc sobretot en el terreny personal i particular, no pas en el de la política. Sempre he procurat diferenciar-los. Podria haver tingut amics en la política, però he procurat no fer-ne. Vaig entendre que en una feina en què havia de prendre decisions molt complicades i que podrien decebre determinades persones i les seves expectatives, si hi barrejava el tema dels amics, encara em costaria molt més. Per tant, voluntàriament vaig intentar posar aquesta barrera que, de vegades, m’ha costat, perquè he tingut relacions molt intenses amb determinada gent a qui valoro molt i aprecio molt.
Això és potser el motiu pel qual molta gent l’anomenava Iceman?
Potser sí. Pel meu caràcter, segurament, que ells devien veure racional i auster. No ho sabia que m’havien posat aquest motiu [riu], però es veu que sí.
En el llibre fa una mica de curset per a gent que es vulgui dedicar a la política d’alt nivell i els diu que s’ha de mantenir la forma, cuidar-se l’alimentació… Fa la sensació que ara la política sigui un lloc on vas a buscar problemes, bàsicament.
Ara la política és com un escorxador.
I en quin moment va canviar, això?
És en l’àmbit general. Jo que ho vaig viure, puc dir que la política en els anys vuitanta i noranta era una altra història. També és veritat que no hi havia xarxes socials, no hi havia mòbils... Estem parlant d’un altre món. Però a banda d’això, tinc la sensació que la política ha anat a pitjor. Perquè després vaig viure l’altra etapa, la de la crisi econòmica, la de les conseqüències socials, la de l’emprenyament de molta gent, d’altra banda lògic, la de les retallades de tot tipus que a mi em va tocar fer. Bé, tot això va enrarir molt l’ambient i va canviar moltes coses. L’emergència d’aquests partits més d’ultradreta, ara amb l’aparició de Vox. A Catalunya l’emergència de Ciutadans, que va anar creixent i ha fet molt mal al país. Ara han marxat a Espanya i han vist que és un partit en gran part nociu, però nosaltres, a Catalunya, ja ho sabíem des de feia molts anys. La radicalització d’una bona part dels mitjans de comunicació, el concepte aquest de postveritat, pel qual sembla que la veritat té molt poca importància. Tot això, a més de la falta de seriositat amb la paraula donada, el trencament continu de la confiança, els enganys permanents, l’hiperpartidisme, la hiperideologia, que moltes vegades nega la realitat, la ignora i la menysté. Tot això ha acabat creant un ambient que en lloc de millorar la política l’ha afeblit i l’ha denigrat.
Se sent una mica malastruc? Quan va guanyar les eleccions i la cosa estava més calmada, no el van deixar governar, i quan el van deixar, va aparèixer la crisi i va arribar el procés.
Això no és mala sort. És una mica el transcurs i el senyal de la meva vida. Tinc una aparença que les coses sempre m’han sortit bé. I és exactament el contrari. Al llarg de la meva vida, després d’una infància bona i feliç, totes les proves que he anat passant han estat difícils, gairebé sense excepcions. Des de la mili fins que vaig deixar la Generalitat. No me’n queixo, no és mala sort, és el signe de la meva vida.
Pot situar els pitjors dies dels darrers anys?
Els pitjors van ser quan vaig perdre dues germanes i el pare. Això és molt pitjor que qualsevol cosa que m’hagi passat en política, que la persecució judicial o la persecució econòmica.
Un es mira de manera molt diferent la política quan la vida el colpeix així?
Ajuda a prioritzar bé. Per això dic que aquests anys m’han ajudat a ser millor, com a conseqüència d’un seguit d’experiències dures. Per exemple, t’ajuda a prioritzar millor. Tots tenim la temptació i la tendència, i és molt humà, de fer grans els petits problemes quotidians, i quan passen coses molt complicades aprens a fer petits els problemes petits i a valorar les coses que consideres normals i que de vegades en el transcurs de la vida no són tan normals, perquè quan les perds és quan t’adones que no són tan normals.
Hauria impulsat el 9-N si n’hagués sabut les conseqüències?
Si ens volem ficar en un terreny com el d’aspirar a la sobirania d’un país com Catalunya, hem de saber, i ara ja ho sabem, que això té conseqüències que són dures i que comporta sacrificis. I si no estem disposats a assumir les conseqüències dures i els sacrificis, doncs el millor és no posar-nos-hi. Ni ho dono per bo ni m’agrada, i ho considero completament injust, però la lectura és aquesta i, per tant, les conseqüències i els sacrificis els hem d’assumir. I probablement es van explicar poc en el moment que calia explicar-los més.
Es va explicar poc el que vindria, el que passaria?
Bé, tampoc ho sabia del tot tothom, és clar. Ara és molt fàcil dir: “Home, ho podríeu haver explicat d’una altra manera...” Jo mateix vaig pensar que l’Espanya del segle XXI, quaranta anys després de la mort de Franco i membre de la Unió Europea, reaccionaria d’una manera diferent. M’esperava més el que està passant aquests dies, que, com a mínim, hi torna a haver, pel que fa a la imatge, un cert clima de diàleg i de poder parlar civilitzadament de les coses, i no pas una repressió en tota regla. Una operació Catalunya a còpia de fer funcionar les clavegueres de l’Estat, com ens vam trobar, una repressió policial tremenda, l’empresonament de gent, la sortida del país d’una altra gent, la persecució econòmica contínua, les inhabilitacions per tots costats... Perquè si ara Pedro Sánchez, encara que només sigui per necessitat, està fent el que està fent, la pregunta és: per què no van fer això des del començament? Ens hauríem estalviat un munt de sacrificis i totes les conseqüències negatives que hem viscut.
Quina necessitat té ara l’Estat espanyol de seure a dialogar?
L’aritmètica parlamentària de Pedro Sánchez.
Però això és molt conjuntural.
Evidentment, aquest és el problema. De sempre. Fixeu-vos en Pedro Sánchez. Jo no el conec tant com coneixia Zapatero i Rajoy, però el conec una mica, i en qualsevol cas observo com actua. A mi em va agradar el Pedro Sánchez defenestrat de secretari general del PSOE lluitant a peu de carrer, a prop de la gent, per rehabilitar-se allà dins del partit i per tornar a conquerir des de la base la secretaria general. Era un home lluitador perseguit i trepitjat pels poders fàctics del PSOE i amb voluntat per refer-se. Ara bé, després vam veure un Pedro Sánchez que en el tema català s’apuntava al que és fàcil, que era el 155 de Rajoy i del PP. Quan ell deia que s’havia de dialogar, s’apuntava al 155. Després vam veure un Pedro Sánchez que deia que amb Podemos no es podia fer res. I el mateix Pedro Sánchez el vam veure després abraçat i fent-se petons amb Pablo Iglesias. I entre tot això van passar setmanes. Llavors dius: aquest és un home de conviccions? És un home de projecte? I arribes a la conclusió que és un home molt pragmàtic a qui li interessa el poder.
Quan tingui els pressupostos aprovats, si ho acaba aconseguint, veurem una altra cara de Pedro Sánchez? És el que vostè sospita?
No ho sé, però tornem al mateix fil argumental. És possible que Pedro Sánchez, després de veure que ni amb el PP ni amb Ciutadans podrà fer el que volia fer, que era arribar a acords amb ells, hagi arribat a la conclusió definitiva que l’única opció que té per mantenir-se al poder, fins i tot a mitjà termini, és un tipus d’aliança com la que té en aquests moments. Per tant, una aliança molt polièdrica que depengui dels bascos i dels catalans. I en el cas dels catalans, dels sobiranistes. És possible que hagi fet aquesta lectura i que ara s’abraci a aquesta causa perquè sàpiga que és la seva taula de salvació. Però això torna a ser la descripció d’un pragmàtic interessat en el poder. Que tampoc és cent per cent dolent, perquè si és això, vol dir que tenim oportunitats per negociar amb ell algunes coses, perquè no deu ser un home de profundes conviccions, sinó d’això, de pragmatisme orientat a l’ocupació del poder.
La part catalana ja li ha ofert tot el que podia, que és la investidura?
Li pot aprovar o tombar els pressupostos, que no és cap bajanada, i pot oferir un manteniment de l’estabilitat, que per a un governant és fonamental, perquè una vegada Pedro Sánchez és president, si no pot aprovar res al Congrés, d’aquí a sis mesos o d’aquí a un any, molta gent el deixarà de votar.
Però Pedro Sánchez què pot oferir? On és el punt de trobada?
En la part final del llibre faig aquesta reflexió i fins i tot em mullo amb una proposta personal. El que dic és que si realment volem que aquest diàleg i aquesta negociació tinguin recorregut hem de passar de les línies vermelles inamovibles de cadascú a la identificació de les línies verdes. I com es fa? Doncs calibrant a què pots renunciar tu i a què ha de renunciar l’altre. Això és el que exploro i dic: els sobiranistes catalans a què hem de renunciar si volem un acord? Hem de renunciar a poder votar sobre la independència? No, hem de poder votar sobre això. Però, en canvi, hem de poder renunciar que, si guanyés la independència, l’aplicació d’aquesta votació sigui immediata i es faci passant olímpicament del marc legal espanyol; hem de renunciar a això. Ara bé, a què ha de renunciar l’Estat espanyol i el govern espanyol? Han de renunciar a negar una votació o a imposar una votació en què no es pugui parlar del tema de la independència. I aquí és on la meva proposta es concreta dient: un referèndum en què decideix el poble de Catalunya, amb dues opcions: una, la de l’Estat espanyol, i l’altra, la de la independència. I amb dues maneres diferents d’aplicar el resultat: si guanya la millora de l’autogovern que ofereix l’Estat espanyol, la implementació té valor jurídic i és immediata, i si guanya l’opció de la independència, té valor polític i no implementació immediata. És a dir, és un mandat perquè l’Estat espanyol vagi modificant els seus marcs legals per permetre que aquest resultat es pugui arribar a implementar. Sé que això sona a ciència-ficció, perquè dir que l’Estat espanyol permetrà, encara que sigui amb lectura política, una votació en què es parli de la independència de Catalunya, segurament és fer volar coloms. Però aquesta proposta crec té un avantatge: no trenca la legalitat, per tant, s’han acabat els discursos que això és il·legal; i al mateix temps, és democràtica perquè permet que cadascuna de les dues parts posi la seva opció sobre la taula i que la gent decideixi. És democràtica i és legal.
Hi pot haver una part de la societat catalana i de l’espanyola que digui que aquí falta una opció: que tot continuï tal com està.
D’acord. Jo penso que per a nosaltres és més fàcil anar amb dues opcions perquè és més clar; ara bé, si calgués que fossin tres, també podria arribar a ser: statu quo, millora de l’autogovern i independència. S’han de fixar els termes, les condicions, amb els quals una d’aquestes opcions es considera guanyadora. Amb dues és relativament fàcil: o guanya una o guanya l’altra. Quan n’hi ha tres, pot ser que una guanyi amb el 27% o amb el 30% dels vots, i això no sé si té prou solidesa.
Deuen existir converses més privades que no ens arriben. Vostè les té, ara?
Jo no les tinc. Espero que hi siguin, aquestes converses, però en aquest moment no m’ho explica ningú.
La seva proposta, sap si ha arribat a Madrid?
Té un valor personal més que no pas estrictament polític, perquè no es tracta d’una proposta del govern ni d’una majoria parlamentària. És la meva aportació fruit de l’anàlisi de l’experiència.
Quins condicionants s’han de donar perquè vostè agafi el timó de Junts per Catalunya?
Tants, que és gairebé impossible.
Els més importants quins són?
El més important és que jo vulgui.
No vol?
No. Ja ho he dit moltes vegades aquests darrers dies. No és la meva prioritat.
Però també ha dit que si li demanen...
Si se’m demana, escoltaré. He dit només això. Però una cosa és escoltar i una altra acceptar. Escoltaré perquè tinc l’obligació de fer-ho i perquè la situació és prou difícil i segueixo tenint un alt sentit de la responsabilitat. No vull fer la sensació que m’ho trec de sobre, que no m’interessa. Ara bé, intentaré convèncer la gent que m’ho plantegi, si és que arriba el cas, que s’ha de triar una altra opció. Crec que ara la meva manera d’ajudar pot ser generant idees i desvelant talent polític.
També s’escolta la seva mare quan li diu: “Ni et passi pel cap de tornar-hi.”?
Sí, i soc sensible als seus arguments.
Al marge de la voluntat personal, no pot negar que un equip Mas-Puigdemont tindria grans expectatives electorals...
No ha de ser necessàriament. N’hi ha d’altres.
Podria ser una fórmula per recosir l’espai postconvergent?
Hi ha gent que li veu moltes virtuts, a una fórmula així, però jo no soc gaire amic de la llista dels presidents com a concepte. Fins i tot quan a mi se’m va plantejar aquesta opció, sent president, per aglutinar gent de tot tipus, m’hi vaig negar. Ara bé, sembre hi ha gent que hi veu un instrument útil per aglutinar gent. Però això, ara, és pura ficció, perquè a mi no se m’ha fet cap insinuació en aquest sentit.
Si Carles Puigdemont li consultés si ell ha de ser el candidat, què li diria?
No li podria donar cap consell. Ho ha de decidir per ell mateix. Quan vaig encapçalar llistes, mai vaig estar pendent del consell dels altres. Si la pren en positiu, s’ha de deixar clar que la seva posició no és per ser president de la Generalitat, sinó per reforçar el procés sobiranista i que hi ha d’haver un altre candidat que tingui perfil de governant i que serveixi per fer el que es necessita en aquest moments: governar el país.
No s’està governant com a vostè li agradaria?
Crec que es fa, però la percepció de molta gent és que només hi ha el procés. El procés s’ho emporta tot. Per això, crec que hem arribat a un punt en què, i aquesta és una de les meves propostes de futur, hem de diferenciar els rols entre el govern i el procés. En lloc de barrejar-ho tot, com jo mateix vaig fer quan vaig ser president, o com va fer el president Puigdemont, crec que ara, vista l’experiència, hem de diferenciar aquests rols. Hi ha un rol que és governar el país, que és un rol molt important, gairebé fonamental, i hi ha un altre rol que és tan important com el primer, que és tirar endavant el procés sobiranista. Però els actors d’una cosa i de l’altra crec que han de ser diferents.
I vostè aposta pel Consell per la República per liderar el procés?
Aposto perquè el lideratge del procés es porti des del Consell per la República i des de les entitats sobiranistes. Això junt ha de definir l’estratègia per liderar el procés, fer-lo créixer i per negociar a Madrid sobre el procés. Amb els interlocutors que Madrid digui. Però la Generalitat, com a administració pública que és, sotmesa al control de l’Estat espanyol, ha de servir per governar amb les eines actuals. Intentant millorar-les, òbviament, però per governar el país.
En aquesta proposta no hi ha certa picaresca per desactivar ERC del procés, si el lidera el Consell per la República?
Si ERC posés la condició que Oriol Junqueras ha de formar part a dalt de tot d’aquest Consell per la República, jo estic segur que Puigdemont ho acceptaria plenament. Més aviat tinc la sensació que el president Puigdemont pot pensar que no hi ha hagut una implicació total d’ERC en el Consell per la República quan hi podria haver estat. No tenim cap porta tancada. Al contrari, tenim totes les portes obertes, però crec que amb una fórmula així aconseguiríem complir els dos objectius. Per què? Perquè els que tenen les mans lliures podrien negociar el procés i els que tenen les mans lligades, que és la Generalitat de Catalunya, podrien dedicar-se al bon govern. I amb això protegiríem la Generalitat, perquè ja no tindria els conflictes legals que ha tingut els darrers temps, perquè negociaria sobre el marc autonòmic. En canvi, els partits, les entitats i els líders negociarien sobre el procés.
Però hi trobarien com a interlocutor l’Estat espanyol?
L’han trobat ara.
Veu l’Estat interlocutant amb el Consell per la República?
Amb els partits que el formen, sí. Es podria posar al capdavant d’aquesta negociació els partits independentistes. Són els que han acabat donant suport a Pedro Sánchez en la investidura, un dels quals, concretament, ERC. Sánchez necessita aquests partits per acabar aprovant el pressupost. Per tant, poden ser els partits els que poden acabar fent aquesta interlocució. Els partits no estan controlats directament per l’Estat espanyol. Tenen molta més llibertat de moviments. La Generalitat està sotmesa al control de l’Estat espanyol. Una negociació en què un controla l’altre és una negociació desigual. Quan se seuen el president Sánchez i el president Torra, el president Sánchez, si vol, com va fer Rajoy, pot controlar la Generalitat. En canvi, li costaria més controlar els partits. És clar, podrien arribar a la bogeria final d’intentar il·legalitzar els partits. Alguns ho han plantejat. Però no és la situació actual. Per tant, crec que encara estem a temps de separar aquestes dues funcions i aquests dos rols de protegir la Generalitat i de demanar-li que governi per al conjunt del país, amb els instruments que tenim ara, i al mateix temps intentar, que ja sé que no és gens fàcil, negociar la continuïtat del procés o les solucions en aquest conflicte amb l’Estat espanyol, per part d’aquells que tenen les mans lliures. Això també permetria una altra cosa, que no és menor. I és atribuir responsabilitats a cadascú. Vol dir que uns haurien de passar comptes per com avança el procés sobiranista i altres ho haurien de fer per com es governa el país. Això, des d’un punt de vista d’exigència ciutadana, no és dolent, perquè quan tot està barrejat no saps qui és responsable de què. En canvi, quan saps qui és responsable d’una cosa i qui de l’altra pots demanar comptes al primer i al segon. És més transparent i més positiu des d’un punt de vista d’exigència i qualitat democràtica.
Si Carles Puigdemont acabés encapçalant la llista, el nom del número dos seria molt rellevant. Quines són les seves preferències?
No diré cap nom sobre això. L’única cosa que puc dir és que aquest número dos hauria de tenir perfil de governant, coneixement sobre els temes de país i de govern. Hauria de conèixer, si pogués ser, la Generalitat com a administració pública. Hauria de tenir experiència en aquest sentit.
No tocaria ja una dona presidenta?
Perfecte! Jo ho vaig oferir a dues dones abans que a Carles Puigdemont, i ho explico en aquest llibre.
En el llibre transmet que el procés no se’n sortirà mentre la majoria al Parlament depengui de la CUP.
Tinc l’obligació, pel que he viscut, d’explicar la meva versió de com funciona la CUP, i això és el que faig en el llibre.
Té la sensació que la CUP li ha estalviat la presó o l’exili, obligant-lo a fer el pas al costat?
Doncs… la meva mare els dona les gràcies cada dia, certament. Jo no, no els dono les gràcies, perquè crec que no van estar a l’altura de les circumstàncies, i no només amb mi, després tampoc ho van estar amb el president Puigdemont. En contra del pacte que havien signat amb nosaltres, no li van aprovar el pressupost i el van obligar a presentar una moció de confiança. Ara… també he dit, i ho explico en el llibre, que si jo hagués continuat com a president hi hauria coses que no s’haurien fet com es van fer. Cadascú hi posa el seu estil i la seva manera de fer. En el llibre explico que jo no compartia plenament el full de ruta cap a la independència que es va acordar, però que me’l vaig empassar i el vaig acceptar perquè sabia que tenia a la meva mà el botó vermell de convocar les eleccions i que si se m’hagués portat, amb aquell full de ruta, a una situació que hagués considerat inassumible per al país, no n’hauria fet cas, no hauria anat al precipici i hauria premut el botó vermell de convocatòria d’eleccions.
I la mala maror amb ERC? El 9-N va fer empitjorar les relacions?
En els mesos previs al 9-N de l’any 2014, aquella relació es va refredar i esquerdar.
Entre vostè i Oriol Junqueras o entre els partits?
Entre els partits i entre nosaltres dos. Ara bé, que es refredés i s’esquerdés no vol dir que es trenqués. Mai es va arribar a trencar. I la prova la teniu que mesos després de tot allò Oriol Junqueras i jo vam anar en una sola llista electoral, ens vam posar d’acord, i vam fer campanya junts. Us imagineu això ara? Us imagineu JuntsxCat i Esquerra fent campanya conjunta? Oi que no ho veieu possible? En aquell moment va ser possible, i no parlo de la prehistòria, parlo de fa quatre anys, només quatre anys. Per tant, aleshores, malgrat que la relació es va refredar i que es van esquerdar coses, malgrat això, mai es va trencar res substancial de debò fins al punt que vam poder fer una plataforma electoral conjunta.
En algun moment ha trobat a faltar la sociovergència?
No l’he trobat a faltar, no sento nostàlgia per la sociovergència, però soc dels que defenso que amb el PSC hi ha d’haver alguns ponts de comunicació i alguna possibilitat de fer coses, a diferència del cas de Cs i del PP, i de Vox, no cal dir-ho. Per què? Malgrat tot, més enllà que es va apuntar al 155 i que això és molt greu, i més enllà d’algunes actituds personals que crec que no han estat a l’altura de la repressió que hem patit… més enllà de tot això, el PSC defensa els fonaments bàsics de la catalanitat –no de la sobirania–. Necessitem fer gruix, en aquest país, no compartiments estancs.
En el llibre, es declara hereu de Jordi Pujol, a qui es refereix com un dels constructors de la Catalunya moderna. No seria més senzill desmarcar-se’n?
Sí, seria el més senzill i el més còmode, però si ho fes, seria injust i immoral. Perquè tot i la profunda decepció personal pel que va passar, que l’he tinguda, perquè el Pujol que jo tenia dalt de tot va caure un munt de graons amb aquella confessió, no puc convertir aquesta decepció personal en un judici negatiu sobre tota l’acció com a president. Sé perfectament que una gran part d’aquesta acció va ser tremendament positiva per al país.
El rei és irrecuperable, per a la societat catalana?
Per a una part del país, sí, perquè evidentment no tot Catalunya és independentista o sobiranista, però crec que hi ha una part del país que va tenir una enorme decepció no només personal, sinó també política respecte a la intervenció de l’àrbitre. Perquè el rei té funcions arbitrals. Us imagineu la reina d’Anglaterra entrant en el conflicte entre els anglesos i els escocesos i prenent-ne part?
S’ha d’evitar tant si com no que entri més gent a la presó?
Sí. Ho va dir en Jordi Sànchez quan hi va entrar. Des de la presó no resoldrem res.
L’amnistia ha d’estar sobre la taula tant sí com no? No s’ha de fer cap pas per ajudar el govern espanyol si no hi ha amnistia?
No dic que no s’hagi de fer cap pas si no hi ha l’amnistia aprovada. El que dic és que si realment es vol una solució amb aquesta taula de diàleg, aquesta solució comporta necessàriament posar el comptador a zero de la repressió, perquè si no, la solució no serà factible. Els espanyols han de pensar la manera de promoure aquesta amnistia. Ja no va tenir sentit entrar en la via judicial i en la repressió. Doncs si no va tenir sentit, el que no pot ser és que hi hagi gent que en pagui les conseqüències. Igual que també s’ha de posar punt final a la persecució econòmica, a aquesta voluntat d’arruïnar determinada gent per haver defensat unes determinades idees.
Aquesta mobilització massiva al carrer que hi va haver després de la sentència, serà necessària en els pròxims mesos?
La mobilització popular és un element consubstancial d’aquest procés. Aquest procés no hauria començat sense les grans mobilitzacions populars. En soc testimoni directíssim. No m’hi hauria posat si no hagués vist l’enorme mobilització. Perquè aquelles mobilitzacions al carrer, després, a les urnes, quan es votava, es mantenien en forma de vot. Ara bé, la meva reflexió i el meu consell és que com més pacífica sigui la mobilització, més punts guanyem, aquí i a fora.
C.RIBERA / S.MUÑOZ
cribera@lrp.cat / smunoz@lrp.cat
RECUPERAR ELS DÍSCOLS DE CDC
CARLES RIBERA / SARA MUÑOZArtur Mas opina que tots els militants de l’antiga Convergència que la reconversió del partit ha fet que es perdin pel camí, amb alguns dels quals va compartir govern, són recuperables si JuntsxCat presenta un projecte integrador. Abans que intentin fer un altre projecte? “Veurem quin és el disseny definitiu de JuntsxCat. Segons això, hi haurà gent que hi serà o no. Els responsables actuals són els que han de garantir aquesta fórmula integradora”, respon, tot recordant que ell ve “d’una tradició, la de CDC, on era fonamental la suma de persones diverses, fins i tot amb idees diferents”. Mas reivindica que ell mateix va impulsar la Casa Gran del Catalanisme i Junts pel Sí, “l’única plataforma electoral conjunta que s’ha fet en el món sobiranista català en els darrers anys” i, afegeix: “Quan vaig veure que el projecte en el seu conjunt d’integració perillava pel veto de la CUP, me’n vaig anar”.
EL POSSIBLE RETORN DEL TRIPARTIT
CARLES RIBERA / SARA MUÑOZAviat, encara no se sap quan, hi haurà eleccions al Parlament de Catalunya i amb el resultat a la mà s’haurà de formar un nou govern. Artur Mas, que dues vegades consecutives va guanyar les eleccions però el tripartit d’esquerres el va enviar a l’oposició, preveu la possibilitat que els nous comicis se saldin amb un executiu integrat per un nou tripartit d’esquerres. Les circumstàncies han variat molt respecte a aquelles legislatures, ara JuntsxCat i ERC comparteixen el fet de tenir presos i exiliats, i per això Artur Mas creu que Esquerra Republicana no ho tindria fàcil per explicar una fórmula que no comptés amb els seus socis de govern actuals. Tanmateix, servint-se de nou de la seva experiència personal –assegura que el segon tripartit mai el va arribar a entendre–, no descarta una operació per arraconar JuntsxCat tenint en compte, com sosté, que “l’aritmètica fa miracles i estranys companys de llit…” “Quin no farà un tripartit, perquè no l’hem fet mai –afegeix l’expresident de la Generalitat–, és JuntsxCat”.
PROTESTES CIUTADANES AL CARRER
CARLES RIBERA / SARA MUÑOZQuè va veure Artur Mas en les protestes que la sentència va desencadenar als carrers del país? “Vaig veure una enorme massa de gent protestant legítimament i actuant pacíficament, malgrat fer-ho enèrgicament, i vaig veure uns pocs que en lloc de fer-ho d’aquesta manera, que és el nostre segell, van passar la frontera i van contribuir que determinades imatges no fossin les que havien estat els anys anteriors. I vaig veure també membres de les forces policials que sobrepassaven l’actuació d’una policia que s’enfronta a aquest tipus d’aldarulls.” Pel que fa a la crema de contenidors, considera que “és voler enviar una imatge de protesta i d’emprenyada molt gran, però que no és autodefensa”. I la sentència no mereix que la gent senti una profunda indignació? “D’acord. Però hi ha moltes maneres de protestar. Personament, crec que ens convé molt més una protesta pacífica massiva que no pas donar arguments a tots els nostres adversaris. Per al procés, era un tret al peu”.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.