Megalòpolis
L’atractiu econòmic multiplicarà aquest segle el nombre de ciutats amb més de 10 milions habitants. El repte és construir infraestructures en paral·lel al creixement demogràfic
En l’actualitat, Tòquio (Japó) és la major megaciutat del món, amb 37,4 milions d’habitants. El 2100 ho serà Lagos (Nigèria), amb 88 milions.
La concentració de la població mundial als grans nuclis urbans és una tendència creixent, perquè acaparen gran part de la riquesa. Una de les conseqüències és que el nombre de megaciutats, les que superen els 10 milions d’habitants, es multiplicarà, i aquest concepte substituirà a poc a poc el de gran ciutat. El 2015, segons dades de l’ONU, el 54% de la població –uns 3.960 milions de persones– vivia en ciutats. El 2030, augmentarà fins al 60%, amb 5.000 milions de persones.
La majoria d’aquestes megalòpolis estaran als països emergents. A mig termini, en països asiàtics com la Xina i l’Índia; posteriorment, en països africans com Nigèria i Tanzània. Les urbs amb més de 50 milions de persones són un enorme desafiament des del punt de vista dels serveis bàsics i les infraestructures mínimes. La construcció de carreteres i metros pot durar dècades, i es corre el perill de no anar en paral·lel al creixement demogràfic.
Un altre dels reptes és el canvi climàtic. Moltes d’aquestes megaciutats se situen en zones costaneres i, segons com evolucionin les condicions ambientals, part del seu territori podria quedar sota l’aigua.
AMUNTEGATS EN BARRIS PRECARIS
Uns 1.000 milions de persones viuen en 200.000 assentaments precaris (slums) com el barri Kibera de Nairobi, on hi ha més d’1 milió d’habitants, nombre que es duplicarà en trenta anys. A l’Amèrica Llatina, més d’una quarta part de la població viu en les anomenades viles misèria.
