josé aznar
psicoterapeuta altruista
“Portem l’enemic dins nostre”
Fa dècades, el doctor José Aznar va heretar un negoci que li ha procurat els ingressos per viure, de manera que va decidir dedicar-se a la psicoteràpia gratuïtament, convençut que estem cridats a ser feliços
La vida és senzilla, ens ho diu de vegades una veueta interna. Som nosaltres mateixos els que la compliquem. Ens identifiquem amb la nostra ment, una boja que xerra pels descosits, sense ordre ni concert, desassossegada, carregada d’idees i creences no contrastades amb la realitat. La major part són negatives, i forjades en la infantesa, quan érem més fràgils. En lloc de relacionar-nos des del nostre autèntic jo, ho fem des de l’ego, format d’aquests retalls de mitges veritats i falsedats completes. Una, bastant estesa, és que som éssers incomplets... Éssers necessitats, mai satisfets. Vistes així les coses, el sofriment és inevitable. I es pot arribar a emmalaltir. “A mi, això no em passa...” Segur que no? Els pensaments inconnexos, involuntaris, martellegen: “Dec haver quedat malament?”; “em té mania”; “soc imprescindible –a la feina, la família, a la colla d’amics...–, i a sobre no m’ho reconeixen”; “[tot] és culpa meva!”; “no em valora, no m’escolta...”; “si no l’ajudo no sobreviurà; si no l’ajudo soc una mala persona”; “no m’hi entenc, però no podria viure sense ell –o ella–”, “tinc por que em deixi, tinc por de la soledat”... Són idees que no empenyen a l’acció, al contrari. Són paranys de l’ego per sortir-se amb la seva.
De tot plegat –sobretot de com sortir-ne–, en sap força el doctor José Aznar. A casa, a Barcelona, atén i fa psicoteràpia gratuïtament des de fa més de trenta anys. Recentment, ha publicat El “ser” y el “ego”. Un camino hacia la luz (Sincronía, 2019), un llibre breu i molt clar, que convida a l’autoconeixement i, per tant, a l’alliberament. Hi ha un camí per sortir dels personatges que ha fet l’ego amb falses premisses –el salvador, la víctima, el jutge– i que són la font d’un malestar constant. “La fi del camí és el «ser», allò que «som». Vam néixer únics, feliços, complets, generosos, no dependents...” Vam venir de fàbrica amb totes les peces.
Aznar explica que quan estudiava medicina, i pel desig de conèixer-se, va anar a teràpia: psicoanàlisi, anàlisi transaccional, Gestalt... “Diferents teories de la personalitat que t’ajuden a veure’t i entendre’t. Em vaig adonar del tinglado que tenia a dins. És meravellós que a poc a poc ho puguis veure i apartar-ho, i ser feliç. La felicitat és fer aquesta tasca, no hi ha res més: ser conscient.”
El doctor Aznar té una llar acolorida. Hi ha verd, blau, vermell... la terra, el mar, l’energia. Entre aquelles parets brillants no hi ha pressa. Com són les persones que piquen a la porta per demanar ajuda? “Cadascú de nosaltres és un món; cada persona és única i diferent. I igualment valuosa. Quant a la negativitat, ens assemblem tots bastant. Potser un té més por que un altre i l’altre té una mica més de sentiment d’inferioritat, i l’altre més tendència a la culpa, o a l’exigència, i hi ha qui és més d’anar de víctima queixosa... El cas és que tot està en tots. Des de petits ens muntem aquestes històries.” Des de petits? “És molt boig. Imagina’t una nena, a casa. Els pares no hi són. Els pares l’estimen i ella els estima, però de cop i volta li ve el pensament que està sola, que els pares no hi són... «és clar, perquè no m’estimen [mentida]... i no m’estimen per què [i aquí s’elabora una segona mentida] soc un trasto, perquè no valc, perquè soc defectuosa». Aquesta nena, si no contrasta aquest pensament boig, mentider, i se’l creu, està creant un sentiment d’inferioritat, de falta de vàlua, que l’acompanyarà tota la vida. Sense adonar-se, el col·loca a l’inconscient, i des d’allí seguirà dirigint la seva vida, fins que arribi a psicoteràpia, o se n’adoni per ella mateixa i pugui canviar els paràmetres.” Com qui no vol la cosa. “Si la nena petita de què parlem ho hagués contrastat amb la realitat, hauria dit: «Un moment... els pares m’estimen! Estic sola per què han anat a fer un encàrrec! Els estimo i m’estimen». Ja no entra el pensament negatiu. Sovint, però, quan som petits no ens n’adonem i ens ho creiem. I creure-ho vol dir que ens hi identifiquem: som aquestes creences.” Aznar comenta que, certament, fa molt que els humans es van adonar de les fonts d’infelicitat. Sempre anem a petar a l’ego.
Mal de cap i de cor
“La psicoteràpia és el millor que podem fer per canviar la ment.” Com? A través d’una eina que tots –sortosament–, tenim: la capacitat de ser conscients. Podem observar la ment i ser conscient d’allò que conté. L’autoconeixement ens empodera. Podrem riure’ns d’aquests pensaments, contrarestar-los amb d’altres de positius... Com puc saber, però, que necessito ajuda? “Ens adonem que sovint tenim mal de cap, o d’estómac, o al·lèrgies. O ens adonem que som tímids, que ens costa el contacte amb els altres, o que tenim por i intentem controlar-ho tot, i que no ens passi res... Potser tendim a sentir-nos culpables fàcilment davant del nostre judici i el dels altres. Potser sofrim pels altres perquè fem nostres els seus problemes.” El malestar fa anar a teràpia.
Es pot intentar nedar i guardar la roba en aquest mar d’emocions, però de debò que cal patir tant? “Des de la culpa, el judici, el victimisme, la sobreprotecció, no es poden construir relacions sanes, sinó més aviat de dependència emocional.” És curiós que nosaltres no juguem a favor nostre. “És així, l’enemic el tenim a dins.” I la manera com vivim és clau, explica Aznar. Si allò que fem cap a l’exterior ho fem des del nostre ser, el que som quan venim al món, plens de llum i de pau, veurem allò que ens envolta, fins i tot allò que és difícil, d’una altra manera. I respondrem des de la valentia i la fortalesa, l’amor, l’alegria... i les situacions, en lloc d’enfonsar-nos, ens faran créixer, ser més humans. Creus en tu, tens fe en tu, t’estimes. La clau de tot és estimar-se. Si t’estimes, observes la ment i et dius: «Això no, fora. Ràbia, fora; tristesa, fora; inferioritats, orgull...»” I si, per contra, vivim des de la negativitat que tots tenim? “Sofrirem, ens emprenyarem, ens entristirem, sentirem que no podem, que ens sobrepassa, que som inferiors, la qual cosa és mentida...” Llibertat per ser feliç. Tan senzill com sembla. I tan difícil. La visió positiva és una opció de vida.
“Valent, un guerrer? Sí, però encara és més valent qui va a la seva ment, s’enfronta al seu ego i el venç. Quant val la pau de saber-se amo d’un mateix? Això és el cel. L’infern és viure amb la temença que m’abandonin. Has pensat que som únics? En tot el món no hi ha ningú com tu! És molt boig pensar que tenim un buit. Quan es desitja des d’aquesta idea no hi ha sacietat, perquè de fet no hi ha cap buit que s’hagi d’omplir... És una frustració constant, de fons, que porta a la tristesa, a la ràbia, a la por... Alliberar-se de tot això és l’objectiu de la vida.”
MERCÈ MIRALLES
mmiralles@lrp.cat
escola de viure
Va començar a fer teràpia de franc fa més de trenta anys. El punt de partida va ser quan la mare li va proposar fer-se càrrec d’un negoci familiar, garatge i benzinera, i ell, que havia fet medicina, va dir que sí. El seu interès per la psique no va desaparèixer, però. “M’interessava transmetre les bondats de la psicoteràpia, tan útil.” Al cap dels anys es va fer la pregunta: “Què m’agrada?” I es va respondre: “La psicoteràpia.” Va trobar qui es posés al davant del negoci i ell va començar a dedicar-s’hi de ple. “És clar, puc fer psicoteràpia gratis perquè tinc els diners que em venen del negoci, si no...” “Quan ajudes els altres d’igual a igual, quan dones a canvi de res [res material], et sents molt feliç. Parteixo de la base que la persona que tinc al davant és un igual a mi, per tant, n’aprenc.” Per a tots, l’aprenentatge més important és, segur, que la felicitat no està fora de la persona, sinó dins. Necessitar, necessitar, només a nosaltres mateixos. “Amb els altres ens unim per gaudir, créixer, aprendre, ensenyar. Si no és així, quan els altres no hi són, ens enfonsem.” La situació que ens porta a psicoteràpia pot ser una síndrome ansiosa depressiva, per exemple. Neurosi, psicosi... De fet, tots tenim una mica de tot.