Entrevista

SALVADOR CARDÚS

SOCIÒLEG

“El conflicte català és en una situació límit”

Salvador Cardús afirma que els organismes europeus han de donar resposta als conflictes territorials. El sociòleg creu que aquests problemes són més vigents que mai

SITUACIÓ
“Europa ha demostrat la dificultat que té per intervenir perquè no hi ha un criteri”
EFECTE
“La globalització, paradoxalment, posa encara més en relleu la necessitat de reivindicar els aspectes locals”

L’Institut d’Estudis Catalans i l’Eusko Ikaskuntza (Societat d’Estudis Bascos) volen contribuir a la reflexió sobre el projecte comú europeu i la seva articulació i democratització. És per aquest motiu que han organitzat unes jornades internacionals que tenen com a objectiu analitzar els conflictes territorials. El resultat serà presentar un codi de bones pràctiques als organismes europeus. Salvador Cardús (Terrassa, 1954) és membre de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i explica aquesta nova iniciativa.

Hi ha més conflictes territorials del que ens imaginem?
De conflictes de sobirania territorial n’hi ha molts però no tots es plantegen en els termes d’independència, sí o no, sinó que poden anar des de la demanda del reconeixement de minories nacionals o bé de més capacitat d’autogovern fins a tenir a veure amb la defensa de drets humans que queden ofegats. Realment coneixem els més sonats, com ara el cas del Quebec, al Canadà, i el d’Escòcia, però també a Bèlgica entre flamencs i valons, o a Còrsega, o al nord d’Itàlia. De conflictes d’aquests n’hi ha de moltes naturaleses. L’informe el que fa és fer un repàs d’aquests conflictes per analitzar quin és el panorama en l’àmbit europeu però en general en el món. No és una cosa del passat, no és un conflicte superat sinó actual i cada vegada hi ha més consciència que s’han de respectar les identitats o bé el reconeixement dels drets col·lectius. Més aviat se’n plantegen més que no pas menys. No es pot liquidar dient que és un assumpte intern dels estats perquè, en la mesura que afecta drets col·lectius, s’ha de tractar de manera internacional. S’ha de veure com aquests grans organismes que moltes vegades fan l’orni i dissimulen, fan veure que no hi ha conflicte o diuen que és un afer intern, de quina manera poden o hi han d’intervenir per poder-hi donar una solució.
El conflicte català es podria considerar que és un dels més rellevants?
Sí. El conflicte català, l’escocès, el basc i el quebequès són els que ja presenten la situació extrema, que és la de demanar la independència. En el cas català, i en el dels bascos, el conflicte és especialment rellevant per la manera com l’Estat corresponent no l’atén, o en la mesura que la Constitució Espanyola no ofereix cap mena de camí per poder-ho solucionar. No hi ha recorregut perquè així està blindat, perquè no hi hagi possible solució. A Escòcia s’hi va donar recorregut.
No es preveu cap avenç...
Exacte. Fins i tot al marge de la voluntat del partit polític corresponent, perquè l’informe vol ser poc polític, en el sentit d’entrar en els debats particulars. Vol establir uns criteris de caràcter general, però és que en el cas d’Espanya la llei està feta perquè això no es pugui plantejar. L’Estat no reconeix la possibilitat que això ni tan sols es pugui plantejar, ni que fos amb un referèndum no condicionant. No permet plantejar-ho de cap de les maneres i porta a la situació en què estem, que és límit, i al final acaben sent els tribunals els qui actuen perquè el món polític no troba camins per resoldre un conflicte d’aquesta naturalesa.
Com analitza l’informe que en el conflicte català hi hagi gent que estigui a la presó per convocar un referèndum?
Aquesta és precisament una mostra de què passa quan no hi ha unes vies de solució i mostra com la judicialització és l’expressió d’aquesta manca de camins de resolució. I també mostra la dificultat que té Europa de poder intervenir perquè no hi ha criteri. A banda de l’anàlisi més política –si hi ha interessos o no hi ha interessos o si es mira cap a una altra banda–, no hi ha una pauta que permeti saber com caldria que fos aquesta intervenció perquè també fos legítima.
Com que no hi ha un criteri, els estats europeus fan el que volen?
Com que no hi ha criteri, cadascú ho resol com vol. Els britànics ho resolen com volen. Van resoldre el primer referèndum d’Escòcia d’una manera, ara podria ser que Boris Johnson ho volgués fer d’una altra manera. De fet, ara el problema de la Gran Bretanya és que estarà fora d’Europa, per tant tampoc no ha de fer gaire cas a les institucions europees.
Hi ha conflictes d’altres tipus?
No tots apunten a un problema d’independència. Independència, sí; independència, no. Per exemple, drets de les minories: els gitanos en determinats països no veuen reconeguts els seus drets col·lectius i per tant és raonable que demanin un respecte pels seus drets com a ètnia diferenciada. Tot això planteja problemes. Ara mateix, a França, amb aquesta llei de Macron que en diuen la llei contra el separatisme. Allà, quan parlen de separatisme no parlen d’independència, sinó que estan parlant dels col·lectius, sobretot de caràcter religiós, que fan vida a part. Normes de casaments o d’escoles a part. Mons que creen dificultats en el que és la unitat cultural d’un determinat territori. El debat no és entre bons i dolents. És un debat molt seriós que s’ha de plantejar sempre sobre bases democràtiques, del respecte als drets humans, i el que no es pot dir és que els qui plantegen les reivindicacions són sempre els qui tenen la raó. Depèn de com ho formulen, en quin marc es formula.
Una de les estratègies dels estats és argumentar que aquestes reivindicacions territorials o nacionalistes han passat de moda?
Exactament. I és tot el contrari, cada vegada hi ha més consciència per part dels grups culturals de les diferents nacions no reconegudes, drets lingüístics, drets culturals, drets a la diferència. Tot el que són les polítiques de la identitat i que fan que les qüestions de la defensa de les identitats, a vegades, no siguin estrictament polítiques. La quantitat de països que es van independitzar el segle passat és extraordinària, i especialment la segona meitat. Aquesta és una qüestió que està sobre la taula i que es discuteix a tot arreu. Pensar que és un tema superat és equivocat. De fet, processos com els de la globalització, paradoxalment, posen encara més en relleu la necessitat de reivindicar els aspectes locals. Mai com ara, i en temps de globalització, havien estat de moda les músiques locals, les músiques ètniques. Em sembla de cert sentit comú fins i tot que davant dels processos de globalització que despersonalitzen apareguin tota mena de reivindicacions exigint els elements més d’identificació. Quan parlem dels aliments de proximitat o de quilòmetre zero, aquest tipus de consciència del valor del que és petit o proper, propi o diferent, creix com a defensa i com a resposta a aquests processos d’imposició globalitzadora.

UN CODI QUE ANIRÀ A EUROPA

Fa més d’un any, sota els auspicis de l’Eusko Ikaskuntza i l’Institut d’Estudis Catalans, va començar aquest projecte, que fins ara ha tingut la participació de més de mig centenar d’acadèmics de l’Estat i d’internacionals. El document iniciarà el 2021 una gira per ser presentat a les institucions europees. “L’objectiu és que es pogués assumir com un document propi i arribar al Consell d’Europa, l’OSCE (Organització per la Seguretat i Cooperació a Europa) i el Parlament Europeu”, explica Cardús.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor