Entrevista

JORDI AMAT

ESCRIPTOR

“Hi va haver règim del 78 català”

GESTIÓ DEL PODER
Probablement, l’objectiu de Quintà com a periodista no era arribar fins a la veritat, sinó que les exclusives li servissin per consolidar-se

Alfons Quintà (Figueres, 1943 - Barcelona, 2014) va ser una figura controvertida del periodisme català de la Transició. Des de molt petit, va freqüentar l’entorn de Josep Pla, de qui el seu pare feia de xofer i home de confiança, i de Josep Tarradellas, i per mitjà d’aquest entorn, la flor i nata de la burgesia catalana. Com a periodista va ser pioner de la ràdio en català, des d’El País va destapar el cas Banca Catalana. Va ser l’impulsor i el primer director de TV3 i també d’El Obsevador. I va ser, segons tothom que el va conèixer, una mala persona, que es va suïcidar el 2014 després d’engegar un tret mortal a la seva última parella. Aquest és el material amb què Jordi Amat (Barcelona, 1978) construeix el relat biogràfic El fill del xofer (Edicions 62).

Com s’interessa per un personatge tan repulsiu com Alfons Quintà?
Ni el coneixia ni l’havia llegit. El personatge em va captivar per diversos motius, però el determinant és quan a la Fundació Pla llegeixo la carta del xantatge que fa a Josep Pla un Quintà de només 16 anys, amenaçant-lo de revelar les trobades amb Tarradellas al temut comissari Creix si no l’ajuda a resoldre un conflicte amb el pare. Un fet inquietant que obliga a preguntar-se a quin nivell de relació amb el poder català ha arribat un noi de 16 anys. A partir d’aquí, acumulo converses amb gent que havia mantingut contacte amb Quintà i vaig estirant del fil.
I a quina conclusió arriba?
La vida de Quintà és una tragèdia. I això està fos amb una determinada evolució política de Catalunya i també d’Espanya. La qüestió que m’interessava i que és la part més complexa és que a Catalunya també vam tenir el nostre règim del 78. La idea que va existir un règim del 78 català ens fa més madurs a l’hora d’entendre com funciona el poder. I el poder té una part fosca i una part positiva. Quan tu ambiciones poder polític, inevitablement t’embrutes les mans.
En la primera part del llibre s’explica tot el món de Quintà a l’entorn de Josep Pla. Vostè defineix aquest entorn, integrat per la burgesia econòmica catalana dels cinquanta i seixanta com el Camelot de Pla. En aquest regne, Pla no seria més el mag Merlí, que no pas el rei Artús?
Pla està sempre al centre de la taula. Tots els altres s’hi troben perquè ell hi és. Els escriptors acostumen a tenir relacions amb escriptors i periodistes. No és tan normal tants polítics, financers i economistes...
Pla ja havia estat un intel·lectual molt proper al poder polític i financer abans d’aquesta època, amb Cambó.
Sí, però en la reconfiguració del poder econòmic català de postguerra, Pla sempre hi és a prop. I és en aquest moment quan el nen Quintà assisteix a trobades acompanyant el seu pare i veu la dimensió privada del poder.
Aquesta formació privilegiada discorre en paral·lel a la seva deformació com a persona, víctima d’un pare faldiller i que perd l’interès per la família per servir Pla. Té accés privilegiat a un entorn d’elit, però perd la figura paterna.
Si no fos pel pare, Quintà no hauria estat qui va ser com a periodista. Però també és la seva principal desgràcia.
La burgesia catalana sota el franquisme que descriu vostè era corrupta fins al moll de l’os, des de Florenci Pujol fins a Manuel Ortínez, tot i que em pregunto si estafar una dictadura és realment reprovable. Què en pensa?
Els paràmetres de judici de les conductes no poden ser les mateixes sota una dictadura criminal que en un règim democràtic. La qüestió és quins són els hàbits que queden enquistats.
Queda bastant clar que la corrupció continua impunement.
Primer, la corrupció no va ser un patrimoni exclusiu de la burgesia catalana. Quin és el preu que es paga pel que fa a la qualitat de la democràcia espanyola? Doncs que en el canvi de règim els poders constituïts malden per seguir-ho sent. I els poders econòmics aposten pel tipus de canvi que es va fer perquè creuen que és el que els permet seguir sent poder.
Un canvi lampedusià.
En certa manera sí, però un canvi del qual els ciutadans també ens beneficiem, perquè s’acaba la dictadura. Sabem que no va ser una ruptura, i amb les continuïtats que neixen d’un sistema podrit costa molt fer net.
Què hauria passat si Pla, Ortínez, Duran Farell i tots aquests potentats en comptes de sopars s’haguessin comunicat per WhatsApp, amb el risc de ser descoberts?
Per als historiadors hauria estat una festa. Hauria passat el que passaria si trobessin els teus o els meus whatsapps amb gent de confiança. De l’exhibició pública de la privacitat en general no en sortim més nets.
Em refereixo que era més fàcil actuar lluny dels focus i fer moltes més coses entre bambolines que ara estarien exposades a escrutini permanent.
Aquí el que és molt complicat és saber fins a quin punt els records de la gent amb qui he parlat et permeten reconstruir una trama de poder que per definició era molt opaca. Per això has d’intentar creuar tantes fons com sigui possible. I tenir les agendes de Pla, en què he pogut comptabilitzar amb qui dina i amb qui sopa i contrastar-ho amb què va passant després.
L’agenda de Josep Pla no és el WhatsApp, però gairebé.
Sempre que em poso a fer una recerca quedo parat del rastre documental que anem deixant. A banda que hi ha coses que es van publicar aleshores que llegides avui amb nova informació tenen una altra dimensió.
Banca Catalana i encontorns mostren que les martingales pujolistes són una extensió del sistema de la Transició? Una altra extensió seria la monarquia, però això seria un altre llibre.
També en parlo, de la monarquia. En tot cas, hi ha unes elits econòmiques que es fan durant el franquisme i que continuen. I el Pujol dels setanta és un senyor amb poder econòmic, és una persona important d’aquell moment, i no podem ser ingenus ni puritans en aquest cas. Sempre hi ha algú que vol tenir el poder i algú pot pensar que és millor que l’exerceixi algú que té conviccions democràtiques malgrat que pugui actuar de manera poc ètica.
El director d’El País, Juan Luis Cebrián, cedeix a les pressions del règim i atura l’ofensiva dels articles de Quintà contra Banca Catalana. Ell no lluita?
Quintà volia tenir poder periodístic per ser algú important i fer por. I en relació amb aquest cas, arribant on arriba ja aconsegueix el que vol, ser un periodista temut i deixar clar al poder que pot fer mal. Fa mal a una pila de gent, des de polítics fins a banquers, Pla o Dalí. El seu objectiu no era arribar a la veritat, sinó que les exclusives li servissin per consolidar-se.
Vostè escriu que Quintà va tenir el seu ‘Watergate’ i el va deixar perdre. Qui era la seva ‘gola profunda’?
Van ser els que volien fer mal a Pujol. La llista dels antipujolistes és llarga, a fora i a dins del banc. Cito Trias Fargas, Jaume Carner i Manuel Ortínez. Però no en tinc proves concloents.
Sí que conclou que el cas Banca Catalana acaba desactivat pels efectes de “la política més enllà de la llei”. Per què la política més enllà de la llei de l’Estat espanyol en els anys vuitanta salva Pujol i tres dècades després condemna nou innocents a presó? Què ha canviat?
En la gestió política del cas Banca Catalana Pujol aconsegueix que sectors fonamentals de l’Estat vegin que si no ho resolen, la capacitat de desestabilització de processar Pujol és molt alta. Entenen que l’estabilitat del sistema del 78 depèn de desfer aquest nus. I la meva interpretació dels fets del 2017 és que sectors fonamentals de l’Estat perceben aquella tardor com un moment de profunda inestabilitat, encara que sigui per la seva inoperància o per la seva incapacitat d’afrontar el problema. En tot cas, l’amenaça rupturista va ser grossa. L’independentisme pot ser que no estigués preparat per fer el que van fer, però és evident que va provocar una crisi constitucional de primera magnitud. L’Estat guanya relativament ràpid i pot escollir entre actuar amb magnanimitat o amb venjança més enllà de la llei. I actua amb afany venjatiu més enllà de la llei perquè creu que és la manera de liquidar el moviment. Crec que és una fórmula molt miop que perpetua el problema, però realment es van sentir amenaçats.
En el cas Banca Catalana van saber prevenir el risc, en el cas de l’1-O, no?
No sé si volien arribar fins aquí. Crec que la seva inoperància crea un problema d’estat molt seriós. Però els estats fan de la seva preservació una causa que justifica la superació de la llei. No és una cosa que m’agradi, però els estats defensen la seva estabilitat amb la llei i, si cal, sense.
Tornem a Quintà. TV3 és el seu gran èxit professional?
Crea un model d’èxit amb una filosofia de qualitat i modernitat que ha continuat. El seu llegat periodístic es desfà, però en la creació del mitjà més important de Catalunya dels últims quaranta anys, ell n’és una part important.
Quan Pujol fitxa per crear TV3 el periodista que el volia enfonsar, el que fa és comprar-lo, purament i durament?
Pujol és massa intel·ligent per actuar de manera tan burda. Com a polític pragmàtic, crec que va pensar que era la millor aposta professional possible.
En la construcció de TV3 la relació amb la plantilla inicial també mostra el tirà i l’ogre que és Quintà. Avui seria a la presó per masclista, assetjador sexual i maltractament laboral?
Els exercicis de despotisme que sistemàticament va dur a terme en tots els entorns m’agradaria creure que ara són impensables. Hi ha una època en què ell té prou poder per tenir impunitat. L’any 1990, deixa de tenir relacions amb equips de treball i passa a ser un senyor que fa angúnia.
Com s’explica que una persona que acumula tant poder professional entri en un declivi tan llarg i profund?
Arriba un moment que la seva patologia el fa insostenible. Els dimonis del personatge el comencen a devorar. Quan el posen al capdavant d’El Observador tothom veu clar que allò amb ell no anirà bé.
En el llibre no cita mai les seves fonts, però no deuen ser pas poques.
He parlat amb Pujol, amb parelles de Quintà, amb companys de professió, amb directius, polítics... Em va semblar que, o bé citava totes les fonts, o cap. N’hi ha hagut que no han volgut sortir. I resultava incòmode citar el nom d’algunes de les seves parelles, perquè són vives.
Sense comptar la que va assassinar, totes són vives?
Totes amb les que he parlat.
Al llibre no queda clar com acaba amb la parella japonesa que va tenir.
No hi he parlat.
L’ha trobada?
No l’he localitzada. Va desaparèixer de cop i volta. Hi ha rumors estranys i gent amb idees macabres sobre Quintà, però no les escric perquè no les he pogut contrastar.

.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor