Entrevista

LAURA MARTÍNEZ

PRESIDENTA DE L’INSTITUT CATALÀ DE LES DONES

“L’actitud de les dones ha canviat”

Des de l’Institut Català de les Dones es reivindica agilitar el camí cap a la igualtat real amb els homes, superar la precarització laboral i el compromís ineludible d’erradicar la violència masclista

CORRESPONSABILITAT
“Trencar amb els models de masculinitat que parteixen de la possessió de la dona, com si fos un objecte, no és senzill i demana la col·laboració de tothom, sobretot dels homes”
DESPRÉS DE LA COVID-19
“La passa enrere l’hem fet i segur que haurem de refer camí amb mesures específiques que ajudin les dones més vulnerables. La tasca de reconstrucció econòmica i social del país haurà de tenir una perspectiva de gènere, sense excuses”
La pandèmia ha estat un pas enrere en la lluita contra les desigualtats de gènere o és massa aviat per fer-ne balanç?
Sens dubte ho ha estat. En qualsevol crisi, les dones sempre sortim més perjudicades, perquè, entre d’altres, concentrem moltes de les feines precàries, que són les primeres que es veuen afectades. També s’ha evidenciat que estàvem fent les tasques essencials de primera línia molt per sobre de les que feien els homes i, per tant, amb una major exposició a la malaltia. Les dades són clares: el sector femení representa un 64% de la venda de productes bàsics, el 86% del personal de neteja, el 80% del personal de serveis socials o el 84% de les persones que treballen en les residències per a la gent gran...
I a casa tampoc han canviat els rols tradicionals.
Precisament. La sobrecàrrega de feina fora de la llar no ha repercutit en una reducció de les feines domèstiques a càrrec de les dones. Continuen dedicant el doble de temps que els homes tant a les tasques de neteja com a la cura de petits i grans. Aquesta darrera responsabilitat ha comportat que un percentatge molt més elevat de dones hagi hagut d’adaptar la seva feina, o bé amb teletreball o bé amb nous horaris, i això li ha significat menys possibilitats de promocionar-se a la feina. Hem perdut un bon moment per reflexionar sobre la necessitat de canviar els escenaris i assolir la tan esperada paritat en tots els nivells.
L’Institut Català de les Dones (ICD) centra la campanya d’aquest any en el lema Dones i homes, corresponsables! Era el moment oportú?
Sí. El que passa a casa es trasllada directament a les possibilitats que tenim a fora i costa molt entrar en la realitat de cada domicili. Les campanyes com aquesta ens ajuden a visibilitzar les diferències de feines i de rols i a incidir en l’educació per superar les desigualtats i promoure nous models d’organització familiar.
Creu que la bretxa de gènere és una situació puntual que millorarà quan s’hagi deixat enrere la crisi de la covid-19?
La passa enrere l’hem fet i segur que haurem de refer camí amb mesures específiques que ajudin les dones més vulnerables. La tasca de reconstrucció econòmica i social del país haurà de tenir una perspectiva de gènere, sense excuses. No cal recordar que ja partíem d’una situació desfavorable que la pandèmia ha agreujat.
Fa pocs dies i amb col·laboració amb l’Idescat es va presentar per primera vegada l’Índex d’Igualtat de Gènere (IIG). Aprovem?
És una iniciativa que es basa en la metodologia establerta per l’Institut Europeu de la Igualtat de Gènere (IEIG) i que mesura la distància a través de diferents indicadors com la feina, el coneixement, els diners o la salut que hi ha en qualsevol societat quan es tracta d’assolir la igualtat real entre dones i homes. En una escala de l’1 al 100, amb dades del 2017, Catalunya es trobava en la novena posició, amb 70,9 punts, comparada amb països de la Unió Europea. Estàvem per sobre de la mateixa Unió (67,4), d’Espanya (70,1) i al nivell de països amb l’índex més alt com el Regne Unit –quan encara era membre–, els Països Baixos, Luxemburg, Bèlgica i Irlanda. Pel que fa als àmbits, la salut és la que va presentar més igualtat de gènere i el coneixement i el poder, els que menys. Ara estem analitzant les dades del 2018 i hem vist una evolució en positiu, perquè hem assolit els 72,5 punts i hem pujat dues posicions i ja hem superat Bèlgica i Irlanda. Són bones notícies fruit d’un treball constant que ens permet avaluar si les polítiques que s’estan duent a terme obtenen el resultat esperat. Tot i això, som conscients que encara queda molt camí per recórrer.
En el vessant del coneixement es fa notar la falta de dones en les carreres tecnològiques.
És un dels grans reptes a superar, perquè malgrat que un 60% de les titulacions universitàries les obtenen les dones, el biaix de gènere és molt profund en determinades carreres. Als estudis tecnològics, hi arriben només un 25% de noies, i aquesta situació representa un greuge encara més gran quan mirem cap a un futur marcat per la tecnologia, en què serà imprescindible disposar de més coneixements sobre aquest àmbit a l’hora, entre d’altres, d’aconseguir un millor nivell laboral.
I què ens diuen les dades actualitzades del dossier anual?
No varien gaire respecte a l’any passat. Algunes de les més significatives són que es manté la bretxa salarial, que els càrrecs directius no superen el 40%, que les professionals científiques i intel·lectuals són ara mateix un 56,6%, les administratives prop d’un 70% i les dones en la restauració suposen un 60%. Una de les dades preocupants és que les dones representen segons les estadístiques només un 9% en els activitats agrícoles, ramaderes i pesqueres, un fet del tot discutible, perquè no és que no hi siguin, sinó que no es compten ni estan donades d’alta. També cal remarcar que les dones es troben tres punts per sobre respecte als homes pel que fa a l’índex d’atur, 15% respecte al 12%.
L’Institut prepara una iniciativa per promoure la igualtat de gènere a través de la música.
Estem treballant en la creació d’un seguit de llistes en el conegut servei de música digital Spotify, amb cançons que promoguin la dona, que facin empoderament femení i que estiguin lliures de violències masclistes. Seran tres àmbits: un que se centri en l’oci lliure de violències masclistes, un segon contra el sexisme i la discriminació i un tercer com a promoció de les dones en la indústria musical. Tenim previst que la mateixa ciutadania pugui proposar temes que es puguin anar incloent en alguna de les llistes.
La nova llei 17/2020 contra la violència masclista que substitueix la de l’any 2008 ha estat un pas necessari?
Ha estat un pas lògic. El procés per ser aprovada ha estat molt ràpid, perquè es va voler fer abans que es dissolgués el Parlament, i ara caldrà desenvolupar-la, sobretot amb la seguretat que arribarà a tots els estaments públics que hauran d’incloure els nous conceptes sobre diligència deguda o el consentiment sexual i garantir la formació especialment en aquells treballadors de l’administració que es dediquen a l’atenció de les dones, sense oblidar, però, altres àmbits com l’educació, les forces i cossos de seguretat i l’ensenyament universitari, entre molts d’altres.
Quins són els punts clau.
La transversalitat que suposa per no deixar enrere cap àmbit i augmentar l’efectivitat en l’atenció dels casos; la incorporació de noves definicions per adequar-se a la nova realitat, la lluita contra aquelles pràctiques que perpetuen les violències masclistes i l’impuls de més instruments orientats a la sensibilització i a la prevenció.
La violència masclista es fa més visible, però els casos no s’aturen.
Es tracta d’un fenomen molt integrat a la cultura patriarcal que hem viscut i que és molt difícil de desmuntar. Trencar amb els models de masculinitat que parteixen de la possessió de la dona, com si fos un objecte, no és senzill i demana la col·laboració de tothom, sobretot dels homes, a qui demano que no menystinguin, ni consentin, ni sobretot minimitzin situacions o maneres de fer que poden acabar sent la base del maltractament en un futur. L’actitud de les dones sí que ha canviat en els últims anys i ha d’ajudar a ser capaç de posar el fre a les relacions tòxiques molt més abans. També és cert que les proclames de certs grups polítics de dretes negant que la violència no té gènere no ajuden i ens preocupa quin recorregut podran tenir.
La impossibilitat de celebrar el 8-M al carrer com altres anys pot treure força al moviment?
La pandèmia no ens deixarà mostrar la imatge de milers de dones reclamant la igualtat pels carrers i afectarà l’empoderament que es respirava en el col·lectiu, però les reivindicacions es mantindran i trobarem altres maneres de fer-nos sentir, perquè si alguna cosa hem après durant aquest any de crisi sanitària arreu del món és a reinventar-nos i a posar-hi imaginació. Més aviat que tard tornarem a omplir els carrers.
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Has superat el límit de 5 articles gratuïts d'aquest mes

No sóc subscriptor

Tarifa digital de El Punt Avui

Per
només
48€

l'any

Ja sóc subscriptor

Per gaudir dels avantatges has d'activar la teva subscripció facilitant-nos el número de contracte i el NIF o DNI de la subscripció.

Activa la subscripció