Entrevista

VIRGINIA EUBANKS

PROFESSORA DE CIÈNCIA POLÍTICA

“Als Estats Units hi ha la creença que si ets pobre és culpa teva”

La professora nord-americana explica com els nous processos digitals castiguen les classes més baixes

La automatización de la desigualdad Editorial: Capitán Swing Pàgines: 304 Preu: 19 euros
CASOS REALS
“La família Stipes, d’Indiana, es va oblidar de signar un formulari i va perdre la seva assegurança mèdica. La seva filla patia una paràlisi cerebral”
FUNCIÓ
“Actualment, es fan servir les eines tecnològiques per amagar que al darrere hi ha decisions polítiques”
REALITAT
“L’objectiu de l’assistència pública nord-americana és fer una mena de diagnòstic moral sobre què has fet malament i què t’ha portat a ser pobre”
SITUACIÓ
“El 51 % de la població nord-americana estarà per sota del llindar de la pobresa en algun moment de la seva vida, i almenys un 64% necessitarà assistència pública”
REALITAT
“Si neixes pobre, si ets una persona de color, si ets migrant, si tens alguna discapacitat, si t’has de fer càrrec d’una altra persona... tens més possibilitats de ser pobre”

Virginia Eubanks és professora de ciència política a la universitat d’Albany (Nova York). Des de fa vint anys es dedica a explicar com cada avenç tecnològic afecta els drets civils, la igualtat econòmica i serveix per controlar i castigar els més pobres. Segons Eubanks, això es fa evident en el cas de l’administració estatunidenca a l’hora d’accedir a ajuts. Aquesta investigació ha portat Eubanks a diversos llocs de la geografia nord-americana per comprovar de primera mà l’aplicació d’aquests nous sistemes digitals en què l’Estat pren aquesta distància per prendre decisions que la professora considera “inhumanes”. Ha visitat la ciutat de Barcelona per presentar el seu llibre La automatización de la desigualdad (Capitán Swing), en què retrata què ha significat entrar en l’era digital. Ara són les màquines les que decideixen quines persones o famílies poden accedir a un habitatge públic o al banc d’aliments? O potser no?

Vostè ha estat estudiant durant anys els sistemes de digitalització i els algoritmes que es fan servir per a la presa de decisions. Aquest sistema perjudica les classes més desafavorides?
Quan parlem de tecnologia tendim a creure que és una cosa apareguda del no-res, que és neutral, que no té cap context històric. I no és així. La tecnologia es dissenya i s’implementa en contextos modelats per decisions polítiques, així com els costums socials i culturals que s’han anat adoptant.
Ara la imatge és que les decisions les prenen unes màquines. Però qui hi ha al darrere?
És una màquina que està dissenyada per persones i implementada per persones en un context polític. Penso que un dels grans perills d’aquestes eines és l’assumpció que són més neutrals o més objectives que les decisions humanes, i el que s’ignora és que les decisions de les persones hi són. El que passa és que quan utilitzem aquestes tecnologies en serveis socials i assistència pública, acceptem que aquestes decisions es poden amagar darrere d’una neutralitat matemàtica. Una gran professora de ciència política, Deborah Stone, que en un article explica com els números importen en política, diu: “Els números són històries pretenent no ser històries.” I crec que aquesta és una de les claus. Es fa servir la tecnologia per amagar que són decisions polítiques.
I tampoc no hi ha ningú a qui et puguis queixar.
Exacte. La computadora diu que no: ja pots marxar! A més, hi ha molta gent que quan rep la resposta de la màquina, se la creu. Sempre és la correcta. Creu que no han estat escollits per rebre aquesta o aquella ajuda. Una de les meves pors pel que fa a aquestes tecnologies és que faran que molta gent ni pugui tenir l’oportunitat de revertir unes decisions que són incorrectes. La història que ens expliquem a nosaltres mateixos sobre la neutralitat de la tecnologia és perillosa i no és empírica. I aquest és un dels casos que va passar a l’estat d’Indiana.
Sí, ho recordo. En el seu llibre parla del cas d’una nena amb paràlisi cerebral que va perdre les ajudes.
Sí, la Sophie Stipes. És un cas molt clar. Malauradament, ella va morir quan tenia 13 anys. Va estar molt malalta durant tota la seva vida. Certament el sistema d’elegibilitat tecnològica que s’havia implantat a Indiana va causar a la seva família molt més patiment del que era necessari. El que va passar a Indiana és que van construir un sistema automàtic per substituir els treballadors socials que decidien qui podia accedir a aquestes ajudes. Però era un sistema molt rígid, inflexible. La família Stripes es va oblidar de signar un formulari i va perdre la seva assegurança mèdica.
I aquests casos tan clamorosos, el fet que és deixés una nena molt malalta sense cap ajuda, només van passar a Indiana?
Aquest sistema tan particular es va fer servir en aquest estat. Per a la investigació del meu llibre vaig intentar anar a diversos punts dels Estats Units i un va ser l’Oest Mitjà, un dels llocs més oblidats del país. Estava molt compromesa i vaig voler donar visibilitat a llocs com la ciutat de Pittsburgh (Pennsilvània) o Los Angeles (Califòrnia), que és una ciutat enorme, però un lloc del qual, òbviament, s’ha de parlar. Hi vaig anar fins a vuit vegades! És veritat que aquella eina tecnològica es va fer servir especialment a Indiana, però eines similars s’estan fent servir a tot el país i també arreu del món!
Fa unes setmanes es va estrenar una sèrie a Netflix, Maid (La assistenta), on una jove precisament intenta fer front a tota aquesta burocràcia i als problemes que li comporta.
Sí! Alguns amics també m’ho han comentat! L’hauré de mirar. Estic contenta que es reflecteixi aquesta realitat.
És un reflex del què passa realment als Estats Units?
Si es mira des del vostre punt de vista, entenc que moltes parts del sistema nord-americà no es puguin entendre. Tenim aquest sistema boig que creu que no podem donar a tothom un nivell bàsic de dignitat humana. Per això, per a mi, és molt important poder parlar amb mitjans de comunicació que no són nord-americans. Quan parlo amb periodistes i dic coses com que has de demostrar la teva elegibilitat per tenir accés a les ajudes públiques, notes aquesta mirada d’incomprensió a la cara de la gent... perquè realment no té cap mena de sentit.
Tan complicat és?
El sistema d’ajudes públiques als Estats Units és molt complex, perquè no hi ha la filosofia de l’ajuda universal, dels drets humans. De fet, queda clar que l’objectiu de l’assistència pública nord-americana és fer una mena de diagnòstic moral sobre què has fet malament i que t’ha portat a ser pobre. La història que ens expliquem a nosaltres mateixos és que és un problema que afecta una petita part de la població i que segurament hi ha una afectació patològica. Als Estats Units la pobresa es veu com un seguit de males decisions personals. Com que és així com es veu la pobresa, vam crear un sistema en què perquè rebis unes ajudes, la comunitat ha d’aprovar i s’ha d’estudiar si les mereixes, si estàs prou desesperat per merèixer-les. Això el que fa és crear un sistema molt punitiu, servil i altament vigilat que penso que és molt diferent del d’altres llocs dels món. A més, aquest sistema està molt fragmentat i has d’anar a diferents llocs: per a l’ajuda mèdica, per a l’ajuda a la pobresa, per a l’ajuda a tenir casa, per a l’ajuda per menjar, per a l’ajuda per tenir cura dels nens... És increïblement difícil tecnològicament i també quan era analògic. Jutjar això és l’altra idea que està incorporada a tots aquests sistemes, fins i tot quan no és la seva intenció. I també he de dir que la manera com opera el sistema està realment influenciada pel racisme. Quan el món estava creant sistemes d’ajudes públiques més generoses i més universals, els Estats Units van triar no fer-ho per la por de la gent blanca que els afroamericans rebessin ajudes, i per això es van crear aquests programes tan punitius i fragmentats. No pots entendre realment com opera la pobresa als Estats Units si no penses com funciona aquest sistema.
I sembla que cada vegada és més difícil accedir-hi.
Sí. La promesa era que amb la implantació de les eines tecnològiques, el sistema seria més eficient i que servirien per estalviar diners. L’altra és que seria més just i equitatiu. En termes de tecnologia i eficiència, sembla que no és veritat: a Indiana, el govern va signar un contracte amb una empresa i es van acabar denegant ajudes a més d’un milió de persones. La gent d’Indiana es va posar en contra d’aquest sistema i el govern el va haver de retirar. Després IBM (l’empresa que treballava en el programa) va demandar l’Estat i això va significar encara més cost. I això són diners; són costos econòmics però els costos humans van ser enormes. Gent que va morir perquè se’ls van denegar les ajudes. Famílies com la de Sophie Stipes que va patir d’una manera realment increïble i a la qual van fer molt de mal quan era molt vulnerable. Per a la família hauria estat important tenir una estabilitat, els va costar molt aconseguir un diagnòstic, no sabien què li passava a la seva filla. I quan la nena va tenir 6 anys, van aconseguir el diagnòstic, van trobar institucions públiques que els van ajudar, va començar a alimentar-se amb una sonda i va començar a millorar, i llavors és quan els van treure l’ajuda. La sonda costa entre 6.000 i 7.000 dòlars i s’havia de canviar. És evident que aquesta família, amb molts fills, no es podia permetre pagar això. O els bolquers que la nena necessitava. Van perdre els ajuts perquè havien fet alguna cosa malament, però el govern no els va dir quina. Aquell any, això els va passar a més d’un milió de persones a l’estat d’Indiana. Molts ciutadans rebien els avisos sobre la seva falta de cooperació amb el programa, però només deien que hi havia un error. No deien quin era l’error, cosa que posava tota la pressió d’esbrinar què fallava sobre les famílies més vulnerables de l’estat. Així que, bàsicament, van haver de convertir-se en els seus propis treballadors socials i solucionar els problemes per ells mateixos.
En una època en què hi ha un auge de les polítiques d’extrema dreta, hi ha un corrent contra les ajudes socials?
Als Estats Units l’odi als pobres es troba en tots els partits. Certament, el caire que va agafar l’administració quan governava Donald Trump era molt perillós i preocupant, però els governs demòcrates també han estat proclius a fer retallades als sistemes d’ajudes públiques. És un fet que han promogut governs tan republicans com demòcrates.
Les dades de pobresa al país no diuen el mateix.
Sí, i aquí hi ha un malentès, perquè si mires les dades, el 51 % de la població nord-americana estarà per sota del llindar de la pobresa en algun moment de la seva vida. Almenys un 64% necessitarà assistència pública. Si neixes pobre, si ets una persona de color, si ets migrant, si tens alguna discapacitat, si t’has de fer càrrec d’una altra persona... tens més possibilitats de ser pobre. I és molt més difícil sortir de la pobresa quan ja hi ets. La realitat és que no és la situació d’una petita minoria, sinó que és la majoria de nosaltres. Personalment, penso que és una bogeria que els sistemes funcionin amb aquest tipus de diagnòstics de la moralitat. Perquè és com dir que un embaràs és una malaltia! És una experiència que molta gent té i que la majoria de nosaltres experimentarem.

En la pròpia pell

Casualitats del destí, la professora Virginia Eubanks va viure en la seva pròpia pell la tirania de les màquines i la burocràcia. La seva parella, en Jason, va ser víctima d’un robatori al carrer i va rebre una brutal agressió. Va ser tan greu que va haver d’estar hospitalitzat durant dies –els cops li havien trencat la mandíbula, desfigurat la cara i tenia el cervell inflamat– i va ser aquí quan van començar els problemes. Justament, hi havia hagut un canvi de feina de la parella i la nova assegurança mèdica no es volia fer càrrec de les factures, que pujaven a una quantitat considerable: més de 60.000 dòlars. Les màquines reunien les dades i suposaven que el que estava passant era un intent de frau. La parella es va veure obligada a demanar crèdits i ajuda econòmica als amics. Eubanks va viure en la seva pròpia pell el que volia explicar en el seu llibre, i reconeix que ella, finalment, se’n va poder sortir. “Tinc la sort que tinc una feina més o menys flexible i que em va permetre fer tota mena de gestions, però hi ha moltes famílies que no les poden fer perquè no tenen temps ni recursos i es queden sense les ajudes”, explica la professora de ciència política.

Els asils per als més pobres

Durant el segle XIX, unes institucions que es van anomenar Poor House van anar proliferant per comtats de tot el país. Tenien molt mala fama i van acabar, fins i tot, sent objecte de cançons populars. La gent més desafavorida temia haver d’entrar en aquests edificis perquè les condicions de vida eren pèssimes. Eubanks compara aquestes institucions amb el que ara anomena els asils digitals. La professora de ciència política es mostra molt crítica perquè considera que ha canviat poca cosa. Els sistemes continuen sent punitius i moralistes amb les classes treballadores.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor