Internacional

Tunísia: xenofòbia patrocinada per la UE

Al mes de juliol es van iniciar a Tunísia operacions de persecució i expulsió de migrants negres
Més enllà de la feblesa de la seva al·legació, el líder tunisià no només assimilava la condició d’africà a la de ser negre, sinó que anava més enllà

El mes de juliol passat es van iniciar a Tunísia un conjunt d’operacions de persecució i expulsió de migrants negres provinents de països africans, responent a ordres presidencials emmarcades en polítiques xenòfobes que beuen d’un nacionalisme exacerbat que amaga una mala gestió governamental i una deriva autoritària patent.

En l’àmbit social, especialment a Sfax, ciutat que acull la gran majoria de migrants africans que busquen arribar a Europa a través de Tunísia, des del mes de març té lloc una persecució continua contra les persones estrangeres negres que deriva en enfrontaments amb els nacionals tunisians. Una successió de fets que van culminar el 3 de juliol amb l’apunyalament i posterior mort d’un ciutadà tunisià en una baralla amb persones negres. Un detonant que va donar peu a una mobilització de grups de ciutadans amb crits de venjança contra la comunitat negra amb la complicitat de les autoritats locals i estatals.

Entre el 2 i el 5 de juliol, els cossos de seguretat i les forces armades del país magrebí van dur a terme una sèrie d’intervencions persecutòries a residents negres a la segona ciutat del país, Sfax, amb detencions arbitràries independentment de les seves situacions de regularitat o no. Al voltant de 1.200 persones estrangeres, entre les quals joves, famílies i infants, van ser expulsades en grups de 200 cap a dues línies frontereres, l’existent entre Tunísia i Líbia i el límit amb Algèria, en ple desert, sense aigua ni aliments, després de ser objecte de tortures i d’un ús excessiu de la força, segons l’Observatori dels Drets Humans (HRW per les seves sigles en anglès).

Des d’aquestes dates s’han trobat més de 25 cossos abandonats al Sàhara: persones mortes després de caminar durant dies en un desert a més de 40 graus sense cap refugi ni cap font nutricional.

Com s’explica aquesta realitat? A finals del mes de febrer d’aquest any, el president tunisià Kais Saied anunciava, després d’una reunió del seu Consell de Seguretat, “mesures urgents” contra el que va qualificar de “hordes de migrants clandestins,” provinents de l’Àfrica negra, que segons ell estan a l’origen “de violència, de crims i d’actes inacceptables”. El mandatari africà prometia abordar “la necessitat de posar ràpidament fi” al que en la seva visió és una “empresa criminal nascuda a principis d’aquest segle per canviar la composició demogràfica de Tunísia”, amb l’objectiu de transformar-la en un país “només africà” i desdibuixar el seu caràcter “àrab musulmà.” Segons el Fòrum Tunisià per als Drets Econòmics i Socials (FTDES), les dades són les següents: Tunísia, amb una població de més de 12 milions d’habitants, acull al seu territori al voltant de 20.000 africans provinents de països del sud del Sàhara.

Tanmateix, aquest discurs xenòfob ha anat calant. Va precedir la reactivació d’una llei del 1968 que condemna els propietaris que lloguen habitatges a migrants en situació irregular. Aquesta llei obliga tota persona propietària que llogui un habitatge a un estranger “encara que sigui sense contraprestació, a informar a la comissaria o a la guàrdia nacional del seu lloc de residència en un termini màxim de 48 hores,” i amenaça amb penes de presó de fins a un any qualsevol persona que “ajudi directament o indirectament o que intenti facilitar l’entrada, la sortida, la circulació o l’estada irregular d’un estranger a Tunísia”.

Aquesta última precisió de la norma va ser l’excusa per a l’inici d’una onada d’expulsions de famílies negres dels habitatges que tenien llogats. El discurs del president assenyalant la població provinent de països del sud del Sàhara va fer emergir una onada xenòfoba contra els negres residents al país, sense exceptuar els nacionals tunisians negres. Acomiadats de les seves feines, expulsats de casa seva i abandonats a la seva sort, es van convertir en l’objectiu dels grups de ciutadans reaccionaris organitzats als carrers amb consignes com “mateu els negres” inscrites en algunes parets de la capital. Batudes policials i ciutadanes es van succeir a les grans ciutats del país, Tunis i Sfax, obligant les persones migrants negres a buscar un refugi amb l’objectiu d’evitar la detenció i la violència de la policia, així com les pallisses dels grups de ciutadans organitzats. Bona part dels estrangers negres perseguits van acabar davant de les seves respectives ambaixades, buscant refugi o ajuda per tal de tornar als seus països d’origen. Els governs de Guinea, la Costa d’Ivori i Mali van organitzar vols al llarg de les tres setmanes següents per repatriar la seva diàspora.

Què amaga aquesta deriva xenòfoba? Kais Saied és president del país des de les eleccions del 2019, i el seu mandat ha estat caracteritzat per sobresalts continus i per la ineficàcia i la deriva autoritària. El seu cap de govern actual és el cinquè que nomena en menys de quatre anys. El juliol del 2021 en un context de tensió creixent amb manifestacions contínues als carrers demanant més democràcia i més polítiques socials enmig de la covid, va destituir tots els membres del seu govern i va suspendre el Parlament, on la seva formació era minoritària, afirmant que governaria a cop de decrets. Vuit mesos després, el març del 2022, sense haver aixecat la suspensió, va dissoldre el Parlament abans de proposar una nova constitució que reforçava el poder executiu i elevava l’islam a la categoria de font de dret. El referèndum del juliol del mateix any, amb una participació de poc més del 30%, amb boicot dels partits a l’oposició, va validar el nou text constitucional amb més del 94% dels vots.

La deriva autoritària de Saied ha estat centrada a callar les veus dissidents i a assegurar la seva pròpia supervivència. Les seves polítiques xenòfobes s’emmarquen en aquest context, amb la finalitat de camuflar la seva incapacitat de concretar les seves promeses de millores socials i d’assenyalar un enemic comú: la població estrangera negra, a la qual situa en l’origen dels mals i a la qual converteix en una diana tant per a les autoritats com per a la societat civil.

Quin és el paper de la Unió Europea (UE) en aquest context? En les mateixes dates en què els mitjans internacionals i les ONG de més renom denunciaven la situació de maltractament dels migrants negres al desert del Sàhara, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyen, signava un acord migratori amb Tunísia (16 de juliol). Acompanyada de la primera ministra italiana d’extrema dreta, Giorgia Meloni, i del seu homòleg als Països Baixos, Mark Rute, Von der Leyen es felicitava per un acord segons el qual la UE es va comprometre a dipositar 105 milions d’euros a l’Estat tunisià a canvi d’un major control de la immigració irregular amb destí a Europa. D’acord amb el Memoràndum d’Entesa signat, aquest control està basat en quatre accions concretes: dificultar l’arribada d’immigrants als països comunitaris, incrementar les operacions de recerca i rescat i de lluita “contra el tràfic de migrants,” augmentar les devolucions de migrants amb passaport tunisià en situació irregular a la UE i facilitar l’expulsió de migrants provinents d’altres països africans des de Tunis a aquests tercers països.

Per la seva naturalesa jurídica, un Memorandum d’Entesa només és vinculant si se signa a canvi d’una contraprestació monetària, i en aquest cas estem en aquest supòsit. A part dels més de 100 milions d’euros esmentats, d’acord amb l’agència de notícies italiana ANSA, la UE es va comprometre a lliurar 150 milions sense condicions en concepte “d’ajuda immediata al pressupost estatal”, i a reforçar l’equipament de la guàrdia de costes del país magrebí amb nou embarcacions noves i disset de millorades.

Les polítiques d’externalització de fronteres per part de la UE centrades a confiar la gestió de les polítiques migratòries i d’asil a tercers països mitjançant acords de caire econòmic s’han multiplicat en l’última dècada. Per trobar una de les principals causes de la necessitat de contenció de l’arribada de migrants a la UE a través dels països magrebins, ens hem de remuntar als esdeveniments de la primavera àrab que es van iniciar a Tunísia contra el dictador Ben Ali, i que van tenir un dels seus punts àlgids a Líbia, amb la intervenció de l’OTAN (2011), autoritzada pel Consell de Seguretat de les Nacions Unides (ONU) –amb l’abstenció de sis dels setze membres, incloent dos dels membres permanents com la Xina i Rússia–, culminant amb el derrocament del govern libi, l’assassinat del mandatari Gadafi i la caiguda del país a mans dels rebels sense capacitat de control de les fronteres. Des de llavors, i amb l’acceleració dels esdeveniments a Síria, amb milers de refugiats a les fronteres europees, la UE ha anat multiplicant aquesta mena d’acords amb països com Turquia, el Marroc, Mauritània, Tunísia o Líbia, on hi ha registres de joves migrants negres venuts com a esclaus des de l’any 2017.

L’encàrrec de retenir migrants i refugiats vinguts dels països del sud del Sàhara, per tant, persones negres, ha evidenciat en els últims anys discriminacions latents en les societats arabomagrebines i ha revifat debats sobre el passat esclavista i les pràctiques antinegres en aquests territoris. Davant les acusacions que el titllaven de racista seguint el seu discurs xenòfob contra els estrangers negres a Tunísia, el president Saied es va defensar en una trobada amb el president de Guinea Bissau argumentant entre titubejos: “De què parlen? Divaguen. Per començar, tinc diversos membres de la meva família casats amb africans; els meus amics a la facultat de dret de Tunis eren africans.” Més enllà de la feblesa de la seva al·legació, el líder tunisià no només assimilava així la condició d’africà a la de ser negre, sinó que anava més enllà en excloure Tunísia d’aquesta categoria.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Has superat el límit de 5 articles gratuïts d'aquest mes

No sóc subscriptor

Tarifa digital de El Punt Avui

Per
només
48€

l'any

Ja sóc subscriptor

Per gaudir dels avantatges has d'activar la teva subscripció facilitant-nos el número de contracte i el NIF o DNI de la subscripció.

Activa la subscripció