D’Atatürk a Erdogan

D’Istiniye, al nord d’Istanbul, fins a Üskudar, al sud, eren molts els turcs que portaven una peça de roba vermella el 29 d’octubre: els pantalons, la diadema, la samarreta o fins i tot la corbata. Hi ha qui diu que aquest color, present a la bandera del país, significa la sang dels combatents durant la guerra de la independència, que justament va acabar fa cent anys amb la proclamació de la República de Turquia.

Tot i que molts llibres d’història donin per finalitzada la Primera Guerra Mundial el 1918, a les fronteres orientals la Revolució Russa i la turca continuaven. El tractat de Sèvres, que repartia l’antic Imperi otomà entre les potències guanyadores, va ser l’únic dels tractats no aplicats: malgrat que el sultà el va acceptar, la resistència turca no ho va fer. L’alternativa va ser el Tractat de Lausana, en què Turquia aconseguia més tros de terreny del previst i fundava un nou estat encapçalat per Mustafa Kemal, que actualment rep el sobrenom d’Atatürk, el pare dels turcs.

La imatge del líder acostuma a ser present a l’espai públic del país, però per a la celebració del centenari va ser-hi de forma encara més omnipresent. Un espectacle de drons el dibuixava al cel d’Istanbul muntat en un cavall aixecant la bandera, i la Marxa d’Izmir amb frases com “llarga vida a Mustafa Kemal Pasa: el teu nom quedarà gravat en una pedra preciosa” es van convertir en la banda sonora de la festa. En un moment en el qual les monarquies constitucionalistes eren presents en molts països, la proclamació de la República de Turquia va representar un trencament, sobretot en el món àrab. Més concretament, es considera el primer estat laic del món musulmà.

“Durant molts anys el model turc representa una referència per a tota una generació. Per exemple, la zona del RIF agafa aquest model. Una altra mostra és l’Egipte de Nasser o el paper de l’exèrcit a la societat algeriana”, detalla el catedràtic d’història contemporània de la UAB Francisco Veiga. El nou sistema s’emmirallava en els països occidentals –tot i que amb característiques autocràtiques–, i es regia pel kemalisme, una ideologia ideada per Atatürk i il·lustrada amb sis principis bàsics, les sis fletxes: republicanisme, populisme, nacionalisme, laïcisme, estatisme i reformisme. Algunes de les polítiques més destacades de Mustafa Kemal van ser el canvi de l’alfabet àrab al llatí, el canvi del fes pel barret europeu o la supressió de les referències a l’islam a la Constitució.

L’obertura cap a un règim més democràtic va arribar després de la Segona Guerra Mundial, amb la celebració de les primeres eleccions multipartidistes el 1946. Els motius van ser la voluntat de posar fi al sistema de partits únics a Europa per part dels victoriosos de la guerra i les diferències existents dins del partit únic turc, el Partit Republicà del Poble. Els anys seixanta es recorden per l’efervescència del moviment social, amb un augment del sindicalisme i l’associacionisme. Els setanta, en canvi, per la inestabilitat política i els conflictes entre les diferents ideologies extremistes presents a la societat. Durant aquestes dècades, i cada deu anys –el 1960, el 1971 i el 1980–, els militars van executar cops d’estat per retornar l’ordre i preservar els valors tradicionals kemalistes: “De fet, el cop d’estat del 23-F espanyol s’inspira en el cop d’estat dels anys vuitanta turc”, explica Veiga.

“De les fletxes del kemalisme, la del laïcisme és la que més ha canviat en aquests anys”, argumenta Neslihan Basaran, historiadora turca i professora en diverses universitats del país. Tot i que abans dels anys seixanta Adnan Menderes va ser el primer ministre del país i líder de l’islam democràtic, diversos historiadors consideren que el període de reislamització es va iniciar sobretot en els anys vuitanta. A principis d’aquella dècada, els cursos de religió van ser obligatoris a les escoles públiques, i la identitat musulmana va cobrar molta importància per part dels ciutadans del país. La rellevància de l’islam és més present a la pràctica que en la Constitució moderna de Turquia: “D’aquesta manera, com que el discurs es basa en la identitat musulmana es crea una discriminació oberta cap a les comunitats d’altres religions”, afegeix Basaran.

Un altre exemple actual del valor de la religió va ser la necessitat de Kemal Kiliçdaroglu, representant del partit principal de l’oposició, de presentar-se com a aleví –una minoria dins de l’islam– durant la campanya electoral de les darreres eleccions generals. En canvi, el Partit Republicà del Poble (CHP), la formació que encapçala, continua portant un laïcisme semblant al d’Atatürk com a bandera.

Actualment, la màxima figura de la identitat musulmana és el president, Recep Tayyip Erdogan, que fa més de vint anys que dirigeix el país amb el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP). En concret, en fa onze que és primer ministre i nou que és president, reelegit per un altre mandat de cinc anys el passat 28 de maig. Durant les seves legislatures ha transformat Santa Sofia d’un museu a un temple religiós musulmà, ha construït més de 13.000 mesquites, ha permès l’ús del vel en universitats i ha fomentat les escoles Imam Hatip, centres educatius públics on s’estudia l’islam, entre altres pràctiques religioses.

L’islam moderat que defensa neix a mitjans de segle passat, amb el suport dels americans en el context de la guerra freda. Aquest suport dels Estats Units es potencia a l’inici dels anys 2000 quan, després de l’atemptat a les Torres Bessones, les potències occidentals volen fomentar una classe mitjana amb poder dins del món àrab per fer front al gihadisme. Un clar exemple d’aquestes repúbliques musulmanes moderades, semblants a la democràcia cristiana present a Europa, ha estat la República de Turquia els últims anys. Cent anys després, Erdogan té la voluntat de construir una nova Turquia, més emmirallada en el món àrab i on la identitat musulmana sigui sinònim de la turca. El president, encara que no deixi de banda la República, rememora i reivindica amb nostàlgia el passat otomà. A voltes, sembla que es presenti com un nou sultà, o com un segon pare de Turquia, amb la voluntat de fer que el país jugui un paper clau en els assumptes mundials.

Durant la celebració del centenari, a les places principals d’Istanbul hi havia exposicions multimèdia que projectaven, més enllà de records de la República, els avançaments dels vint anys del govern d’Erdogan: la creació d’un cotxe elèctric de marca pròpia, la construcció del pont suspès més llarg d’Europa, la inauguració de la primera central nuclear al país i un munt de polítiques semblants. De fet, al web del govern dedicat al centenari de la República hi ha un apartat que porta per nom: “Hem fet l’obra del segle en vint anys.”

En aquesta línia, el missatge del president pels cent anys de la República posa al centre l’entrada a un nou segle i tota la feina feta les darreres dues dècades: “En resum, en tots els camps hem proposat obres i serveis que eliminaran les deficiències del primer segle de la nostra República i que completaran els preparatius per al segon. Així, ens hem convertit en un país al qual se segueix, no que segueix.” Finalment, dona la benvinguda al que anomena “el segle de Turquia”.

La celebració del 29 d’octubre va incloure pirotècnia, un espectacle de drons, una desfilada de vaixells i avions militars –l’exèrcit de Turquia és el segon més gran de l’OTAN–, exposicions a l’aire lliure, il·luminacions d’edificis històrics i un acte institucional al mausoleu d’Anitkabir a Ankara, on hi ha enterrat Atatürk. Alguns dels actes previstos es van cancel·lar per la situació a Gaza. El dia abans de la festa de la República, s’havia celebrat un gran míting en defensa del poble palestí a Istanbul. A part del context internacional, molts ciutadans coincidien que la sensació general no era la d’un moment de festa màxima, atès que el país es troba en una crisi econòmica greu i hi ha un descontentament social extens amb les polítiques autoritàries i islàmiques del president Erdogan.