Els germans, el primer “altre”

A El cel no és per a tothom (Anagrama), Marta Rojals fa un pas endavant en el seu retrat de la societat i les dificultat que l’individu té per encaixar-hi. Si en les obres anteriors hi havia una única protagonista, aquí presenta un trio singular: dues bessones i el seu germà petit. Les relacions són complexes, travessades per enveges i rancors, atès que els germans no deixen de ser el primer “altre” contra el qual es construeix la pròpia identitat. La novel·la avança a cop de diàlegs, que són el termòmetre de les relacions enteranyinades entre els tres fills i els seus pares, una perruquera malhumorada i un malalt crònic que somia volar. Una de les filles, la “fugitiva” Sara, recull aquest somni que marca la seva vida professional i també personal: en el món de l’aeronàutica no es coneix la igualtat de gènere.

Amb un fil narratiu en tercera persona en què present i passat es barregen, l’autora ebrenca traça un relat que va des de finals del franquisme fins a l’actualitat. Ho fa a còpia de referències culturals, històriques i també socials: per què han d’estudiar, les nenes, si s’han de casar i ser mares?, es plantegen, per exemple, a can Costa.

Els personatges són compactes: una bessona complaent i casolana; l’altra llesta i independent; la mare materialista i rondinaire, el pare indulgent i idealista..., però l’autenticitat dels diàlegs fa oblidar aquests prototipus per insuflar-los vida. Perquè un dels atots de la novel·la, com ja ens té acostumats la misteriosa Rojals, és el llenguatge, que fa anar com vol per retratar la psicologia dels personatges.

Com en les bones comèdies franceses, tot gira al voltant d’una trobada entre els germans, enemistats de fa temps, que s’organitza arran de la fugida de la filla d’una de les bessones. La trama està ben dosificada, però la resolució potser s’esfilagarsa innecessàriament.