La revolució freudiana

S’ha parlat molt de l’aspecte formal de l’evolució de l’art a partir de les grans revolucions de començament del segle passat, d’allò que van tenir de rupturistes, d’iconoclastes, de dinamiteres, les avantguardes, la modernitat, la profusió dels -ismes, i de les conseqüències posteriors, inestablement quallades en la literatura en l’actualitat en una mena d’immens, informe, oportunista, capritxós eclecticisme que, igual que la manera d’anar vestit i pentinat, es podria resumir dient: pren les referències que vulguis i escriu com et doni la gana. Si la gent et compra els llibres, a tots ens semblarà bé.

Hi ha hagut, a més, un canvi molt més substancial que el propiciat pels cal·ligrames (que tampoc van ser un invent), el textualisme, la desconstrucció, la poesia concreta, la poesia visual, etcètera: el propiciat per la psicoanàlisi, en concret pel tractament de les pulsions humanes amb els termes amb què Freud desenrotlla les seves teories. La gran revolució de Freud és la nova manera dels humans de veure’ns per dins a nosaltres mateixos, i la nova manera d’expressar-la. Vegem textos de dues novel·les cèlebres, presos a l’atzar:

“[…] o tal vegada es deixava convèncer, com els nens, pel to persuasiu i cordial de la seva veu trèmula, que algun cop quasi arribava a trencar-se. Els seus brillants ulls senils, que havien envellit amb aquesta convicció i el coneixement de la seva comesa que es reflectia en la seva persona, sorprenien particularment Pierre per contrast amb la seva desesperació i el seu relaxament mateix. Va desitjar creure cordialment i va creure, experimentant una sensació de pau i renaixement.”

“Fill hagut fora del llit matrimonial presenta epilèpsia hereditària, conseqüència de la luxúria desenfrenada. Apareixien rastres d’elefantiasis entre els seus ascendents. Hi ha símptomes marcats d’exhibicionisme crònic. L’ambidexteritat sexual també hi és latent. És prematurament calb a causa del vici solitari i, consegüentment, perversament idealista, un cràpula penedit, i porta dents metàl·liques. A conseqüència d’un complex familiar ha perdut temporalment la memòria i crec que és més víctima que victimari. He practicat en examen pervaginal i, després de l’aplicació del reactiu àcid a 5.427 pèls anals, axil·lars, pectorals i púbics, el declaro virgo intacta.”

Entre l’escriptura dels dos fragments hi ha menys de seixanta anys. El primer és de Tolstoi: Guerra i pau; el segon, de Joyce: Ulisses. Entremig han passat moltíssimes coses, però pel que fa al lèxic, a l’estil i al contingut, ha passat el doctor Sigmund Freud.