Estranys anys 80

La tercera temporada de Stranger things, que Netflix acaba d’estrenar, no decebrà els seus fans, especialment els que hi queden enganxats per la divertida recreació que fa de la societat nord-americana de mitjans de la dècada dels vuitanta. Un context blanquejat per la nostàlgia: en aquella època, Ronald Reagan va començar a posar fre a la guerra freda, però també es van posar les bases de la creixent desigualtat actual, mentre la xacra de la droga i la corrupció política es començaven a estendre de manera imparable. Al petit poble de Stranger things, però, hi veiem la cara més amable dels vuitanta: pentinats impossibles, camises tropicals, molta coloraina fosforescent i la trama típica d’una història de terror amb adolescents pel mig. Potser sí que és la temporada que fa menys por i més riure, però és que la terrorífica dimensió alternativa d’upside down (‘caps per avall’) ja va quedar amortitzada durant la primera i la segona temporada i en aquesta tercera el mal es presenta directament aquí, camuflat entre els veïns.

Ara estem a l’inici de l’estiu del 1985. Les dinàmiques dins la colla d’amics de Hawkins (Indiana) s’estan començant a veure completament alterades per un fet inevitable i segons com igualment horripilant: la pubertat. Mike i Eleven són xicots oficials, Lucas i Max, també. Dustin ha marxat de campaments i ha tornat amb una xicota amb qui es comunica per ràdio, i Will... no paeix bé tots aquests canvis. Tampoc està gaire content el xèrif Hooper, que no sap com fer front a l’adolescència de la seva nova filla i acaba demanant ajuda a Joyce, la mare de Will. La dona, per la seva banda, es planteja marxar del poble perquè la botiga on treballa està perdent clientela a marxes forçades a conseqüència de l’obertura d’un gran centre comercial als afores (curiosament, no s’ho havia plantejat abans, tot i els tràngols pels quals ha passat la seva família en les dues temporades anteriors).

Mentrestant, la germana gran de Mike, Nancy, i el seu ara xicot Jonathan (germà de Will) han trobat feina de becaris al diari local, mentre que el guaperes Steve –antic xicot de Nancy– ara treballa a la gelateria del centre comercial.

Sembla que tots han girat full dels fets terribles que van comportar l’aparició d’Eleven, però ben aviat comencen a passar un altre cop coses molt estranyes... El germà de Max, que fa de socorrista a la piscina, és la primera víctima d’un nou monstre que acabarà posant en perill tota la colla. Novament el control mental té un paper important en la trama, però també hi apareixen altres elements, com l’espionatge soviètic i la corrupció política. Menció a part mereix la qüestió del masclisme, que queda plasmada amb el tracte humiliant que rep la Nancy per part dels companys de la redacció (un tracte que acaben pagant car) i també en la relació entre Mike i Eleven. La joveneta dels poders sobrenaturals ben aviat s’afarta de la sobreprotecció per part del xèrif i del caràcter possessiu de Mike. Així, de bracet de Max, s’acaba convertint en una nova Eleven, que reivindica la seva pròpia personalitat i el seu espai. Amb un final no tan previsible com sembla en un principi, aquesta és una sèrie recomanable per fer passar la calor, amb tot de picades d’ullet a l’època: l’estrena de Retorn al futur, la cançó de Neverending story; la nova Coca-Cola; l’actriu Phoebe Cates (de Gremlins); les sessions d’aeròbic...