Tolstoi o Dostoievski?

“De jove era més de Tolstoi que de Dostoievski, ara he canviat”, ho deia Jordi Nopca el dia que li concedien el primer premi Proa de novel·la fent referència a aquesta dicotomia que, en l’àmbit literari, seria l’equivalent a triar entre els Beatles i els Rolling Stones. En aquells temps humanistes en què encara s’enraonava de clàssics, la disputa distreia tertúlies erudites. El 1960, el crític nord-americà George Steiner se la va prendre tan a la valenta que va arribar a escriure tot un totxo sobre les diferències entre els dos grans gegants russos. El titulava, com si no?, Tolstoy or Dostoevsky: an essay in contrast. En castellà, ho va editar Siruela. L’edició francesa es venia amb una faixa que semblava extreta d’un test del Cosmopolitan: “Demana a un home si és de Tolstoi o de Dostoievski i coneixeràs el secret del seu cor.”

A dins descobries que les visions dels dos novel·listes sobre el món, Déu i el seu rol al món eren antagòniques i que per això la seva tria permetia veure de quin peu calçaven els seus lectors. A grans trets, es podria dir que Tolstoi tenia una mirada des de l’èpica, des de l’enfangar-se dins del món i no fugir-ne a través de la transcendència que porta sense remei a la injustícia, i Dostoievski apostava per la mirada tràgica del món i la necessitat d’elevar-nos per sobre d’una raó que engendra monstres. En aquests temps nostres, més passats per aigua, tots som de Tolstoievski. Com passa en la vida mateixa, la tria és impossible: hi ha moments Tolstoi i hi ha moments Dostoievski. Hi ha moments en què vols lluitar pel món i hi ha moments en què només pots fer un crit agònic, d’impotència. Té a veure amb les circumstàncies, amb l’edat vital, amb la força i l’ànim, amb les dosis dels psicotròpics que t’ha prescrit el psiquiatre.

El que sí que feia Steiner era una defensa aferrissada de la novel·la russa de llarg abast i de la seva ambició per donar veu a les grans qüestions filosòfiques. El crític argumentava que la diferència entre una novel·la llarga i una de curta no només era tècnica sinó metafísica. Hi havia llibres que havien de ser llargs i complexos perquè és així com és la vida: llarga (en el millor dels casos) i complexa (què hi farem).

La vida dels editors també ho és, de complexa, i tots intenten que sigui llarga, que el negoci rutlli i duri, un fet no sempre compatible amb apostar per llibres gruixuts. La lògica dels nostres temps apressats indica que la novel·la curta té més possibilitats de triomfar entre els lectors que cada cop tenen menys capacitat de concentració per lliurar-se hores i hores a les disquisicions d’un estilista de la ploma. Sempre, però, n’hi ha de tossuts. Per exemple, Pere Sureda, l’editor de Navona, que al catàleg de clàssics té totxos de Thomas Mann i Dickens, acaba de treure i defensa amb entusiasme La vuitena vida (per a la Brilka), de Nino Haratischwili, 1.156 pàgines d’una autora georgiana desconeguda, “Un fenomen mundial”, diuen. No s’hi posa per poc. Vaig per la pàgina 35 i aniré fent, sense por, que la cosa promet i és un gust anar a contratemps.

També val a dir que es pot ser del Tolstoi de La mort d’Ivan Ilitx (112 pàgines, a Quaderns Crema) o del Dostoievski de Les nits blanques (128 pàgines, a Angle) i quedar-nos tan amples, amb perdó del gran Steiner, perquè també hi trobarem metafísica, en versió curta, però no per això menys profunda.