Articles

El referent del disseny internacional

El Museu del Disseny de Barcelona, a les Glòries, ha fet cinc anys. En aquest temps, prop d’un milió de persones s’han passejat per les seves sales

Jacob, en els seus somnis, va contemplar una escala que s’enfilava des del terra i arribava fins al cel. I va veure com els àngels hi pujaven i baixaven. Es llegeix al llibre del Gènesi. Segur que sí, el paral·lelisme és agosarat; tant se val: les escales mecàniques, al Museu del Disseny, hi fan pensar. Tenen un protagonisme que va més enllà del simple transport de persones. Guien per aquest espai cultural de la plaça barcelonina de les Glòries, diàfan i silenciós, tranquil, malgrat el soroll brut de l’exterior. Han fet cinc anys, el museu i les seves escales. I un milió de persones n’han gaudit en aquest temps: les escales els han dut, pis per pis, a veure les exposicions. Elles, les escales, en si mateixes contemplades, són una acció artística. I com que no hi ha més remei que acomodar-se al seu ritme, recorden que les presses no són bones. I que deixar-se portar, de vegades, ve molt de gust. En aquest cas, deixar-se portar a les quatre exposicions permanents. A la primera planta, “Del món al museu. Disseny de producte, patrimoni cultural”, per tornar a experimentar la sorpresa plena de sentit comú: tot allò que fem servir ha estat dissenyat! A la segona planta, “Extraordinàries! Col·leccions d’arts decoratives i arts d’autor (segles III-XX)”, amb peces de ceràmica, vidre, fusta, teixit... Les cotilles –tantes– que ha hagut de dur la dona, i el seu alliberament, són al tercer pis, a “El cos vestit. Siluetes i moda (1550-2015)”. Al final, a la quarta planta, el disseny gràfic: “Dissenyes o treballes? La nova comunicació visual (1980-2003)”, el boom del disseny... D’aquestes exposicions permanents se’n podria dir que són “semipermanents”, perquè s’hi van fent molts canvis. Penseu que, segons ens expliquen, en museus com aquest, sol estar exposat un tant per cent molt petit de tot allò de què disposen. Imagineu-vos les sales de reserva, i quantes possibilitats de fer actualitzacions –i quina feinada–. Aquest 2020, al museu, hi ha novetats, és clar, però també serà una etapa de transició cap a projectes que es desvetllaran més endavant. Al juny, per exemple, es canviarà una part de l’exposició dedicada a les arts decoratives. Es posarà en relleu un discurs important: el modernisme com a inici de la cultura del disseny.

Com dèiem, aquest equipament públic ha fet cinc anys i ha tingut al voltant d’un milió de visites. La seva història no ha estat exempta de polèmiques. De fet, però, què seria el món sense una certa discrepància? Per exemple: un milió de visites són poques o moltes? Segur que hi ha opinions de tots colors. En tot cas, si voleu fer valoracions, cal tenir en compte que és un equipament nou –que va més enllà dels antics i petits museus que reuneix ara–, i que la funció bàsica no és fer de centre cultural, sinó tenir cura del patrimoni que conté i fer-ne difusió. De passada, també es pot dir que la seva ubicació no ha estat un imant: les Glòries és un espai ben difícil, aquests anys. Obres i tanques, carrers pels quals avui es pot passar i demà no. Ara cadascú que pensi el que vulgui. A propòsit dels números, fa quatre dies van clausurar l’exposició Victor Papanek: la política del disseny. Papanek (vegeu la portada del llibre de la primera pàgina), té molt a veure amb un dels objectius del museu, i és explicar que el disseny és per a la vida real. Aquesta mostra temporal ha estat visitada per prop de 30.000 persones. Papanek va ser –és– un pioner en l’enfocament social i ecològic del disseny. Aquesta retrospectiva no era una exposició fàcil, mastegada i empassada en cinc minuts. I l’han vista 30.000 persones... Són poques o moltes? El museu prepara més accions seguint la petjada de l’exposició de Papanek.

Centre d’operacions

La directora del museu, Pilar Vélez, hi treballa des del 2012, dos anys abans d’obrir al públic. “Poder inaugurar un projecte com aquest, molt complex, controvertit al seu moment, no va ser gens senzill. Unir en un quatre museus: el de la ceràmica, el de les arts decoratives, el del tèxtil i la indumentària i el de les arts gràfiques... Portar aquí més de 70.000 peces no es va fer de seguida.” Reflexiona sobre el paper del Museu del Disseny. És un centre patrimonial, de col·leccions. No és un centre cultural d’exposicions –tot i que també–. Els museus, de fet, tenen diverses facetes. “El Museu del Disseny és un hub, una mena de centre d’operacions o nexe, amb tot el món del disseny, amb molts sectors. Disseny gràfic, de producte, de moda... Fa de hub també amb els nens de les escoles, els joves de secundària i els universitaris. Per a l’ensenyament, especialment el superior, és una eina molt útil.”

El museu és un organisme viu. Dos jubilats barcelonins s’acosten al taulell d’informació. Volen fer una visita. Joves i grans, d’aquí i d’allà, pugen i baixen les escales. A la cafeteria, l’escenari canvia, però els actors són semblants. Alguns xerren, d’altres estan remenant els seus portàtils. Al museu li interessen tots els públics, és clar, però molt especialment, el de proximitat. En aquest sentit tenen una carta al seu favor: acullen la biblioteca el Clot – Josep Benet, molt freqüentada. Un milió de visitants, dèiem al començament. “Aquestes xifres ens semblen bé. Ara bé, no ens quedem aquí. Ens agradaria tenir-ne més? Sí. Fem mans i mànigues per aconseguir-ho? Sí. Forma part de la nostra responsabilitat. Tenim l’obligació, per dir-ho així, de vetllar per un patrimoni, de conservar-lo, per descomptat, i d’estudiar-lo… però també de difondre’l.” I a aquesta difusió, expliquen al museu, orienten programes, activitats, consultes, màsters en què col·laboren, publicacions, exposicions... Al començament, la meitat dels visitants eren estrangers. Al cap dels anys, el tant per cent ha baixat. Guanyen els autòctons. Els diferents fluxos de persones, com les escales mecàniques, van i venen. D’aquí i d’allà, potser, arriben atrets perquè el Museu del Disseny és força únic en la seva espècie. No hi ha gaires edificis al món fets expressament amb aquesta finalitat. És habitual que ocupin, com en el cas barceloní –abans– edificis històrics.

El Museu del Disseny és una mena de pal de paller. Juntament amb el Barcelona Centre de Disseny (BCD), el Foment de les Arts Decoratives (FAD) i Biblioteques de Barcelona, formen el Dhub, el Disseny Hub Barcelona. El museu, més que història, gairebé té prehistòria. Es remunta a l’època en què Oriol Bohigas va ser regidor de Cultura a l’Ajuntament de Barcelona (1991-1994). Va començar a pensar com i de quina manera es podia posar de relleu la relació, tan estreta, entre Barcelona i el disseny. I fins al dia d’avui. L’edifici, arquitectònicament parlant, no té res pendent. Bé, sí, un detall importantíssim, i absent inexplicablement. Diu Vélez: “Aquest any tindrem la botiga. Acumulem endarreriment, per raons diverses. Ara tenim un taulell amb quatre coses. Els visitants ens la reclamen i…”

Barcelona, epicentre

“Les nostres col·leccions són un referent internacional. Ho dic així, i de vegades em miren com dient «Que pretensiosa…» No hi ha cap altre centre –Barcelona, Catalunya, Espanya–, enlloc, que tingui col·leccions de disseny com aquestes. I, a més, volem ser un referent internacional. Estiguis a Singapur, Oslo o Nova York, és igual, quan vulguis saber què ha passat o què està passant a Barcelona en aquestes qüestions, ens has de mirar a nosaltres. I hem d’oferir el servei, ja sigui en línia o presencialment. Hem d’explicar, a fora, que hi ha això que se’n diu «marca Barcelona», que pot agradar més o menys... I que, en tot cas, el lligam entre Barcelona i el disseny és real.”

Estimats 80

El disseny, implícit o explícit, ha existit sempre, perquè tot allò que és obra de la persona humana té un disseny. Hi ha un moment, però, que en prenem consciència de manera gairebé col·lectiva. Raquel Pelta, investigadora, historiadora del disseny, professora universitària, és la comissària de l’exposició permanent “Dissenyes o treballes?”. “Barcelona, en especial i Catalunya, en general, van tenir un paper molt important en el desenvolupament del disseny. Els anys vuitanta del segle XX van ser molt brillants.” Feu memòria: canvis polítics, urbanístics, uns Jocs... Una confluència de factors en favor de la creativitat. “Fins i tot les merceries volien tenir imatge corporativa. Hi havia la necessitat de ser moderns.” Considera un privilegi poder gaudir del patrimoni del disseny el qual, diu, “és de tots, col·lectiu”. I a més, és viu: “El museu no solament conserva, sinó que és motor per generar coneixement.”

El disseny sovint és quotidià i anònim. “És tan quotidià que no se li dona importància.” Pelta està interessada, precisament, en la dimensió social del disseny. Al final és ben senzill: “Es tracta que les persones estiguin millor, visquin millor.” En consonància amb el museu, i Victor Papanek, conclou: “Cal fer divulgació. d’aquest vessant menys conegut.”

MERCÈ MIRALLES

mmiralles@lrp.cat

Dissenys reals

La directora del museu, Pilar Vélez, du a les mans un petit llibre Què és la forma?, fet a mà per al cinquè aniversari. És com preguntar-se: què és el disseny? Més enllà del debat teòric, Vélez planteja: “Com pot contribuir el disseny a millorar la nostra vida? Necessitem dissenyar moltes cadires més o necessitem dissenyar un procés per fer la vida més agradable a algú que té una discapacitat? Parlem molt de sostenibilitat i d’accessibilitat, d’inclusió, però això no ens ho hem inventat nosaltres! Hi ha generacions anteriors que ja se’n van adonar.”

Llista de desitjos

Sempre hi ha somnis, o reptes, per complir. En el cas del Museu del Disseny, també. Ja s’ha dit, però hi insisteixen: voldrien arribar a més públics. I des de l’equipament es fa un pas més: treballar per saber què els demana el públic. Sobre això, comenta la directora de l’equipament: “Podem tendir a anar a pinyó fix, com tota la societat. El dia a dia se’t menja, però i si ens aturem i podem pensar una mica què demana cada col·lectiu i què els podem oferir?” Per exemple, què podem oferir als joves. Ara tenen tota la informació a un clic. Així que els haurem de convèncer que avui dia les activitats presencials són un tresor, pura experiència. Per exemple, venir al museu.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor